Què s’ha cremat a l’incendi de l’Alt Empordà de juliol de 2012 (i II). What has been burned in the fire of the Alt Empordà, July 2012 (2)

Continua de la primera part.

Ara ja tenim imatges més precises del que s’ha cremat a l’incendi de l’Alt Empordà de juliol de 2012. La banda més oriental va agafar de ple l’Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera. Aquesta és una imatge d’abans de l’incendi, on es pot veure, al fons, el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, que va ser afectat en el seu extrem més occidental.

Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera. General view of La Jonquera Lakes, an area of natural interest.

L’interès natural d’aquest espai rau en l’existència de zones humides, que són ben rares en aquesta zona i acullen un grapat d’espècies interessants, tant vegetals com animals.

Estanys de Canadal entre la boira. Canadal lake in the fog.

Els estanys, a més, estaven envoltats d’una ufanosa sureda.

Estanys de Canadal i alzines sureres. Canadal lake and cork oak trees.

Tot aquest bosc s’ha cremat.

Sureda a l’Espai d’Interès Natural Estanys de la Jonquera. Cork oak wood, La Jonquera, Alt Emporda.

Aquesta zona, a més, es caracteritza per l’abundància de monuments megalítics, igual que la zona, també cremada, d’Agullana i Darnius.

Dolmen dels Estanys II, Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera.

Estanys, suredes, dolmens i masos. El pagès del Mas de Canadal, de ben segur, l’únic que veu sense cremar és la serra de l’Albera com a teló de fons.

Mas de Canadal, al fons Les Alberes. Mas de Canadal, typical farmhouse, in the background Alberes mountains.

Què s’ha cremat a l’incendi de l’Alt Empordà de juliol de 2012 (I). What has been burned in the fire of the Alt Empordà, July 2012 (1)

Els anys 2009 i 2010 vaig voltar molt per l’Alt Empordà per fer dos reportatges per a la revista El Mundo de los Pirineos: un sobre les cales secretes del Cap de Creus i un altre sobre l’Alt Empordà, més centrat a la muntanya.

Vaig conèixer paisatges d’excepcional bellesa i valor natural i empordanesos que treuen profit de la terra, com passa amb els cirerers a Terrades o el poc que queda de la indústria del suro a Agullana. També vaig conèixer gent que ofereixen els seus serveis als viatgers i turistes aprofitant l’esplendorosa natura de la comarca, com la casa rural Can Massot de Darnius o l’hotel i restaurant La Quadra de Maçanet de Cabrenys.

De tot això gairebé no en queda res, excepte, per sort i a dia d’avui, la banda occidental i més boscosa, cap a Maçanet de Cabrenys. I el pitjor de tot és que han mort persones per culpa d’algú que va llençar una cigarreta.

A continuació faré un repàs fotogràfic del que s’ha cremat i del que no, prenent com a referència aquesta imatge, i amb fotografies dels anys 2004 i 2010. Comencem per l’oest.

Aquest és el paisatge típic de l’Alta Garrotxa, una zona boscosa i de difícil accés a cavall del nord de les comarques de la Garrotxa i l’Alt Empordà, catalogada com a Espai d’Interès Natural. La gran por era que l’incendi arribés a aquesta zona i, per sort, sembla ser que no ho farà.

Paisatge típic de l’Alta Garrotxa. Typical landscape from Alta Garrotxa.

Des de la collada de Can Nou (a l’est del Puig de Bassegoda), mirant cap a l’est, es veu la vall de la Muga des d’Albanyà cap a l’est. Des d’aquí possiblement es vegi el límit de la zona cremada.

Alzinar a l’Alta Garrotxa. Oak wood from Alta Garrotxa

Ja ens anem apropant al foc. Des del Roc del Pou, a la serra de les Salines, es veu el santuari de la Mare de Déu de les Salines en segon terme i, al fons, Maçanet de Cabrenys (centre) i l’embassament de Boadella. Des d’aquests dos punts cap al fons (est), s’ha cremat pràcticament tot. Per sort l’incendi no s’ha endinsat a l’Espai d’Interès Natural del Massís de les Salines.

Serra de les Salines i santuari. Les Salines Sierra and sanctuary.

L’embassament de Boadella, vora el límit de l’incendi, que va venir de la dreta (est).

Embassament de Boadella des de Santa Magdalena. Boadella reservory from Santa Magdalena

La serra de Santa Magdalena, al sud de l’embassament de Boadella, és on, ara mateix (dijous 26 de juliol), s’està treballant a fons per tal que l’incendi no revifi. Aquesta és la banda nord.

Banda nord de la serra de Santa Magdalena. North face of Santa Magdalena mountain.

La banda sud de la serra de Santa Magdalena, amb el poble de Terrades als peus. D’aquí cap a l’esquerra (est), s’ha cremat tot.

Excursionistes pujant a Santa Magdalena. Hikers climbing Santa Magdalena mountain.

El poble de Terrades, al límit occidental de l’incendi.

El poble de Terrades, Alt Empordà. General view of Terrades,.Alt Emporda

De ben segur que s’han cremat molts dels cirerers que hi ha a Terrades i Llers, una de les riqueses agrícoles de la zona.

Recol·lecció de cireres a Terrades. Harvesting cherries in Terrades

El poble de Darnius, com Terrades, al límit occidental de l’incendi.

Darnius des de l’Auleda, Alt Empordà. Darnius from Auleda, Alt Emporda.

Les suredes del municipi d’Agullana, al bell mig de l’incendi. L’alzina surera, per sort, es una espècie que queda protegida del foc per l’escorça gruixuda. A més, els individus que sobreviuen (no es estrany que ho facin la meitat) tenen la capacitat de rebrotar, a diferència d’altres espècies d’arbres, com tots els pins autòctons de Catalunya. A banda de la riquesa forestal dels municipis de Darnius i Agullana la zona és ben coneguda per l’abundància de monuments megalítics.

Properament seguiré aquest repàs amb la banda est de l’incendi, a l’altra banda de l’autopista AP-7, on hi ha l’Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera. Aquí teniu la continuació.

Rutes per l’Alt Empordà i Serra de Salines. Routes through Alt Emporda and Salines range

El Mundo de los Pirineos núm. 82. Foto: V.Zapater - http://www.shan.cat

Ja ha sortit al carrer la revista “El Mundo de los Pirineos” amb el reportatge dedicat a l’Alt Empordà i la Serra de les Salines que vaig estar realitzant durant l’any passat. El reportatge es centra a la part menys coneguda de la comarca, l’extrem nordoccidental, amb les serres de les Salines i Bassegoda i els pobles que hi ha als seus peus, tant a la banda nord com a la sud. Sense deixar de banda, però, l’indispensable llegat històric de la comarca, des de les ciutats grega i romana d’Empúries fins tot allò relacionat amb Dalí.

Ha sigut gratificant conèixer la zona i més encara dissenyar, recórrer, fotografiar i escriure les rutes a peu del reportatge: ruta megalítica per Agullana i Darnius, Serra de Corsavell i Puig de Bassegoda, el Piló de Belmaig, Serra de les Salines i ermita de Santa Magdalena. Us recomano especialment la ruta que recorre la carena de la serra de les Salines pel seu contrast entre el vessant sud, mediterrani i cobert de sureres, i el vessant nord, amb fagedes i una petita avetosa.

El reportatge també inclou una guia per conèixer els següents pobles: Agullana, Els Banys d’Arles, Castelló d’Empúries, Costoja i Terrades. Així com una guia general de l’Alt Empordà.

La informació que conté el reportatge es complementa perfectament amb l’altre que es va publicar l’any 2010 sobre les cales del Cap de Creus, i tots dos són la parella ideal per gaudir de la natura i les caminades durant les vacances a l’Alt Empordà.

Vull donar les gràcies a tothom que m’ha ajudat a realitzar aquest reportatge, i molt especialment a la meva companya Moni, a Joaquim Monturiol i Sanés del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries, al Joan i l’Esmeralda del restaurant La Quadra, de Maçanet de Cabrenys, a la Roser de la casa de turisme rural Can Massot, de Darnius, a l’Isidre Felip i Isern i la seva dona, productors de cireres de Terrades, a Maurice, l’organista de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, a la Carme Gilabert i el personal que em va acompanyar a l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries i a tothom a qui no he citat.

Premi “Félix de Azara” pel reportatge “Los Mallos, el renacer de un reino”. “Felix de Azara” prize for the report “Los Mallos, the rebirth of a kingdom”

Estació de Riglos i tren (Pirineus). Huesca, Aragón, España. Riglos train station (Pyrenees). Huesca, Aragon, Spain

El passat 4 de febrer es van entregar els premis “Félix de Azara” a la diputació provincial d’Osca, i ja van 13 edicions. En l’apartat de mitjans de comunicació es va premiar a la revista “El Mundo de los Pirineos” pel reportatge “Los Mallos, el renacer de un reino”, escrit per Juan Gavasa i amb fotografies meves.

Plaça "Baja" o de "Don Santiago Ramón y Cajal" a Ayerbe, Osca (Aragó, Espanya). "Baja" or "Don Santiago Ramón y Cajal" square in Ayerbe, Huesca (Aragon, Spain)

En el cas dels mitjans de comunicació el premi és un ajut a l’edició com a reconeixement per una iniciativa en defensa i millora del medi ambient a la província d’Osca. Medi ambient en un sentit ampli, incloent-hi la població rural i el seu desenvolupament sostenible.

Prenent una mostra de vi per analitzar-la. Celler "Reino de los Mallos", Murillo de Gállego (Osca, Espanya). Sampling wine to analyze it. "Reino de los Mallos" winery, Murillo de Gallego (Huesca, España)

Llibres de salms manuscrits i orgue de la col·legiata Santa Maria la Mayor, tot plegat dels segles XVII-XVIII. Bolea (Osca, Aragó, Espanya). Manuscripts books about psalms and organ from Santa Maria la Mayor collegiate church, all from XVII-XVIII centuries. Bolea (Huesca, Aragon, Spain)

Felix de Azara de ben segur que va ser un personatge prou interessant. Va néixer el 1742 a la població aragonesa de Barbuñales i va passar 20 anys a Sudamèrica per delimitar les fronteres entre els territoris espanyols i portuguessos. Es veu que el pobre home s’avorria i es va aficionar, sense cap coneixement de biologia, a descriure els animals de Paraguai i Uruguai. Malgrat els no pocs errors que va cometre en la identificació d’espècies la seva obra va ser monumental i molt valuosa, arribant a descriure més de 200 espècies noves. Van ser tant importants els seus apunts i idees sobre la diversitat d’espècies, publicats en diversos volums, que el propi Charles Darwin els va llegir i els va tenir en consideració pel desenvolupament del seu treball.

Benvingut sigui, doncs, aquest premi en memòria a Felix de Azara.

Rutes amb raquetes de neu. Snowshoe routes

Ruta amb raquetes des de El Portalet fins el pic Cuyalaret (Formigal, Pirineus). Snowshoe route from El Portalet to Cuyalaret peak (Formigal, Pyrenees)

La revista “El mundo de los Pirineos” de novembre – desembre (núm 78) ha publicat un reportatge sobre rutes amb raquetes de neu. En aquest reportatge he col·laborat amb el text i les fotografies de les rutes del Pla de Beret a Montgarri (Val d’Aran) i l’ascensió al cim Cuyalaret, vora Formigal.

Bona neu!

Vall de Sorteny, Andorra. Sorteny valley, Andorra

Portada de la revista Muntanya núm 891 sobre Andorra. Muntanya #891 magazine cover about Andorra. Photo: Valenti Zapater

Fa unes setmanes que va sortir la revista Muntanya núm. 891 amb un monogràfic dedicat a Andorra, on he col·laborat amb la portada i diverses fotografies a l’interior. Us la podeu descarregar gratuïtament de l’enllaç anterior clicant a sota de “Revista Muntanya Octubre 2010”, on hi posa Muntanya_891.pdf.

Fotografies de curses de muntanya: Trail Aneto 2010. Photography about mountain running: Aneto Trail 2010

Corredors de muntanya pujant per una avetosa. Benasque, Pirineus. Mountain runners climbing in a fir wood. Trail Aneto 2010. Benasque (Pyrenees, Spain)

El cap de setmana passat vaig estar cobrint el Trail Aneto 2010 a Benasc, una feina dura, gratificant i variada. Amb aquestes 6 fotografies explicaré com de variades poden ser les fotografies d’una cursa de muntanya (a banda de les més clàssiques) i alguns detalls de com les vaig fer. En la fotografia que obre el post l’únic que vull destacar és que cal conéixer el lloc per saber que els matins d’estiu es donen aquestes condicions de llum lateral que es filtra entre els arbres i que permet un bonic joc de llums i obres, especialment si es treballa amb teleobjectiu: 112 mm  f/5.6  1/250s  ISO 200.

Sortida de la cursa de muntanya Trail Aneto 2010. Start of a trail running race. Trail Aneto 2010. Benasque (Pyrenees, Spain)

Com que eren tres curses en una i hi havien tres sortides em vaig permetre el luxe d’aprofitar la primera sortida, la de les 8 del matí, per fer una fotografia diferent. El fet que no hi toqués el sol va facilitar una velocitat lenta d’obturació (112 mm  f/32 2,5s  ISO 100). La típica fotografia de sortida la vaig fer més tard a ple sol, a les 14 h. Es una fotografia obligada, ja que és la que habitualment il·lustra les notícies.

Corredor cordant-se les sabatilles. Runner tying up the trainers (sneakers). Trail Aneto 2010. Benasque (Pyrenees, Spain)

Els detalls son importants, no tant per a les notícies del dia següent si no per als reportatges que puguin sortir posteriorment a les revistes. El fet que surti una marca redera de la sabatilla no és casualitat: els patrocinadors han de sortir en moltes de les fotografies, que per alguna cosa posen recursos per a que es puguin fer les curses. Tampoc cal abusar, però, doncs l’excés de fotografies amb marques pot ser un obstacle a l’hora de publicar en alguns mitjans que ho entenen com a publicitat gratuïta. Pel que fa a la llum, tant en aquest detall com en molts paisatges, els punts de transició entre sol i ombra acostumen a crear llums interessants: 64 mm f/5.6  1/1000s  ISO 100

Rètol indicador de GR i corredor de muntanya corrent en direcció a l'Hospital de Benasc. Mountain runner running towards Hospital de Benasque. Trail Aneto 2010. Benasque (Pyrenees, Spain)

Una fotografia de cursa que se surt del que és habitual. Res més a dir, passava per allà i se’m va encendre la llumeta: 256 mm  f/8  1/250s ISO 200

Corredors de muntanya corrent de nit amb frontal sobre un pont de fusta. Mountain runners with head torches running over a wooden bridge at night. Trail Aneto 2010. Benasque (Pyrenees, Spain)

En una cursa llarga com aquesta (96 km i 30 h de límit) les fotografies nocturnes són importants, i més quan un dels patrocinadors és el rei dels frontals. En aquests casos no tinc manies: 24 mm, f/4, 1/15 s, ISO 3200. Ni mesuro la llum, sempre la mateixa exposició i funciona. El soroll és evident a una mida més gran, però no m’importa. Hi ha alguna excepció, com aquest cas, en que el frontal era  excepcionalment potent:  27 mm  f/4  1/25s  ISO 1600. El fet de treballar sense flaix fa que es mantingui l’ambient il·luminat només pels frontals. Quan els corredors estan més o menys quiets als controls de pas es podria fer servir el trípode, però aleshores es perdria mobilitat i espontaneïtat.

Traces de llum de frontals de corredors de muntanya sota un cel estelat. Traces of light of mountain runners. Trail Aneto 2010. Benasque (Pyrenees, Spain).

Aquí sí que toca trípode, però per tal que els estels no surtin gaire moguts és necessari treballar amb una ISO alta: 27 mm  f/4  30s  ISO 3200

Refugi de Rulhe (Revista Pirineos juliol, part III). Rulhe hut (Pirineos magazine, July issue, part III)

Reflexes a l'Estagnol, a prop del refugi de Ruhle (Pirineus, França). Reflections at l'Estagnol, near Ruhle hut (Pyrenees, France)

Després d’explicar com vaig elaborar els reportatges “Cales secretes del Cap de Creus” i “Travesses nord-sud. Els camins de la història” de la revista Pirineos de juliol de 2010, acabo aquí explicant l’últim, la ruta pel refugi de Rulhe.

En aquest cas em trobava de cap de setmana per la zona acompanyat de la meva amiga Laura Rossy, a qui li agrada molt la fotografia i té ànima d’artista. Amb aquest panorama no hi havia més objectiu que gaudir de la natura i de la fotografia. I així va ser. Malgrat les baixes temperatures d’aquell cap de setmana de tardor de 2008 vam tenir prou esma per suportar el fred i deixar-nos anar davant els reflexes perfectes dels llacs, les perles de gebre dipositades sobre les fulles i les herbes i el color rogenc del nabiu.

Per un cap de setmana així vaig optar per un trípode Victory 3001, una imitació dels Manfrotto. Té capçal de bola, tanques molt ràpides i còmodes, nivell de bombolla, protecció pel fred, sabata ràpida i potes amb 4 posicions d’obertura, perfecte per posar la càmera en posició baixa i fotografiar plantes. La bola del capçal no és que sigui molt fluïda, però no es pot demanar més per 35 €. Una compra a tenir en compte si viatgeu pel sudest asiàtic.

El cas és que el cap de setmana va ser prou fructífer i vaig plantejar a la revista la ruta que vam fer i que s’ha publicat després de gairebé 2 anys.

Rutes amb història (Revista Pirineos juliol, part II). Routes with history (Pirineos magazine, July issue, part II)

Inici del "Camí de l'exili" al costat de la Borda de Socampo, cap al Port de Salau (Pallars Sobirà, Catalunya, Espanya). Start of Exile Route near Borda de Socampo, towards Salau pass (Catalonia, Spain).

Com comentava en l’anterior post el reportatge “Travesses nord-sud. Els camins de la història” va tenir una el·laboració diferent. Per començar va ser una proposta de la revista. Tenint en compte això i que són rutes de muntanya ben documentades la preparació no va ser tan laboriosa com en el cas de les cales. El punt més important és decidir la millor hora per fer les rutes, i això requereix l’estudi de la topografia i el moviment del sol per aquelles dates.

Albada des de Prat Socarrat, en el camí d'aascens de la "Ruta dels Segadors", entre el Coll de les Bassotes y el Pas dels Gosolans, Parc Natural del Cadí-Moixeró (Catalunya, Espanya). Dawn from Prat Socarrat, in the climbing way to Reaper's Route, between Bassotes pass and Gosolans pass, Cadí - Moixeró natural park (Catalonia, Spain)

L’estratègia sobre el terreny va ser la mateixa que en el cas de les cales: preveure fotografies a la sortida i posta de sol, dormint al lloc, i fer les rutes, en la mesura del possible, en els extrems del dia. Per exemple, la ruta dels segadors la vaig començar a trenc d’alba i a finals d’octubre, com comentava en un post anterior. D’aquí va sortir la portada. I la del port de Salau la vaig acabar gairebé de nit per les mateixes dates. Totes dues sol i amb el trípode a sobre. La de la vall de Tor la vaig fer acompanyat i a primera hora de la tarda, ja que es preveia un empitjorament del temps.

Una eina que faig servir molt per preveure les precipitacions i la nuvolositat és meteosim, fan una previsió molt acurada de l’evolució dels núvols. Al menú de l’esquerra hi ha el que es vol predir i al menú modelització, a dalt, els diferents mapes.

El curs alt de la Noguera Pallaresa a la tardor sota el Pont Nou. Pallars Sobirà (Catalunya, Espanya). Noguera Pallaresa river upper course in fall near Nou bridge.

En aquest cas la previsió va funcionar a la perfecció durant els 5 dies de treball. El cel es va mostrar ben blau durant el dia amb núvols per la tarda per fer bonic i núvols baixos de matinada per amenitzar la sortida del sol.

La Cerdanya i la boira matinera escampant-se, vista des de Nas. Catalunya, Espanya. Cerdanya and morning mist driving away, seeing from Nas village. Catalonia, Spain.

Cales secretes del Cap de Creus (Revista Pirineos juliol, part I). Secret coves of Creus cape (Pirineos magazine, July issue, part I)

Cala Rostella (Roses, Alt Empordà) envoltada de pi blanc (Pinus halepensis) i home prenent el sol a la platja. Parc Natural del Cap de Creus. Catalunya, Espanya. Rostella cove (Roses, Costa Brava), surrounded by Aleppo pine and man sunbathing in the beach. Cap de Creus Natural Parc. Roses (Catalonia, Spain)

La revista “El mundo de los Pirineos” del mes de juliol ha estat ben fructífera: un reportatge llarg sobre rutes a cales tranquil·les del Cap de Creus, amb text inclòs, una part important del reportatge central sobre rutes amb història, amb portada inclosa, i una ruta curta al voltant del refugi de Rulhe. Són tres reportatges ben diferents en quant a la idea i elaboració, per tant dedicaré un post a cadascun d’ells per explicar com els he fet. Començarem pel Cap de Creus.

Sempre m’ha agradat la costa més salvatge i natural, gaudir de caminar a ran de mar, observar la flora i la fauna, capbussar-me enmig de les praderies de posidònia i veure com surt el sol des de la platja. En llocs així el meu esperit explorador se sent a gust. La idea de caminar a ran de mar i buscar racons tranquils sempre m’ha captivat. D’aquí el meu treball sobre l’Espai d’Interès Natural del Cap de Santes Creus, un dels racons de la costa catalana més ben conservats i que més m’agraden. D’aquest treball va sortir un reportatge sobre el tram de la costa entre l’Ametlla de Mar i l’Ampolla, publicat a la revista Descobrir núm. 110 (juny 2007).

Vesprada al cap de Santes Creus, Espai d’Interès Natural del Cap de Santes Creus, L’Ametlla de Mar (Baix Ebre), Catalunya, Espanya. Nightfall in Santes Creus Cape Natural Spot, L’Ametlla de Mar, Catalonia, Spain

Va ser fàcil donar un pas més al nord i proposar a la revista Pirineos un reportatge sobre rutes a cales tranquil·les del Cap de Creus. De la idea, proposada l’hivern de 2009, es va passar a l’elaboració conjunta de l’estructura del reportatge: quina estructura tindria el text, de què es parlaria, extensió i, per suposat, escollir les cales i les rutes. Això últim no va ser una tasca fàcil, doncs hi ha poca bibliografia al respecte i els camins del Cap de Creus són molt perdedors. Però finalment el llibre de l’Arnald Plujà i Canals, gran coneixedor de la zona, va ser de molt ajut.

Un cop acordada l’estructura em vaig fer un llistat del tipus de fotografies a fer: gent caminant per les rutes, a la platja, paisatges de dia, al vespre, de matinada, de nit, onades mogudes, plantes, detalls, pobles, monuments, gent als pobles en la seva vida quotidiana, etc. Aquesta llista pot ser mental o estar feta en un full de càlcul. En aquest cas em va semblar que les rutes acotaven molt el tema i que amb un llistat mental en tenia prou. En altres casos, com en un reportatge que estic fent ara per a la mateixa revista, el llistat és escrit, ja que és un reportatge més complex i no només requereix no deixar-se res, si no no fer més del compte i concentrar l’esforç en el més important.

Exemple senzill de llista de fotografies a fer en una part del reportatge sobre la costa entre l’Ampolla i l’Ametlla de Mar

Després ve el treball de camp, cal buscar una bona data, un bon compromís entre les altres feines a fer i les condicions adequades de l’entorn. La tardor de 2009 va ser el moment escollit: bona llum, poca gent a les platges i temps disponible. En una primera etapa van ser necessaris 4 dies intensos de sol a sol per recórrer les 5 rutes, fer les fotografies i prendre les notes necessàries per descriure-les. Com és habitual al Cap de Creus, hi van haver moments de camins que desapareixen, dubtes, tornar enrera i, evidentment, moments d’estirar-se a la sorra i de capbussar-se a l’aigua. Estructuro el dia en dues parts: per una banda la sortida i la posta de sol en llocs escollits prèviament amb tot l’equip fotogràfic. Per altra banda les rutes, amb un equip més lleuger… o no. Per que de vegades carrego amb una ròtula panoràmica lleugera Panosaurus i el trípode gros Manfrotto 055. D’altres vegades planifico la ruta per començar de matinada o acabar de nit, i el mateix trípode es fa imprescindible. Una part molt important és l’acompanyament. Per que és molt lent fer-se fotografies a un mateix caminant. En aquest cas la meva companya Moni va estar encantada d’ajudar-me, compartir les rutes i fer de model.

Exemple de fotografia presa amb trípode (f/11 5s ISO 400) durant una de les rutes. Badia del Port de la Selva al vespre des del Cap Mitjà (Costa Brava). Parc Natural del Cap de Creus (Alt Empordà, Catalunya, Espanya). Port de la Selva bay at nightfall from Cap Mitja (Costa Brava). Cap de Creus Natural Park (Catalonia, Spain)

La segona etapa van ser dos dies a Cadaqués i rodalies per completar el reportatge amb edificis, pobles i la vida dels seus habitants. Per fer-ho cal conèixer algú del lloc: això pot succeir espontàniament, ésser buscat o conèixer algú prèviament. En aquest cas ho vaig tenir fàcil gràcies a la meva amiga Marina que viu a Cadaqués.

Cadaqués des de la Cala d’es Pianc (Alt Empordà, Catalunya, Espanya). Cadaques from Cala d’es Pianc (Costa Brava, Catalonia, Spain)

De la part de selecció d’imatges, edició, metadades, arxivar i escriure no explico res per que son figues d’un altre paner i m’ho reservo per parlar-ne amb detall un altre dia. Però afegiu-hi uns dies més de treball durant l’hivern passat per entregar el treball el gener de 2010. I quatre retocs del text a última hora per veure la revista ara, un any i mig després de proposar el tema.

He gaudit molt fent aquest reportatge i us recomano que visiteu la zona, s’ho mereix. Al següent post us explico l’elaboració de l’altre reportatge, les rutes amb història.