Posts Tagged ‘personal growth’

Reflexions fotogràfiques postpart. Postnatal photographic thinkings

22/12/2013

(en castellano)

Pocs dies després de que naixés la meva filla li anava donant voltes a això d’immortalitzar aquest moment tant important per a qualsevol parella, el naixement de la seva filla o fill. I crec que puc escriure alguns consells fotogràfics de cara al part, més des del punt de vista de pare que com a fotògraf.

El que tenia molt clar des del principi, i així va ser, és que la càmera es quedaria a la maleta fins que no arribéssim a l’habitació. Precissament perquè el part és un moment molt important, tan important que requereix la màxima implicació i atenció per part del pare, que no pot estar per fer fotografies. Ja vaig dir en el seu moment que hi ha moments que s’han de viure al màxim, i per això s’ha de deixar la càmera de banda. D’aquesta forma la vivència queda gravada molt més intensament que a una fotografia. A més hi ha el fet de si es poden fer fotografies en una sala de dilatació, de parts o en un quiròfan. Ho desconec, es un tipus de fotografia que no he fet mai i no crec que sigui tan senzill com entrar amb la càmera. Si algú s’ho planteja més val que parli amb la persona responsable en qüestió amb prou temps com per demanar permisos, si s’escau.

La meva filla Noa. Noa, my son.

La meva filla. My daughter.

Un cop a l’habitació sí que es el moment de fer fotografies. I pels que decideixin donar a llum a casa, també. Quina càmera és l’adequada? S’ha de tenir en compte que durant el part la càmera no estarà amb vosaltres i si no està amb vosaltres no està segura. Els hospitals no són llocs prou segurs com per deixar una bona càmera, ni que sigui tancada amb clau en un armariet. Per tant és millor que dueu una càmera senzilla o si no que us la porti la primera visita.

Ah, una altra cosa. Molt de compte amb els fotògrafs de l’hospital. Sí, aquells que entren a l’habitació i remenen el nadó fins a marejar-lo per tal que surti a la foto amb els ulls oberts. Us ha passat a vosaltres? Quines experiències fotogràfiques heu tingut quan han nascut els vostres fills?

Avui comença la primavera dins meu. Today the spring begins inside me.

29/02/2012
Lliri dels Pirineus albí. Rare withe English Iris.

Exemplar de lliri dels Pirineus (Iris latifolia) albí. Rare withe English Iris.

Avui comença la primavera dins meu. Ho deia el passat dilluns 20 de febrer al Facebook. No recordo haver passat mai un hivern tan poc actiu físicament. Enguany el cos m’ha demanat caminades, passejos per la platja i molta, molta reflexió. I m’he deixat endur. En comptes d’entrenar els músculs he entrenat el cervell i l’ànima. Així és l’hivern, una època on les llavors, amagades sota terra, es preparen per germinar. Llavors que han estat triades curosament durant la tardor, època de collita i de selecció. Sentia desig d’escriure un post la primera setmana de l’any amb els típics bons propòsits de l’any, però hi havia quelcom que em frenava. Ara ho tinc més clar. No és quelcom que hagi sortit d’un dia per un altre, és el resultat d’un procés continu d’evolució personal, la última fase de la qual va començar l’agost de 2011 quan em vaig retirar 3 dies al monestir de Poblet, seguint un impuls intern que em deia que necessitava posar en ordre algunes idees. Boli, llibreta i res més. El mòbil apagat. Vaig voler, però, tenir un petit record i, a banda d’un dibuix a llapis, vaig fer algunes fotos amb la súper càmera de 0,3 Mp del meu mòbil. Em sembla que és la única vegada que l’he feta servir.

 Cel·la d'un monestir. Cell in a monastery

Cel·la al monestir de Poblet. Cell in the monastery of Poblet.

El cas és que aquelles idees endreçades a Poblet han anat fent xup-xup. No hi ha res de nou dins meu, més que res ha sortit a la superfície la preocupació que duia sempre a sobre de les injustícies que hi ha al món i la voluntat de fer quelcom més per construir #un_món_millor.

Tot plegat comença a agafar forma i em trobo involucrat en uns projectes ben interessants.

Per una banda estic treballant amb l’ONG World-Nature en dues vessant. Una vessant és la dels viatges de natura i fotografia que abans feia amb una agència de viatges i que ara, amb World-Nature, destinen una part del seu cost a projectes de conservació i cooperació de l’organització. Per altra banda també hi ha viatges que estan relacionats directament amb aquests projectes. Un d’ells és el de la reserva Itapoa, al Chocó equatorià, del qual en soc responsable a World-Nature, l’altra vessant del meu treball.

Cascada a la reserva Itapoa. Waterfall in Itapoa Reserve.

Cascada a la reserva Itapoa, Esmeraldas, Equador. Waterfall in Itapoa Reserve.

Per altra banda he tingut la sort de conèixer a la gent de l’associació sense ànim de lucre Nova i l’extraordinari treball que estan fent al Consens de Barcelona. Es tracta, en definitiva, de posar a l’abast de tothom les eines, la coordinació i l’organització per construir un món habitable per a tothom. És una tasca ben complexa però porten anys treballant-hi i estan ben organitzats. Col·laboro en tot el que puc per donar a conèixer la iniciativa i a més estic organitzant una exposició fotogràfica per il·lustrar les 7 transicions i les 3 accions urgents necessàries per assolir l’objectiu.

En definitiva molts dels treballs que faré a partir d’ara es recolzaran en tres pilars:

Sento que dins meu hi ha coherència entre principis, pensament, paraula i acció i això em proporciona molta energia i satisfacció.

Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

23/11/2011
Torre de Collserola. Collserola Tower, Barcelona

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Camí misteriós mysterious track

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

Emigro a Equador: el buit. I emigrate to Ecuador: the void

14/09/2010

Va ser molt ràpid. Només van ser dos segons i no va fer gens de mal.

–         I per què no marxem a Equador?

–         Vinga, som-hi!

Dos frases, tot esmorzant amb la Moni, i la decisió ja estava presa. No vam necessitar donar-li voltes.

Vesprada a la selva amazònica a la vora del riu Aguarico. Reserva de Producció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. Nighfall in Aguarico river, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Vesprada a la selva amazònica a la vora del riu Aguarico. Reserva de Producció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. Nighfall in Aguarico river, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Quan les coses surten del cor i s’escolten un no s’hi pot resistir. I si s’hi resisteix acostuma a fer mal. No és la primera vegada que prenc una decisió totalment trencadora. Un bon exemple és quan vaig decidir de ser fotògraf.

Aquestes situacions fan neteja i creen un buit beneficiós. Un espai buit que és una oportunitat per omplir-lo amb bones coses. Per què quan l’espai està ple es difícil que entri res, ni bo ni dolent. Un prestatge ben farcit de llibres no té espai per acollir aquell nou llibre de fotografia que ens hem acabat de comprar i que ens fa tanta il·lusió. Si més no l’hi podríem posar, però pagant el preu de treure’n un altre i no saber què fer amb ell. I el nou llibre quedaria diluït enmig de la resta.

Que jo recordi vaig ser plenament conscient del significat del buit, per primera vegada, l’hivern de 2009, quan em vaig trencar el dit gros de la mà dreta. Quan dic plenament conscient em refereixo a aprendre quelcom de nou, i això només es fa amb l’experiència, no pas llegint. Llegint o escoltant algú podem entendre coses, intel·lectualitzar-les, però no pas aprendre-les. El cas és que em vaig trobar tot sol a la sala d’urgències de l’hospital de Puigcerdà. Allà ho vaig entendre tot. Aquell buit físic representava el buit interior que se’m creava en aquell moment. Sense el dit gros no podria fer moltes de les coses que feia habitualment aquell hivern, com conduir, esquiar darrera dels esquiadors de muntanya amb la càmera o escriure. Era una oportunitat després d’una temporada de no parar ni un segon, obeint mecànicament els dictats de la meva ment xerraire sense parar-me a reflexionar què era el millor que podia fer en aquell dia per la meva vida, sense escoltar el cor. Vaig arribar a meditar mecànicament cada dia, tot un contrasentit. Fins i tot un dia que em vaig ficar al llit i vaig tancar els ulls vaig sentir dins de la meva ment el so que fa l’ordinador quan el tanco (“El Windows s’està tancant”…)

Un moment de soledat al vespre vora el riu Aguarico. Reserva de Procucció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. A moment of solitude near Aguarico River bank, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Un moment de soledat al vespre vora el riu Aguarico. Reserva de Procucció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. A moment of solitude near Aguarico River bank, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Crec fermament que la vida ens posa davant de les situacions que ens proporcionen l’aprenentatge necessari per continuar endavant i créixer com a persones. I així va ser amb aquella caiguda absurda que em va trinxar el dit. Al dia següent tenia previst fer esquí de muntanya, però no va ser possible. Vaig escoltar el meu cor i em vaig anar a ballar salsa. I vaig conèixer la Moni.

A Equador, irremeiablement, es crearà el buit. I l’anirem omplint a poc a poc, sense preses, amb allò que vingui més de gust i que més convingui. I deixant prou espai buit per a les sorpreses.

Aquesta oportunitat de créixer afectarà, per suposat, a la feina de fotografia. És evident que no podré fer els reportatges que faig aquí, tot i que sí que podré treballar amb el meu arxiu fotogràfic: m’enduc els tres discs durs d’1Tb cadascun.

L’any passat em va fascinar Equador. La gent amable, encantadora, treballadora i responsable. La natura exuberant i variada, no en va és el país amb més biodiversitat del món per km2. Des de les glaceres dels “nevados” al bosc tropical plujós, passant per les illes Galápagos. Al voltant de la natura hi ha molta activitat conservacionista i de divulgació. Estic convençut que les oportunitats sortiran.

Aprendre la professió de fotògraf. Learning a profession: photographer

16/06/2010
El fotògraf Jordi Vidal fent fotos amb una càmera de 9x12. Jordi Vidal, photographer, taking photos with a 5x4 inches camera

El fotògraf Jordi Vidal fent fotos amb una càmera de 9x12. Jordi Vidal, photographer, taking photos with a 5x4 inches camera

Quan vaig decidir que volia ser fotògraf li ho vaig comentar a una amiga i em va presentar el fotògraf Jordi Vidal i Fugardo. Vam organitzar un dinar per parlar del tema i el Jordi em va acabar dient que ni se m’acudís, que seria la ruïna. Des d’aquell dinar han passat 12 anys i el Jordi, un professional amb fonaments, m’ha ensenyat moltes coses sobre la tècnica fotogràfica. Si ara algú em demanés el mateix consell li diria que si ho porta molt endins i li fa il·lusió, endavant, però que és una professió molt i molt difícil i fer-se un espai requereix anys i constància. I aprendre coses que ningú li ensenyarà a base d’assaig i error, i també de sentit comú. L’altra dia pensava en això i trobava que falten algunes peces en el trencaclosques. Quines?

La perillosa vida d'un fotògraf. The dangerous life of a photographer.

La perillosa vida d'un fotògraf. The dangerous life of a photographer.

Sincerament, pensava que calia anar a Nova York o Londres per trobar formació de qualitat en fotografia. I no dec ser l’únic. Però parlant del tema amb professors com Rafa Pérez, Tino Soriano, Lídia Carbonell i Quim Farrero he vist que a Catalunya tenim molt bones  escoles. Una altra cosa és que alguns títols de l’estranger venguin més, però això son figues d’un altre paner i a més es paguen ben cares. En fi, ja saps, si vols ser fotògraf el millor que pots fer és invertir en una bona escola, i no cal anar gaire lluny. També es pot aprendre a base de tutorials, llibres i cursos, tot combinant-ho amb treballar d’ajudant d’un bon fotògraf i mestre, si som capaços de dedicar-li prou temps.

Però estem parlant d’una professió, de guanyar-se la vida. I això, qui t’ho ensenya? Una bona forma de començar són els cursos de Barcelona Activa, UOC o SDE, aquests últims magnífics, per cert. Però no n’hi ha prou. Al cap i a la fi són cursos genèrics i cal una formació més específica en el món de la fotografia. De forma transversal s’ensenya quelcom a les escoles de fotografia, fins i tot hi ha alguna assignatura al CITM i a l’IEFC. I molt tímidament comença a aparèixer alguna informació escadussera a la xarxa. Però no hi ha llibres ni cursos específics preparats per professionals de llarg recorregut amb prou experiència per a ensenyar el negoci. Per trobar això ens hem d’anar fora. Als Estats Units, per exemple, hi ha l’oportunitat d’escollir estudiar fotografia enfocant els estudis a una futura professió. Només cal veure, a títol d’exemple, el programa del New York Institute of Photography, Academy of Art University, o Wedding Photography Certificate Program del Brooks Institute of Photography. Per altra banda els prestatges estan farcits de llibres dedicats exclusivament al negoci de la fotografia, en anglès, per suposat. Fins i tot em sembla un excés. Però segur que entre tanta oferta n’hi deu haver algun de bo. Jo en conec un que no està malament: John Shaw’s business of nature photography. Un llibre útil, amb informació eminentment pràctica. A més dels prestatges tenim la xarxa: hi ha tal quantitat d’informació, tutorials, cursos en línia i webinars en anglès que mareja.

Per què no hi ha llibres i cursos sobre el negoci de la fotografia en català o castellà? No ho sé, però penso que aquí la paraula negoci té connotacions negatives per a moltes persones.

En qualsevol cas si vols ser fotògraf professional no tens més remei que invertir una part del teu temps a aprendre el negoci.

Però aquí no s’acaba el tema, per sobre de tot encara hi ha una altra capa que ho embolcalla tot i que ens afecta absolutament, siguem fotògrafs o no. Al cap i a la fi som persones i tenim pors i limitacions que ens impedeixen anar més enllà. Obstacles que ens poden impedir aconseguir els nostres objectius per molt bons que siguem en la tècnica fotogràfica, en transmetre un missatge, en captar el moment o en portar un negoci. Aprendre a conèixer-nos i a créixer com a persones és quelcom que, per desgràcia, no s’ensenya prou a l’escola. Bloqueigs amb els diners (pensaments del tipus “tots els rics són uns lladres” en poden ser una pista), por a que et diguin que no a una proposta de feina, manca de constància per acabar els treballs, excés de perfeccionisme, poca valoració del treball fet quan és bo i dificultats en la comunicació amb les persones en són només alguns exemples.

En resum, no n’hi ha prou amb la formació fotogràfica: aprendre a guanyar-se la vida i créixer com a persona són dues assignatures pendents en aquest país, dues peces més del trencaclosques.

Com triar una professió: fotògraf? / Choosing a profession: photographer?

11/02/2010
Escultura de fotògraf al carrer Laurinská de Bratislava (Eslovàquia), davant el restaurant Paparazzi. Escultura de fotógrafo en la calle Laurinská de Bratislava (Eslovaquia), delante del restaurante Paparazzi. Photographer's sculpture at Laurinská street, Bratislava (Slovakia), next to Paparazzi restaurant.

Escultura de fotògraf al carrer Laurinská de Bratislava (Eslovàquia), davant el restaurant Paparazzi. Photographer's sculpture at Laurinská street, Bratislava (Slovakia), next to Paparazzi restaurant.

Això no és una recepta màgica ni res que se li assembli. Simplement us explicaré el procés que vaig seguir per triar una professió que m’omple, que porto a dins.

Era abril de 1997 i treballava com a tècnic de medi ambient a Taller d’Enginyeria Ambiental. Crec recordar que portava 5 anys i estava fart de la política de grans infrastructures i d’una feina en la que em trobava estancat i sense possibilitats de realització personal. Suposo que aquesta situació em va empènyer a llegir el llibre “Caminos hacia el progreso personal”, de Bryan Tracy. El primer resultat d’allò va ser un paperet on vaig apuntar que la meva professió m’havia de permetre allò que m’agrada, en resum: viure experiències a la natura i explicar-les. I també posava un objectiu a 10 anys vista que lligava amb tot allò: publicar a la revista National Geographic. En qualsevol cas, però, no parlava de fotografia.

Fotografiant els reflexes de l'aigua a L'Estagnol, vora el refugi de Ruhle (Pirineus, França). Fotografiando los reflejos del agua en L'Estagnol, cerca del refugio de Ruhle (Pirineos, Francia). Taking pictures of reflections in l'Estagnol, near Ruhle hut (Pyrenees, France)

Fotografiant els reflexes de l'aigua a L'Estagnol, vora el refugi de Ruhle (Pirineus, França). Taking pictures of reflections in l'Estagnol, near Ruhle hut (Pyrenees, France).

El paperet i el llibre van quedar oblidats, però les coses es van començar a moure: vaig aprofitar un moment de canvis a l’empresa per anar a l’atur, tenia molt clar que treballant no tindria temps de saber el que volia. Això va ser a l’agost de 1997, moment en què, “casualment”, em vaig comprar una Nikon FM2 i em vaig dedicar uns mesos a fer allò que m’agradava més en aquell moment, l’espeleologia, però sempre amb la càmera a sobre. A finals d’any vaig fer un curs de fotografia espeleològica, a càrrec de l’Iñaki Relanzón, moment en que vaig veure la llum: volia ser fotògraf. 10 anys després publicava el meu primer reportatge a National Geographic.

Està clar que per saber quina és la feina que t’agradaria fer has de saber primer què és allò que t’omple, i per això es necessita un temps per viure, per sentir, difícil amb la pressió del dia a dia.

D’aquí a 10 anys us explicaré com vaig sortir de la crisi.

Artistes, creativitat i bloquejos. Artists, creativity and mental blocks

13/01/2010

Pi negre (Pinus uncinata) sec a la “Ruta dels Segadors”, entre el Coll de les Bassotes i el Pas dels Gosolans, Parc Natural Cadi-Moixeró. Dry mountain pine (Pinus uncinata) near Gosolans Pass, Cadi-Moixero Natural Park

Sona el despertador. -3ºC i baixant. És nit tancada i fa vent… brrr… Però surto ràpidament del sac de plomes perquè sé que en mitja hora comença la millor llum del dia. Tinc el temps just per acabar de fer la motxilla de fotografia i prendre un te per escalfar-me.

Una hora abans de sortir el sol, en un dia clar i sense núvols, els colors del cel són espectaculars. Al poc de començar a pujar cap al pas dels Gosolans el cel, cap a l’est, es torna d’un vermell profund. Però no n’hi ha prou, cal buscar un motiu. Una veu interior em diu:

–         Mira allà baix aquell pi retorçat, te l’imagines retallat contra el cel?

–         Uf, ara haig de baixar fins allà? A més tinc els peus i les mans glaçats, si m’aturo serà pitjor… – em dic.

Després d’uns moments de lluita interior faig cas a la meva veu, a l’artista que porto dins, i em dirigeixo cap a l’objectiu. Ploro perquè he aconseguit vèncer aquesta resistència i feia unes setmanes que em sentia un artista bloquejat. Perquè estem bloquejats? No ho sé, però començo a tenir pistes, ja us ho explicaré quan ho tingui clar. Com sortir del bloqueig? Pel moment només conec una manera: fent-ho. Pot semblar una ximpleria, però una vegada vaig sentir el Dr. Miquel Masgrau dient que la única forma de deixar de fumar és fent-ho. És obvi, però aquesta frase té un sentit molt profund. Tots tenim un artista dins nostre amb una veueta que ens diu cap a on hem d’anar. De vegades ni la sentim. D’altres vegades la sentim però no l’escoltem. Fins i tot la podem arribar a escoltar però sense fer-hi cas. Però quan seguim el camí de la veu deixem lliure la creativitat i ens sentim feliços. I ho repetim perquè l’experiència ha sigut positiva. Això ens passa a tots, no estic parlant d’artistes en sentit estricte, estic parlant de creativitat, de fotografiar, pintar, ballar, riure, jugar, escollir una feina, en definitiva, de l’art de viure.


%d bloggers like this: