Fotògrafs i escriptors i el treball en equip. Photographers, writters and teamwork.

Pepe Baeza a la 5a edició de Caja Azul. Foto: http://www.marceloaurelio.com

La última (5ª) edició de Caja Azul em va donar molt que pensar. En Pepe Baeza va explicar que cal fer un treball en equip amb persones expertes en ciències socials, que poden ajudar molt a la tasca d’escollir temes i enfocar-los. Un equip que es pot encarregar de proposar temes, recollir documentació, planificar, establir un calendari, etc. Tal i com em comenta Tino Soriano és així com treballa National Geographic, amb grans pressupostos (tot i que minvats per la crisi) i un equip d’experts en diversos temes, no només en ciències socials sinó també científics. I, salvant les distàncies, és com treballen algunes revistes, amb un consell de redacció i una sèrie d’assessors que proposen i desenvolupen temes. Tot i que cada vegada menys a causa de la reducció de les plantilles. A més a més els temps han canviat i cada vegada hi ha menys interès  per part dels grans mitjans de comunicació en els reportatges que expliquen el que passa al món: l’altre dia vaig trucar a la redacció d’un conegut diari per oferir-los el reportatge Yasuní-ITT, a l’altra banda del silenci per publicar-lo al suplement dels diumenges. Després d’uns dies em van respondre que gairebé ja no publiquen reportatges. I és ben cert, mirant la revista més aviat semblava l’aparador d’un centre comercial que no pas una d’informació general.

Com ens hem d’organitzar, doncs, els fotògrafs? I és que arribar al model que proposa en Pepe topa amb el problema del finançament, si més no inicial.

Anem a pams. Un reportatge complet consta de fotografia i text. Sempre m’ha agradat escriure, de fet vaig començar a publicar habitualment articles en revistes d’espeleologia el 1989, si no recordo malament, i fotografies el 1993 (i cobrant-les, per suposat!). O sigui que m’ho puc fer tot sol. Això funciona més o menys bé en els temes que domino i em permet més rendiment econòmic pels reportatges.

Alguns exemples de reportatges complets (foto i text) publicats per Valentí Zapater. Some examples of photographic and written features published by Valenti Zapater.

Però no em vull pas enganyar. Una persona que ha dedicat uns quants anys de la seva vida a formar-se en l’escriptura i es dedica exclusivament a això té molts més números de fer la feina millor. Així que si la primera opció passa per fer-m’ho tot sol la segona passa per treballar en parella escriptor – fotògraf durant totes (o algunes de) les fases del reportatge: idea i preparació, treball de camp, edició i venda. És quelcom que ja he provat fa anys però de forma espontània, no planificada. Un exemple són els treballs fets amb en Ferran Alexandri per a la revista Muntanya com aquest sobre Fuerteventura.  O l’anteriorment esmentat Yasuní-ITT, a l’altra banda del silenci, amb David Biller, que va sortir publicat el gener de 2012 a la revista Wend Magazine. Tot i que el món de la premsa està cada vegada pitjor per publicar, el treball en equip és la garantia de fer un treball de més qualitat. I això a la llarga és imprescindible per produir un canvi en aquest sector tan malmès.

Reportatges d’iniciativa pròpia realitzats entre dos professionals i publicats a revistes: text d’un escriptor i/o periodista i fotografies de Valentí Zapater. Some examples of reports made by the initiative of two professionals: photographer (Valenti Zapater) and writer or journalist.

D’aquí, equip d’escriptor i fotògraf, a l’equip que proposava en Pepe, però, hi ha un pas ben gran. Seguirem caminant en la direcció. Ens veiem a la propera edició de Caja Azul.

Treballar per a les revistes. Working for magazines

Llegint la revista "That's Shanghai" a una terrassa de la ciutat xinesa. Reading "That's Shanghai" magazine in a sidewalk cafe from the Chinese city

Treballar per a les revistes és una feina dura i difícilment rendible. Aquesta és una generalització que faig fruit de la meva experiència i que explicaré a continuació.

Primer de tot cal dir que em refereixo a la majoria de les revistes, i no a totes. La forma de treballar d’aquestes revistes (que les que trobem habitualment al quiosc) és que paguen pel contingut publicat, no per la feina feta. És a dir, quan als fotògrafs ens encarreguen un reportatge s’acorda un preu per tantes fotos a publicar o per un número de pàgines determinat en base a les tarifes habituals de la revista. Evidentment tot és negociable i hi poden haver excepcions. En aquests casos es paga el mateix independentment de les despeses que hagi tingut el fotògraf i dels dies de feina invertits.  Tan és si el reportatge s’ha realitzat a la Xina o a Catalunya. Per tot plegat, si es vol amortitzar econòmicament un reportatge s’ha de publicar 2 o 3 vegades, com a mínim. Una altra cosa és que compensi per altres motius, com l’interès de divulgar un tema, l’ampliació de l’arxiu fotogràfic o el pur plaer de fotografiar i publicar.

Portada de la revista Muntanya 874, Huang Shan (Xina). Fotografia de Valentí Zapater. Muntanya 874 magazine cover about Huang Shan (China). Photography by Valenti Zapater

Al principi, quan vaig començar a treballar de fotògraf, em feia molta il·lusió veure les meves fotografies a les revistes. Ara conservo la mateixa il·lusió del principi però ja fa temps que he vist que haig de posar altres coses a la balança abans d’acceptar o proposar un reportatge, com és la possibilitat de recuperar la inversió feta. D’una primera etapa de proposar reportatges vaig passar a una altra en que van augmentar molt les propostes de les revistes cap a mi: les propostes anaven en les dues direccions. Hi va haver algun moment en que possiblement el 80 % de la meva dedicació era aquesta, sense temps material per a intentar vendre de nou els reportatges que ja havia fet i amb poc temps per fer altres tipus de feines. El cas és que una situació així és insostenible des del punt de vista econòmic. Si més no amb la majoria dels reportatges que faig, que requereixen recollida prèvia de dades, fer contactes i un temps d’elaboració en camp relativament llarg si es volen aconseguir bons resultats. A més del posterior treball de despatx d’edició i arxiu.

Està clar que d’aquesta en vaig aprendre i ja fa temps que m’organitzo de manera diferent. Em segueixo movent amb la il·lusió, però abans de fer un nou reportatge que vulgui amortitzar econòmicament avaluo si podré posar temps i diners per fer-ho. En altres paraules, avaluo si les altres feines rendibles econòmicament em permetran finançar la inversió de temps, diners i viatges, o bé si el reportatge és rendible per sí sol. I també avaluo si tindré temps per intentar publicar-lo més d’una vegada, tenint en compte que al meu calendari de treball ja m’he reservat temps per vendre altres reportatges ja publicats. I és que la tasca comercial requereix unes bones hores de telèfon, correu electrònic i visites.

Portada de la revista "El Mundo de los Pirineos" núm 66. Fotografia de Valentí Zapater. Pirineos #66 magazine cover about Nuria Valley (Pyrenees). Photography by Valenti Zapater

Hi ha altres formes d’organitzar-se que poden ajudar, com la realització de més d’un reportatge aprofitant un mateix viatge: això pot permetre repartir les despeses i les hores de treball. Per altra banda l’increment de l’arxiu del fotògraf i la cessió dels drets de les fotografies per a usos diversos també pot ajudar, però l’arxiu fotogràfic i la seva comercialització en la era digital requereixen molta dedicació i és un tema complex que donaria per a escriure uns quants posts.

En resum, i especialment pels fotògrafs que comencen, abans de fer un reportatge cal avaluar bé per què el fem i, tenint en compte els objectius, si paga la pena invertir-hi temps i diners.

Rutes amb història (Revista Pirineos juliol, part II). Routes with history (Pirineos magazine, July issue, part II)

Inici del "Camí de l'exili" al costat de la Borda de Socampo, cap al Port de Salau (Pallars Sobirà, Catalunya, Espanya). Start of Exile Route near Borda de Socampo, towards Salau pass (Catalonia, Spain).

Com comentava en l’anterior post el reportatge “Travesses nord-sud. Els camins de la història” va tenir una el·laboració diferent. Per començar va ser una proposta de la revista. Tenint en compte això i que són rutes de muntanya ben documentades la preparació no va ser tan laboriosa com en el cas de les cales. El punt més important és decidir la millor hora per fer les rutes, i això requereix l’estudi de la topografia i el moviment del sol per aquelles dates.

Albada des de Prat Socarrat, en el camí d'aascens de la "Ruta dels Segadors", entre el Coll de les Bassotes y el Pas dels Gosolans, Parc Natural del Cadí-Moixeró (Catalunya, Espanya). Dawn from Prat Socarrat, in the climbing way to Reaper's Route, between Bassotes pass and Gosolans pass, Cadí - Moixeró natural park (Catalonia, Spain)

L’estratègia sobre el terreny va ser la mateixa que en el cas de les cales: preveure fotografies a la sortida i posta de sol, dormint al lloc, i fer les rutes, en la mesura del possible, en els extrems del dia. Per exemple, la ruta dels segadors la vaig començar a trenc d’alba i a finals d’octubre, com comentava en un post anterior. D’aquí va sortir la portada. I la del port de Salau la vaig acabar gairebé de nit per les mateixes dates. Totes dues sol i amb el trípode a sobre. La de la vall de Tor la vaig fer acompanyat i a primera hora de la tarda, ja que es preveia un empitjorament del temps.

Una eina que faig servir molt per preveure les precipitacions i la nuvolositat és meteosim, fan una previsió molt acurada de l’evolució dels núvols. Al menú de l’esquerra hi ha el que es vol predir i al menú modelització, a dalt, els diferents mapes.

El curs alt de la Noguera Pallaresa a la tardor sota el Pont Nou. Pallars Sobirà (Catalunya, Espanya). Noguera Pallaresa river upper course in fall near Nou bridge.

En aquest cas la previsió va funcionar a la perfecció durant els 5 dies de treball. El cel es va mostrar ben blau durant el dia amb núvols per la tarda per fer bonic i núvols baixos de matinada per amenitzar la sortida del sol.

La Cerdanya i la boira matinera escampant-se, vista des de Nas. Catalunya, Espanya. Cerdanya and morning mist driving away, seeing from Nas village. Catalonia, Spain.

Cales secretes del Cap de Creus (Revista Pirineos juliol, part I). Secret coves of Creus cape (Pirineos magazine, July issue, part I)

Cala Rostella (Roses, Alt Empordà) envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i home prenent el sol a la platja. Parc Natural del Cap de Creus. Catalunya, Espanya. Rostella cove (Roses, Costa Brava), surrounded by Aleppo pine and man sunbathing in the beach. Cap de Creus Natural Parc. Roses (Catalonia, Spain)

La revista “El mundo de los Pirineos” del mes de juliol ha estat ben fructífera: un reportatge llarg sobre rutes a cales tranquil·les del Cap de Creus, amb text inclòs, una part important del reportatge central sobre rutes amb història, amb portada inclosa, i una ruta curta al voltant del refugi de Rulhe. Són tres reportatges ben diferents en quant a la idea i elaboració, per tant dedicaré un post a cadascun d’ells per explicar com els he fet. Començarem pel Cap de Creus.

Sempre m’ha agradat la costa més salvatge i natural, gaudir de caminar a ran de mar, observar la flora i la fauna, capbussar-me enmig de les praderies de posidònia i veure com surt el sol des de la platja. En llocs així el meu esperit explorador se sent a gust. La idea de caminar a ran de mar i buscar racons tranquils sempre m’ha captivat. D’aquí el meu treball sobre l’Espai d’Interès Natural del Cap de Santes Creus, un dels racons de la costa catalana més ben conservats i que més m’agraden. D’aquest treball va sortir un reportatge sobre el tram de la costa entre l’Ametlla de Mar i l’Ampolla, publicat a la revista Descobrir núm. 110 (juny 2007).

Vesprada al cap de Santes Creus, Espai d’Interès Natural del Cap de Santes Creus, L’Ametlla de Mar (Baix Ebre), Catalunya, Espanya. Nightfall in Santes Creus Cape Natural Spot, L’Ametlla de Mar, Catalonia, Spain

Va ser fàcil donar un pas més al nord i proposar a la revista Pirineos un reportatge sobre rutes a cales tranquil·les del Cap de Creus. De la idea, proposada l’hivern de 2009, es va passar a l’elaboració conjunta de l’estructura del reportatge: quina estructura tindria el text, de què es parlaria, extensió i, per suposat, escollir les cales i les rutes. Això últim no va ser una tasca fàcil, doncs hi ha poca bibliografia al respecte i els camins del Cap de Creus són molt perdedors. Però finalment el llibre de l’Arnald Plujà i Canals, gran coneixedor de la zona, va ser de molt ajut.

Un cop acordada l’estructura em vaig fer un llistat del tipus de fotografies a fer: gent caminant per les rutes, a la platja, paisatges de dia, al vespre, de matinada, de nit, onades mogudes, plantes, detalls, pobles, monuments, gent als pobles en la seva vida quotidiana, etc. Aquesta llista pot ser mental o estar feta en un full de càlcul. En aquest cas em va semblar que les rutes acotaven molt el tema i que amb un llistat mental en tenia prou. En altres casos, com en un reportatge que estic fent ara per a la mateixa revista, el llistat és escrit, ja que és un reportatge més complex i no només requereix no deixar-se res, si no no fer més del compte i concentrar l’esforç en el més important.

Exemple senzill de llista de fotografies a fer en una part del reportatge sobre la costa entre l’Ampolla i l’Ametlla de Mar

Després ve el treball de camp, cal buscar una bona data, un bon compromís entre les altres feines a fer i les condicions adequades de l’entorn. La tardor de 2009 va ser el moment escollit: bona llum, poca gent a les platges i temps disponible. En una primera etapa van ser necessaris 4 dies intensos de sol a sol per recórrer les 5 rutes, fer les fotografies i prendre les notes necessàries per descriure-les. Com és habitual al Cap de Creus, hi van haver moments de camins que desapareixen, dubtes, tornar enrera i, evidentment, moments d’estirar-se a la sorra i de capbussar-se a l’aigua. Estructuro el dia en dues parts: per una banda la sortida i la posta de sol en llocs escollits prèviament amb tot l’equip fotogràfic. Per altra banda les rutes, amb un equip més lleuger… o no. Per que de vegades carrego amb una ròtula panoràmica lleugera Panosaurus i el trípode gros Manfrotto 055. D’altres vegades planifico la ruta per començar de matinada o acabar de nit, i el mateix trípode es fa imprescindible. Una part molt important és l’acompanyament. Per que és molt lent fer-se fotografies a un mateix caminant. En aquest cas la meva companya Moni va estar encantada d’ajudar-me, compartir les rutes i fer de model.

Exemple de fotografia presa amb trípode (f/11 5s ISO 400) durant una de les rutes. Badia del Port de la Selva al vespre des del Cap Mitjà (Costa Brava). Parc Natural del Cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya, Espanya). Port de la Selva bay at nightfall from Cap Mitja (Costa Brava). Cap de Creus Natural Park (Catalonia, Spain)

La segona etapa van ser dos dies a Cadaqués i rodalies per completar el reportatge amb edificis, pobles i la vida dels seus habitants. Per fer-ho cal conèixer algú del lloc: això pot succeir espontàniament, ésser buscat o conèixer algú prèviament. En aquest cas ho vaig tenir fàcil gràcies a la meva amiga Marina que viu a Cadaqués.

Cadaqués des de la Cala d’es Pianc (Alt Empordà, Catalunya, Espanya). Cadaques from Cala d’es Pianc (Costa Brava, Catalonia, Spain)

De la part de selecció d’imatges, edició, metadades, arxivar i escriure no explico res per que son figues d’un altre paner i m’ho reservo per parlar-ne amb detall un altre dia. Però afegiu-hi uns dies més de treball durant l’hivern passat per entregar el treball el gener de 2010. I quatre retocs del text a última hora per veure la revista ara, un any i mig després de proposar el tema.

He gaudit molt fent aquest reportatge i us recomano que visiteu la zona, s’ho mereix. Al següent post us explico l’elaboració de l’altre reportatge, les rutes amb història.

Aprendre la professió de fotògraf. Learning a profession: photographer

El fotògraf Jordi Vidal fent fotos amb una càmera de 9x12. Jordi Vidal, photographer, taking photos with a 5x4 inches camera

Quan vaig decidir que volia ser fotògraf li ho vaig comentar a una amiga i em va presentar el fotògraf Jordi Vidal i Fugardo. Vam organitzar un dinar per parlar del tema i el Jordi em va acabar dient que ni se m’acudís, que seria la ruïna. Des d’aquell dinar han passat 12 anys i el Jordi, un professional amb fonaments, m’ha ensenyat moltes coses sobre la tècnica fotogràfica. Si ara algú em demanés el mateix consell li diria que si ho porta molt endins i li fa il·lusió, endavant, però que és una professió molt i molt difícil i fer-se un espai requereix anys i constància. I aprendre coses que ningú li ensenyarà a base d’assaig i error, i també de sentit comú. L’altra dia pensava en això i trobava que falten algunes peces en el trencaclosques. Quines?

La perillosa vida d'un fotògraf. The dangerous life of a photographer.

Sincerament, pensava que calia anar a Nova York o Londres per trobar formació de qualitat en fotografia. I no dec ser l’únic. Però parlant del tema amb professors com Rafa Pérez, Tino Soriano, Lídia Carbonell i Quim Farrero he vist que a Catalunya tenim molt bones  escoles. Una altra cosa és que alguns títols de l’estranger venguin més, però això son figues d’un altre paner i a més es paguen ben cares. En fi, ja saps, si vols ser fotògraf el millor que pots fer és invertir en una bona escola, i no cal anar gaire lluny. També es pot aprendre a base de tutorials, llibres i cursos, tot combinant-ho amb treballar d’ajudant d’un bon fotògraf i mestre, si som capaços de dedicar-li prou temps.

Però estem parlant d’una professió, de guanyar-se la vida. I això, qui t’ho ensenya? Una bona forma de començar són els cursos de Barcelona Activa, UOC o SDE, aquests últims magnífics, per cert. Però no n’hi ha prou. Al cap i a la fi són cursos genèrics i cal una formació més específica en el món de la fotografia. De forma transversal s’ensenya quelcom a les escoles de fotografia, fins i tot hi ha alguna assignatura al CITM i a l’IEFC. I molt tímidament comença a aparèixer alguna informació escadussera a la xarxa. Però no hi ha llibres ni cursos específics preparats per professionals de llarg recorregut amb prou experiència per a ensenyar el negoci. Per trobar això ens hem d’anar fora. Als Estats Units, per exemple, hi ha l’oportunitat d’escollir estudiar fotografia enfocant els estudis a una futura professió. Només cal veure, a títol d’exemple, el programa del New York Institute of Photography, Academy of Art University, o Wedding Photography Certificate Program del Brooks Institute of Photography. Per altra banda els prestatges estan farcits de llibres dedicats exclusivament al negoci de la fotografia, en anglès, per suposat. Fins i tot em sembla un excés. Però segur que entre tanta oferta n’hi deu haver algun de bo. Jo en conec un que no està malament: John Shaw’s business of nature photography. Un llibre útil, amb informació eminentment pràctica. A més dels prestatges tenim la xarxa: hi ha tal quantitat d’informació, tutorials, cursos en línia i webinars en anglès que mareja.

Per què no hi ha llibres i cursos sobre el negoci de la fotografia en català o castellà? No ho sé, però penso que aquí la paraula negoci té connotacions negatives per a moltes persones.

En qualsevol cas si vols ser fotògraf professional no tens més remei que invertir una part del teu temps a aprendre el negoci.

Però aquí no s’acaba el tema, per sobre de tot encara hi ha una altra capa que ho embolcalla tot i que ens afecta absolutament, siguem fotògrafs o no. Al cap i a la fi som persones i tenim pors i limitacions que ens impedeixen anar més enllà. Obstacles que ens poden impedir aconseguir els nostres objectius per molt bons que siguem en la tècnica fotogràfica, en transmetre un missatge, en captar el moment o en portar un negoci. Aprendre a conèixer-nos i a créixer com a persones és quelcom que, per desgràcia, no s’ensenya prou a l’escola. Bloqueigs amb els diners (pensaments del tipus “tots els rics són uns lladres” en poden ser una pista), por a que et diguin que no a una proposta de feina, manca de constància per acabar els treballs, excés de perfeccionisme, poca valoració del treball fet quan és bo i dificultats en la comunicació amb les persones en són només alguns exemples.

En resum, no n’hi ha prou amb la formació fotogràfica: aprendre a guanyar-se la vida i créixer com a persona són dues assignatures pendents en aquest país, dues peces més del trencaclosques.

Com triar una professió: fotògraf? / Choosing a profession: photographer?

Escultura de fotògraf al carrer Laurinská de Bratislava (Eslovàquia), davant el restaurant Paparazzi. Photographer’s sculpture at Laurinská street, Bratislava (Slovakia), next to Paparazzi restaurant.

Això no és una recepta màgica ni res que se li assembli. Simplement us explicaré el procés que vaig seguir per triar una professió que m’omple, que porto a dins.

Era abril de 1997 i treballava com a tècnic de medi ambient a Taller d’Enginyeria Ambiental. Crec recordar que portava 5 anys i estava fart de la política de grans infrastructures i d’una feina en la que em trobava estancat i sense possibilitats de realització personal. Suposo que aquesta situació em va empènyer a llegir el llibre “Caminos hacia el progreso personal”, de Bryan Tracy. El primer resultat d’allò va ser un paperet on vaig apuntar que la meva professió m’havia de permetre allò que m’agrada, en resum: viure experiències a la natura i explicar-les. I també posava un objectiu a 10 anys vista que lligava amb tot allò: publicar a la revista National Geographic. En qualsevol cas, però, no parlava de fotografia.

Fotografiant els reflexes de l’aigua a L’Estagnol, vora el refugi de Ruhle (Pirineus, França). Taking pictures of reflections in l’Estagnol, near Ruhle hut (Pyrenees, France).

El paperet i el llibre van quedar oblidats, però les coses es van començar a moure: vaig aprofitar un moment de canvis a l’empresa per anar a l’atur, tenia molt clar que treballant no tindria temps de saber el que volia. Això va ser a l’agost de 1997, moment en què, “casualment”, em vaig comprar una Nikon FM2 i em vaig dedicar uns mesos a fer allò que m’agradava més en aquell moment, l’espeleologia, però sempre amb la càmera a sobre. A finals d’any vaig fer un curs de fotografia espeleològica, a càrrec de l’Iñaki Relanzón, moment en que vaig veure la llum: volia ser fotògraf. 10 anys després publicava el meu primer reportatge a National Geographic.

Està clar que per saber quina és la feina que t’agradaria fer has de saber primer què és allò que t’omple, i per això es necessita un temps per viure, per sentir, difícil amb la pressió del dia a dia.

D’aquí a 10 anys us explicaré com vaig sortir de la crisi.