Posts Tagged ‘viajes’

Avui comença la primavera dins meu. Today the spring begins inside me.

29/02/2012
Lliri dels Pirineus albí. Rare withe English Iris.

Exemplar de lliri dels Pirineus (Iris latifolia) albí. Rare withe English Iris.

Avui comença la primavera dins meu. Ho deia el passat dilluns 20 de febrer al Facebook. No recordo haver passat mai un hivern tan poc actiu físicament. Enguany el cos m’ha demanat caminades, passejos per la platja i molta, molta reflexió. I m’he deixat endur. En comptes d’entrenar els músculs he entrenat el cervell i l’ànima. Així és l’hivern, una època on les llavors, amagades sota terra, es preparen per germinar. Llavors que han estat triades curosament durant la tardor, època de collita i de selecció. Sentia desig d’escriure un post la primera setmana de l’any amb els típics bons propòsits de l’any, però hi havia quelcom que em frenava. Ara ho tinc més clar. No és quelcom que hagi sortit d’un dia per un altre, és el resultat d’un procés continu d’evolució personal, la última fase de la qual va començar l’agost de 2011 quan em vaig retirar 3 dies al monestir de Poblet, seguint un impuls intern que em deia que necessitava posar en ordre algunes idees. Boli, llibreta i res més. El mòbil apagat. Vaig voler, però, tenir un petit record i, a banda d’un dibuix a llapis, vaig fer algunes fotos amb la súper càmera de 0,3 Mp del meu mòbil. Em sembla que és la única vegada que l’he feta servir.

 Cel·la d'un monestir. Cell in a monastery

Cel·la al monestir de Poblet. Cell in the monastery of Poblet.

El cas és que aquelles idees endreçades a Poblet han anat fent xup-xup. No hi ha res de nou dins meu, més que res ha sortit a la superfície la preocupació que duia sempre a sobre de les injustícies que hi ha al món i la voluntat de fer quelcom més per construir #un_món_millor.

Tot plegat comença a agafar forma i em trobo involucrat en uns projectes ben interessants.

Per una banda estic treballant amb l’ONG World-Nature en dues vessant. Una vessant és la dels viatges de natura i fotografia que abans feia amb una agència de viatges i que ara, amb World-Nature, destinen una part del seu cost a projectes de conservació i cooperació de l’organització. Per altra banda també hi ha viatges que estan relacionats directament amb aquests projectes. Un d’ells és el de la reserva Itapoa, al Chocó equatorià, del qual en soc responsable a World-Nature, l’altra vessant del meu treball.

Cascada a la reserva Itapoa. Waterfall in Itapoa Reserve.

Cascada a la reserva Itapoa, Esmeraldas, Equador. Waterfall in Itapoa Reserve.

Per altra banda he tingut la sort de conèixer a la gent de l’associació sense ànim de lucre Nova i l’extraordinari treball que estan fent al Consens de Barcelona. Es tracta, en definitiva, de posar a l’abast de tothom les eines, la coordinació i l’organització per construir un món habitable per a tothom. És una tasca ben complexa però porten anys treballant-hi i estan ben organitzats. Col·laboro en tot el que puc per donar a conèixer la iniciativa i a més estic organitzant una exposició fotogràfica per il·lustrar les 7 transicions i les 3 accions urgents necessàries per assolir l’objectiu.

En definitiva molts dels treballs que faré a partir d’ara es recolzaran en tres pilars:

Sento que dins meu hi ha coherència entre principis, pensament, paraula i acció i això em proporciona molta energia i satisfacció.

Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

23/11/2011
Torre de Collserola. Collserola Tower, Barcelona

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Camí misteriós mysterious track

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

Vacances? Holidays?

09/08/2011
Vacances. Holidays

Vacances. Holidays

Jo no estic de vacances. Però els meus blocs sí.

😉

Sant Jordi: un llibre i una rosa. Sant Jordi: a book and a rose

22/04/2011

Rosa, rose, flor, plant, planta, vermell, roig, rojo, red, love, amor, passion, pasión, passió, Sant Jordi

Per Sant Jordi us regalo un “llibre” i una rosa. Bé, no és un llibre, encara no en tinc cap, tot arribarà. És el reportatge que vaig publicar a la revista Muntanya núm. 874 sobre les muntanyes de Huang Shan, a Xina. Aquest lloc és un dels més fascinants del món per fotografiar el paisatge i per aquest motiu organitzo un viatge fotogràfic el mes de setembre d’enguany amb Orixà.  No només són meves les fotos si no també el text. M’agrada molt escriure i ho faig des de fa més de 20 anys.

Us podeu descarregar el reportatge d’aquí fins el dia 29 d’abril. Si arribeu més tard no us amoïneu, m’escriviu un email a info@shan.cat i us l’envio.

Fotografies de Machu Picchu a la revista Altaïr. Photographs about Machu Picchu in Altair magazine

26/01/2011
Machupicchu en una nit de lluna plena (Cusco, Perú). Machupicchu in a moon night (Cusco, Peru)

Machupicchu de nit en una doble pàgina de la revista Altaïr núm. 69. Machu Picchu at night in #69 Altaïr magazine double page

Ja feia anys que ho esperava amb il·lusió. Quatre anys viatjant a Perú (entre 2000 i 2009) per fotografiar temes molt específics d’arqueologia, especialment amb Ukhupacha. I molts anys seguint la revista Altaïr,  per a mi un referent en les revistes de viatges. Cada vegada que rebo un nou número és com obrir un regal i deixar-me sorprendre pel contingut. De vegades el mateix títol és una aposta original i arriscada que indica un contingut poc o gens tractat a les revistes. D’altres vegades, com és aquest el cas, un destí prou conegut. No he pogut fullejar la revista, ja que estic visquent a Equador, però estic segur que, com sempre, serà prou original. I aquí està el meu granet de sorra, una doble pàgina que crec també original, Machu Picchu de nit, a la revista Altaïr núm. 69. Com es va fer aquesta fotografia? Ho vaig explicar en una altra entrada, aquesta fotografia la vaig fer amb un frontal de LED Scurion 700. Per cert, espero tenir aviat un parell dels nous frontals Scurion 1300, amb una intensitat de llum de 1300 Lm i llum dia, especials per a fotografia i cinema.

Restaurants vegetarians a Quito. Vegetarian restaurants in Quito

06/12/2010
2on plat al restaurant vegetarià "Manantial" a Quito. Main course at "Manantial" vegetarian restaurant in Quito.

2on plat al restaurant vegetarià "Manantial" a Quito. Main course at "Manantial" vegetarian restaurant in Quito.

Per sort pels vegetarians fa anys que han canviat les coses a Quito. Fa temps que no és difícil menjar un menú vegetarià. Són una mica més cars que els convencionals, entre $2 y $3.5, i acostumen a tenir un format similar: sopa i plat principal, acompanyats de suc de fruites o infusió. Són una mica més complets i variats, hi solen afegir unes postres.

Aquí en teniu uns quants:

  • Bhakti: 9 de Octubre N22-96 y Ramírez Dávalos
  • Formosa: Andalucía y Luis Cordero
  • Manantial: 9 de Octubre y Jerónimo Carrión
  • El Maple: Joaquin Pinto E7-68 y Diego de Almagro
  • Restaurant Quinua: Luis Cordero E3-31 y 9 de Octubre
  • Sakti: Jerónimo Carrión E4-144 y Amazonas
  • Veglife: Juan Gonzales y Corea (DietCenter)

Bon profit!

QUITO: PRIMERES SENSACIONS. FIRST IMPRESSIONS OF QUITO

03/12/2010

El primer que m’ha sorprès en arribar a Quito és la circulació: endreçada i gens caòtica. És clar que es formen cues a les hores punta, però no són exagerades. Hi contribueixen dos fets: el “pico y placa” i el transport públic. El “pico y placa” és la restricció que es fa a les hores punta (“pico”) en funció de la matrícula (“placa”). Els “quiteños” diuen que l’aplicació d’aquesta norma va fer millorar molt la circulació. El transport públic és, en part, similar a molts llocs de Sudamèrica: multitud d’autobusos de tots els colors i mides amb algú penjant de la porta, oberta, cridant les destinacions. Realment em costa molt acostumar-m’hi estant acostumat, com a barceloní, a les línies amb numeració i destinacions ben indicades a les parades.

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

Però el que marca realment la diferència a Quito són les 4 línies d’autobusos amb carril exclusiu i tancat per una vorada ben alta: Metrobus, Ecovía, Trolebus (elèctric amb catenària) i Suroriente. Són com un metro en superfície: autobusos llargs separats per pocs minuts i amb andanes d’accés on s’ha de pagar per entrar ($0,25). Com Quito és una ciutat estreta i allargada (40 km) les línies, que circulen en paral·lel per les grans avingudes, permeten un accés fàcil i molt ràpid a gran part de la ciutat. Fins i tot al centre històric circulen per carrers d’un sol carril, exclusius. Aquí Barcelona té alguna cosa a aprendre, no hi ha hagut mai la valentia de sacrificar prou el transport privat en benefici del públic.

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

El carril bici a Quito, per contra, està poc desenvolupat. Però com a mínim existeix a la banda nord de la ciutat més propera al centre, bàsicament a l’avinguda Amazonas i rodalies. A la resta de la ciutat es fa ben complicat anar en bici, per no dir que és un suïcidi. Com a opció menys arriscada alguns opten per circular pel carril exclusiu del bus, en contra direcció, així veuen quan ve i s’aparten (si és que no ve un altre per darrera en el carril correcte). El diumenge, però, és un dia especial: es pot circular en bicicleta de punta a punta de Quito gràcies a que una sèrie d’avingudes queden tancades als vehicles a motor. I així és, milers de “quiteños” surten al carrer, ansiosos per circular per una ciutat, en part, lliure de cotxes i més segura.

I no m’estranya gens aquesta multitud de ciclistes. Una de les coses que més nosa em fan és el fum dels autobusos: van sempre amb el pedal a fons, competint entre ells i exhalant una fumera molt desagradable.

Però passem a qüestions més saboroses. És un plaer baixar a la fruiteria de la cantonada i omplir la bossa de pinya, plàtans, maracuià, mango, papaia, alvocat, maduixes, granadilla, “tomate de árbol”, xirimoia, guanabana, guaiaba, “naranjilla”… I més encara gaudir-les durant l’esmorzar, en forma de suc o a caixalades: el gust no té res a veure amb la fruita tropical que trobava a Catalunya. Al migdia és un bon moment per dinar a la infinitat de llocs populars on, per $1,5-2,0 es pot menjar un bol gran de sopa ben variada i generalment condimentada amb coriandre fresc, un suc de fruita i un bon plat on mai hi falta l’arròs, acompanyat d’una mica de carn i una guarnició variada on hi poden haver verdures, llegums, amanides, patates, etc. I sempre, al costat, un platet amb ají ben picant per condimentar-ho.

Molt bo tot plegat, però trobo a faltar un bon l’oli d’oliva i el formatge!

Excés d’equipatge. Excess baggage

15/11/2010
Maletes i bosses preparades per viatjar. Baggage ready to travel

Tot el nostre equipatge per viure a Equador. Our baggage to live in Ecuador

Aeroport de Barcelona, quarts de quatre de la matinada. L’avió a Quito surt a les 6 i la cua per facturar és impressionant. Primera sorpresa del dia! En fi, no hi ha més remei que fer cua i intentar entendre aquestes màquines que permeten a un mateix fer una part del “check-in” i escollir seient.

Quan arriba l’hora de facturar les maletes la senyoreta que ens atèn no sap quina cara posar: 4 maletes d’entre 25 i 32 kg. Amb tot l’enrenou dels preparatius no hem mirat amb lupa les condicions de l’equipatge i qualsevol de les dues maletes que es passi dels 23 kg són 100 € de més. No va per kg, no, que era el que pensàvem. Tampoc les haviem pesat amb cura. En fi, al final la senyoreta fa el que pot i “només” paguem excés d’equipatge per 3 maletes i, el més important, l’equipatge de ma, passat de pes, “cola”. Equip fotogràfic, portàtil, discos durs i pantalla Nec de 19″ no és poca cosa.

Segurament molta gent pensarà que un no se’n pot anar a viure a Equador amb només dues maletes i amb la intenció de no comprar gaire cosa. Però jo penso que amb dues de 23 kg n’hi ha prou.

En fi, i si no mireu els amics Pablo Rey i Anna Callau que han fet del viatge una forma de vida: fa deu anys que intenten acabar la volta al món i encara els queda Nordamèrica, Oceania i Àsia. Són experts en viatjar amb el mínim.

Per acabar, un llistat del que hi ha a les nostres maletes, allò que considerem important per fer el que ens agrada, continuar treballant i no arrossegar mases coses. De dreta a esquerra, a la fotografia:

  • Maleta vermella: roba meva i disc dur de 350 Gb
  • Cinturó Lowepro S & F Deluxe negre amb bossa per càmera Lowepro Toploader Pro 65 AW, Lens Case 3 i Lens Case 2: càmera DSLR, objectiu Canon 17-35/4, objectiu Canon 70-200/2.8, flaix Metz AF58 i cable flaix, calibrador de pantalla Monaco Optix XR y carregador del mòbil. Aquest cinturó amb la bossa de càmera i bosses per objectius corresponents són, a més d’una manera còmode de treballar, una bona forma de portar més equip de fotografia a la cabina de l’avió, a banda de la motxilla i la bossa del portàtil.
  • Maleta blava: roba de Mònica i trípode Manfrotto 055. Habitualment el duia a la meva maleta vermella però només hi cabia en diagonal, perdent molt espai. Aquí hi cap recte en un lateral.
  • A sobre de la maleta blava més equipatge de mà de Mònica
  • Bossa Grifone negra de 110 l: roba i material de muntanya i espeleologia meu, incloses motxilles i bosses estanques
  • Bossa Eagle Creek vermella i gris de bandolera: com a equipatge de mà amb documents de Mònica
  • Bossa Kata Panorama-U negra pel portàtil: portàtil de 15.4″, 3 discos durs d’1 Tb, tauleta gràfica Bamboo One i documents
  • Bossa Ferrino gris de 110 l: roba i material de muntanya de Mònica, motxilles incloses
  • Bossa Lowe Pro Mini Trekker negra: el meu equipatge de mà amb: ròtula panoràmica Panosaurus, objectiu Sigma 400/5.6 Apo Tele Macro, Vivitar MC Tele Converter 1.4x, Vivitar 70-150 mm 2x Matched Multiplier, flaix Metz 45 CT4, flaix Canon 580 EX, bateries recarregables AA i AAA, prismàtics, accessoris fotogràfics diversos, CDs de programes i carregadors de bateries
  • Trolley Newfeel 500L negre: equipatge de mà de Mònica que ha hagut de patir el transport del meu equip de fotografia. A banda del seu portàtil de 17″ i els seus papers hi duia la meva pantalla Nec Multisync de 19″ sense el suport. En fi, és que no hi cap tot. Hauré de fer un invent per poder treballar amb la pantalla

Audiovisual sobre Ukhupacha a Barcelona. Slideshow about Ukhupacha in Barcelona

28/09/2010

Rapel·lant d'un gran Ficus a Tandayapa. Pichincha, Ecuador. Rappeling in a big tree. Tandayapa, Pichincha, Ecuador.

El proper divendres 8 d’octubre projectaré l’audiovisual “Ukhupacha: l’aventura de la ciència”, a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, C/ Carme 47 de Barcelona. L’acte tindrà lloc a les 19 h i serà una bona ocasió per acomiadar-me de tots vosaltres, ja que properament emigro a Equador.

Durant 4 anys he estat fotògraf de l’Associació Ukhupacha i he fet els reportatges de les expedicions a Perú i Equador. He tingut el privilegi de trobar enterraments de la cultura Chachapoya, de trepitjar nous camins inques, ocults durant els últims 5 segles i d’observar a l’àguila harpia a la selva amazònica. A l’audiovisual explicaré en viu i sobre les meves fotografies les exploracions dels nous camins inques a Machu Picchu i molt especialment la col·laboració d’Ukhupacha al Programa de Conservación del Águila Harpía en Ecuador. També em recolzaré en un parell de videos sobre Ukhupacha que faran la conferència més amena.

La projecció del dia 29 de setembre, dia de la vaga general, ha quedat suspesa, ja que el Centre Excursionista de Catalunya, lloc previst per a la trobada, romandrà tancat.

Us espero, doncs, a l’audiovisual del dia 8 d’octubre.

Emigro a Equador: el buit. I emigrate to Ecuador: the void

14/09/2010

Va ser molt ràpid. Només van ser dos segons i no va fer gens de mal.

–         I per què no marxem a Equador?

–         Vinga, som-hi!

Dos frases, tot esmorzant amb la Moni, i la decisió ja estava presa. No vam necessitar donar-li voltes.

Vesprada a la selva amazònica a la vora del riu Aguarico. Reserva de Producció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. Nighfall in Aguarico river, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Vesprada a la selva amazònica a la vora del riu Aguarico. Reserva de Producció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. Nighfall in Aguarico river, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Quan les coses surten del cor i s’escolten un no s’hi pot resistir. I si s’hi resisteix acostuma a fer mal. No és la primera vegada que prenc una decisió totalment trencadora. Un bon exemple és quan vaig decidir de ser fotògraf.

Aquestes situacions fan neteja i creen un buit beneficiós. Un espai buit que és una oportunitat per omplir-lo amb bones coses. Per què quan l’espai està ple es difícil que entri res, ni bo ni dolent. Un prestatge ben farcit de llibres no té espai per acollir aquell nou llibre de fotografia que ens hem acabat de comprar i que ens fa tanta il·lusió. Si més no l’hi podríem posar, però pagant el preu de treure’n un altre i no saber què fer amb ell. I el nou llibre quedaria diluït enmig de la resta.

Que jo recordi vaig ser plenament conscient del significat del buit, per primera vegada, l’hivern de 2009, quan em vaig trencar el dit gros de la mà dreta. Quan dic plenament conscient em refereixo a aprendre quelcom de nou, i això només es fa amb l’experiència, no pas llegint. Llegint o escoltant algú podem entendre coses, intel·lectualitzar-les, però no pas aprendre-les. El cas és que em vaig trobar tot sol a la sala d’urgències de l’hospital de Puigcerdà. Allà ho vaig entendre tot. Aquell buit físic representava el buit interior que se’m creava en aquell moment. Sense el dit gros no podria fer moltes de les coses que feia habitualment aquell hivern, com conduir, esquiar darrera dels esquiadors de muntanya amb la càmera o escriure. Era una oportunitat després d’una temporada de no parar ni un segon, obeint mecànicament els dictats de la meva ment xerraire sense parar-me a reflexionar què era el millor que podia fer en aquell dia per la meva vida, sense escoltar el cor. Vaig arribar a meditar mecànicament cada dia, tot un contrasentit. Fins i tot un dia que em vaig ficar al llit i vaig tancar els ulls vaig sentir dins de la meva ment el so que fa l’ordinador quan el tanco (“El Windows s’està tancant”…)

Un moment de soledat al vespre vora el riu Aguarico. Reserva de Procucció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. A moment of solitude near Aguarico River bank, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Un moment de soledat al vespre vora el riu Aguarico. Reserva de Procucció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. A moment of solitude near Aguarico River bank, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Crec fermament que la vida ens posa davant de les situacions que ens proporcionen l’aprenentatge necessari per continuar endavant i créixer com a persones. I així va ser amb aquella caiguda absurda que em va trinxar el dit. Al dia següent tenia previst fer esquí de muntanya, però no va ser possible. Vaig escoltar el meu cor i em vaig anar a ballar salsa. I vaig conèixer la Moni.

A Equador, irremeiablement, es crearà el buit. I l’anirem omplint a poc a poc, sense preses, amb allò que vingui més de gust i que més convingui. I deixant prou espai buit per a les sorpreses.

Aquesta oportunitat de créixer afectarà, per suposat, a la feina de fotografia. És evident que no podré fer els reportatges que faig aquí, tot i que sí que podré treballar amb el meu arxiu fotogràfic: m’enduc els tres discs durs d’1Tb cadascun.

L’any passat em va fascinar Equador. La gent amable, encantadora, treballadora i responsable. La natura exuberant i variada, no en va és el país amb més biodiversitat del món per km2. Des de les glaceres dels “nevados” al bosc tropical plujós, passant per les illes Galápagos. Al voltant de la natura hi ha molta activitat conservacionista i de divulgació. Estic convençut que les oportunitats sortiran.


%d bloggers like this: