Posts Tagged ‘oficio: fotógrafo’

Un fotògraf menys. One less photographer

10/09/2012

S’ha acabat. No puc més. Me’n vaig. Un fotògraf menys…

Aquest sistema social, polític i econòmic és injust, tots (tots?) ho sabem. Fa més d’un any que li dono moltes voltes (abans també, però menys). Al novembre de 2011 vaig conèixer Nova – Innovació Social i el Consens de Barcelona, i això em va obrir un nou món d’alternatives al sistema.

En aquest camí vaig conèixer la Cooperativa Integral Catalana, una iniciativa que pretèn construir un sistema social, polític i econòmic més just i el la mesura del possible (i conseqüentment) fora de les regles del mercat i del control de l’Estat. Òbviament no és quelcom que es construeixi de la nit al dia i està en procès. Per posar un exemple, organitzar un nou sistema de sanitat no és fàcil, però s’està fent.

Camí a Xihai Grand Canyon. Way through Xihai Grand Canyon

La vida ens porta per camins increïbles i bells. Camí a Xihai Grand Canyon, Huangshan, Xina. Life brings amazing and beautiful ways. Path through Xihai Grand Canyon, Huangshan, China.

Porto una temporada estudiant la documentació que proporciona la cooperativa a la seva pàgina web i finalment he donat el pas. M’he donat de baixa d’autònoms i m’he donat d’alta com a soci autònom a la cooperativa (hi ha diverses modalitats de soci per tal que tothom trobi el seu lloc). Però no, no deixo de treballar de fotògraf. Treballaré des de la cooperativa i col·laboraré en la seva construcció.  Oferiré els meus serveis en € i en moneda social virtual dins del sistema CES, una xarxa estesa per tot el món. Consumiré al màxim dins de la cooperativa i en moneda social. Compartiré, donaré i rebré. No sé quin serà el destí, però en el camí (transició) aprendré moltes coses i col·laboraré per construïr un món millor, d’això no en dubto pas.

Més informació:

Fotògrafs i escriptors i el treball en equip. Photographers, writters and teamwork.

22/03/2012
Pepe Baeza a la 5a edició de Caja Azul

Pepe Baeza a la 5a edició de Caja Azul. Foto: http://www.marceloaurelio.com

La última (5ª) edició de Caja Azul em va donar molt que pensar. En Pepe Baeza va explicar que cal fer un treball en equip amb persones expertes en ciències socials, que poden ajudar molt a la tasca d’escollir temes i enfocar-los. Un equip que es pot encarregar de proposar temes, recollir documentació, planificar, establir un calendari, etc. Tal i com em comenta Tino Soriano és així com treballa National Geographic, amb grans pressupostos (tot i que minvats per la crisi) i un equip d’experts en diversos temes, no només en ciències socials sinó també científics. I, salvant les distàncies, és com treballen algunes revistes, amb un consell de redacció i una sèrie d’assessors que proposen i desenvolupen temes. Tot i que cada vegada menys a causa de la reducció de les plantilles. A més a més els temps han canviat i cada vegada hi ha menys interès  per part dels grans mitjans de comunicació en els reportatges que expliquen el que passa al món: l’altre dia vaig trucar a la redacció d’un conegut diari per oferir-los el reportatge Yasuní-ITT, a l’altra banda del silenci per publicar-lo al suplement dels diumenges. Després d’uns dies em van respondre que gairebé ja no publiquen reportatges. I és ben cert, mirant la revista més aviat semblava l’aparador d’un centre comercial que no pas una d’informació general.

Com ens hem d’organitzar, doncs, els fotògrafs? I és que arribar al model que proposa en Pepe topa amb el problema del finançament, si més no inicial.

Anem a pams. Un reportatge complet consta de fotografia i text. Sempre m’ha agradat escriure, de fet vaig començar a publicar habitualment articles en revistes d’espeleologia el 1989, si no recordo malament, i fotografies el 1993 (i cobrant-les, per suposat!). O sigui que m’ho puc fer tot sol. Això funciona més o menys bé en els temes que domino i em permet més rendiment econòmic pels reportatges.

Exemples reportatges complets Valentí Zapater

Alguns exemples de reportatges complets (foto i text) publicats per Valentí Zapater. Some examples of photographic and written features published by Valenti Zapater.

Però no em vull pas enganyar. Una persona que ha dedicat uns quants anys de la seva vida a formar-se en l’escriptura i es dedica exclusivament a això té molts més números de fer la feina millor. Així que si la primera opció passa per fer-m’ho tot sol la segona passa per treballar en parella escriptor – fotògraf durant totes (o algunes de) les fases del reportatge: idea i preparació, treball de camp, edició i venda. És quelcom que ja he provat fa anys però de forma espontània, no planificada. Un exemple són els treballs fets amb en Ferran Alexandri per a la revista Muntanya com aquest sobre Fuerteventura.  O l’anteriorment esmentat Yasuní-ITT, a l’altra banda del silenci, amb David Biller, que va sortir publicat el gener de 2012 a la revista Wend Magazine. Tot i que el món de la premsa està cada vegada pitjor per publicar, el treball en equip és la garantia de fer un treball de més qualitat. I això a la llarga és imprescindible per produir un canvi en aquest sector tan malmès.

Reportatges d’iniciativa pròpia realitzats entre dos professionals i publicats a revistes: text d’un escriptor i/o periodista i fotografies de Valentí Zapater. Some examples of reports made by the initiative of two professionals: photographer (Valenti Zapater) and writer or journalist.

D’aquí, equip d’escriptor i fotògraf, a l’equip que proposava en Pepe, però, hi ha un pas ben gran. Seguirem caminant en la direcció. Ens veiem a la propera edició de Caja Azul.

Avui comença la primavera dins meu. Today the spring begins inside me.

29/02/2012
Lliri dels Pirineus albí. Rare withe English Iris.

Exemplar de lliri dels Pirineus (Iris latifolia) albí. Rare withe English Iris.

Avui comença la primavera dins meu. Ho deia el passat dilluns 20 de febrer al Facebook. No recordo haver passat mai un hivern tan poc actiu físicament. Enguany el cos m’ha demanat caminades, passejos per la platja i molta, molta reflexió. I m’he deixat endur. En comptes d’entrenar els músculs he entrenat el cervell i l’ànima. Així és l’hivern, una època on les llavors, amagades sota terra, es preparen per germinar. Llavors que han estat triades curosament durant la tardor, època de collita i de selecció. Sentia desig d’escriure un post la primera setmana de l’any amb els típics bons propòsits de l’any, però hi havia quelcom que em frenava. Ara ho tinc més clar. No és quelcom que hagi sortit d’un dia per un altre, és el resultat d’un procés continu d’evolució personal, la última fase de la qual va començar l’agost de 2011 quan em vaig retirar 3 dies al monestir de Poblet, seguint un impuls intern que em deia que necessitava posar en ordre algunes idees. Boli, llibreta i res més. El mòbil apagat. Vaig voler, però, tenir un petit record i, a banda d’un dibuix a llapis, vaig fer algunes fotos amb la súper càmera de 0,3 Mp del meu mòbil. Em sembla que és la única vegada que l’he feta servir.

 Cel·la d'un monestir. Cell in a monastery

Cel·la al monestir de Poblet. Cell in the monastery of Poblet.

El cas és que aquelles idees endreçades a Poblet han anat fent xup-xup. No hi ha res de nou dins meu, més que res ha sortit a la superfície la preocupació que duia sempre a sobre de les injustícies que hi ha al món i la voluntat de fer quelcom més per construir #un_món_millor.

Tot plegat comença a agafar forma i em trobo involucrat en uns projectes ben interessants.

Per una banda estic treballant amb l’ONG World-Nature en dues vessant. Una vessant és la dels viatges de natura i fotografia que abans feia amb una agència de viatges i que ara, amb World-Nature, destinen una part del seu cost a projectes de conservació i cooperació de l’organització. Per altra banda també hi ha viatges que estan relacionats directament amb aquests projectes. Un d’ells és el de la reserva Itapoa, al Chocó equatorià, del qual en soc responsable a World-Nature, l’altra vessant del meu treball.

Cascada a la reserva Itapoa. Waterfall in Itapoa Reserve.

Cascada a la reserva Itapoa, Esmeraldas, Equador. Waterfall in Itapoa Reserve.

Per altra banda he tingut la sort de conèixer a la gent de l’associació sense ànim de lucre Nova i l’extraordinari treball que estan fent al Consens de Barcelona. Es tracta, en definitiva, de posar a l’abast de tothom les eines, la coordinació i l’organització per construir un món habitable per a tothom. És una tasca ben complexa però porten anys treballant-hi i estan ben organitzats. Col·laboro en tot el que puc per donar a conèixer la iniciativa i a més estic organitzant una exposició fotogràfica per il·lustrar les 7 transicions i les 3 accions urgents necessàries per assolir l’objectiu.

En definitiva molts dels treballs que faré a partir d’ara es recolzaran en tres pilars:

Sento que dins meu hi ha coherència entre principis, pensament, paraula i acció i això em proporciona molta energia i satisfacció.

Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

23/11/2011
Torre de Collserola. Collserola Tower, Barcelona

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Camí misteriós mysterious track

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

Crisi, fotògrafs, obsolescència programada i decreixement. Crisis, photographers, planned obsolescence and degrowth (II)

28/04/2011

(Ve de l’anterior post). He pensat que l’opinió d’un fotògraf amb més de 30 anys d’experiència i llicenciat en Ciències Econòmiques podria enriquir molt aquest post, així que li he fet algunes preguntes a en Paco Elvira:

  • V: Què penses de l’obsolescència programada en general?
  • P: Ens trobem amb un  problema, que el sistema capitalista ha de produir i vendre, i vendre, si la roda s’atura tot el sistema deixa de funcionar. Aleshores dins de tot aquest sistema segur que hi ha enginyers i tècnics que programen una obsolescència per tal que tota la roda continuï amb tot el que això representa, que podem veure televisors, cotxes, electrodomèstics, etc, que tinguin un temps de durada que podria ser molt més gran. Es parla de que les primeres bombetes que es van fabricar duraven 100 anys i ràpidament van introduir les modificacions per tal que tinguessin un període de vida molt més curt.
  • V: I en referència al material fotogràfic, creus que això es fa d’una forma tan calculada?
  • P: No, però abans les càmeres fotogràfiques, com algunes Nikon i Leica que encara conservo, eren per a tota la vida. Ara no cal, els avanços són tan grans que les càmeres queden obsoletes en un període molt curt. Després hi ha una sèrie de coses on es veu la trampa: quan surten les càmeres digitals t’obliguen a canviar tots els flashos quan no hi ha cap raó, un flash analògic podria funcionar perfectament amb una càmera digital, de fet només és un contacte, prems el botó i el flash es dispara. D’això han fet que ens haguéssim de comprar uns flashos diferents, és clarament una estratègia de negoci sense cap raó.
  • V: En quant a això que comentes que el món digital avança molt fem una suposició: tens una càmera de 12 Mp que seria més que suficient per publicar en revistes, que des de fa uns anys és una càmera perfectament vàlida, d’aquí a 10 anys també ho hauria de ser, no?
  • P: Jo crec que amb això dels megapíxels ens han enganyat molt perquè s’ha fet durant molt de temps de dir que necessitàvem molts megapíxels quan no era veritat. Aquí hi tenen molt a veure les òptiques, hi ha càmeres compactes amb molts Mp que no servien. El que sí que hi ha una sèrie d’aspectes que han evolucionat molt ràpidament, per exemple els ISO alts. És un dels grans avanços en fotografia. Jo que per exemple tinc Nikon hi ha unes Nikon amb molts Mp, professionals, com la D300, però ara hi ha càmeres que poden costar una quarta part, del segment aficionat, que a ISO alts funcionen moltíssim millor.
  • V: A banda de les càmeres digitals que comentes, tens encara material dels anys 80 o anterior, bàsicament de funcionament mecànic, que facis servir?
  • P: Sí, va haver un moment que veia que em donaven molts pocs diners i guardo càmeres com la Nikon F3, Leica, Nikon FM2, totes aquestes les guardo, tinc un equip 6×6 Bronica.
  • V:I les òptiques?
  • P: Amb això de les òptiques hi ha una història molt curiosa, que les marques han fet molta propaganda que necessitaves tot digital, però jo realment amb òptiques analògiques de la última generació treballo perfectament amb les càmeres digitals.
  • V: Anem a temes més generals. Quina penses que és la causa de la crisi econòmica actual?
  • P: La crisi econòmica actual, per una banda es deu a aquest model capitalista del que hem parlat, en que tot està basat en el consumisme. A la que el consumisme s’atura i per alguna raó la gent deixa de comprar cotxes i electrodomèstics, la roda s’atura, les fàbriques entren en pèrdues i acomiaden la gent. I per altra banda l’especulació brutal que uns pocs han fet amb els productes financers i els bancs. Increïblement, després d’haver portat al primer món a la vora del col·lapse econòmic i financer, s’ha emprat el diners públics per salvar els bancs que eren els culpables de la situació i ara continua tot igual. Ara a Espanya hi ha un cas flagrant i representatiu, s’ha anunciat que una empresa com Telefónica, que ha tingut uns guanys de 10.000 milions d’euros, han repartit unes primes milionàries als directius i han dit que faran un ERE del 20% de la plantilla. Això és intolerable.
  • V: Sí, aquest cas és un escàndol. Tot plegat, aquesta crisi, no només a Espanya, quina relació creus que pot tenir amb els problemes socials i humanitaris, bàsicament la gent que mor de gana al planeta?
  • P: Aquesta és una altra, per que les matèries primeres com les relacionades amb l’alimentació s’està especulant amb ellesen borsa i això fa que estiguin pujant de preu. Hi ha gent que està fent molts diners però això fa que morin milions de persones, és al·lucinant. Crec que és la causa de les revoltes que han sortit a països del Magreb i països àrabs. És tot una cadena, uns dictadors corruptes però que interessen a Occident per una sèrie de raons, amb ma de ferro aturen qualsevol protesta. Mentre tant Occident s’està rentant les mans i segueix fent els seus negocis. El petroli s’hauria d’haver substituït fa temps per energies alternatives i renovables. Motors d’aigua, d’hidrogen, però tot això està aturat fa temps pel guanys d’uns pocs que són les grans multinacionals petrolieres.

    Niño de la República Democrática del Congo. Nen de la República Democràtica del Congo. Child of de Democratic Republic of Congo

    Nen de la República Democràtica del Congo, un dels països més pobres del món però més rics en recursos naturals. Child of de Democratic Republic of Congo, among the poorest in the world, but one of the richest countries in the world regarding natural resources

  • V: Què penses sobre el decreixement econòmic com a solució a la crisi econòmica actual, en particular, i als problemes ecològics i humans del planeta en general?
  • P: Evidentment seria la solució, però estem en el problema de sempre, l’economia mundial depèn d’uns pocs que són els que precisament no volen de cap manera que es faci això, aquest és el gran problema. Està clar quines són les solucions però és molt difícil portar-les a terme.
  • V: Quines penses que serien les solucions?
  • P: Les solucions són clares: un repartiment de la riquesa, decreixement, consum tolerable, aquestes serien les solucions. Hi ha molta gent que ho sap però hi ha uns pocs que controlen l’economia mundial amb les seves decisions i no volen. Volen seguir com estem ara. Veient tot el que està passant, veus la solució, que és possible, però estic desesperançat de veure que és molt difícil per a la gent de a peu produir aquests canvis, no sé com s’hauria de fer.
  • V: Sí, realment és decebedor, és el que deies, hi ha unes empreses que ho controlen tot i estan guanyant molts diners i volen continuar amb això.
  • P: Ho controlen tot. En uns països per que hi ha una dictadura, en països com els nostres els polítics ens estan fallant i els hem votat nosaltres.
  • V: És complicat, és que a més això és perjudicial per a aquestes empreses per que a la llarga hi ha aquestes crisis. Si no hi ha un canvi radical a nivell mundial, per que això ha de ser totalment consensuat, aleshores vindran crisis molt més grosses, anirem a pitjor fins que alguna d’aquestes sigui tan grossa que ens faci canviar per nassos.
  • P: Sí, per força.
  • V: Espero que no sigui així.

Torno al principi. La idea d’escriure aquest post va venir després de veure el documental “Comprar, tirar, compar”. Però l’olla ja bullia. El fet de venir a viure a Equador ha suposat remoure coses que em preocupaven des de fa temps (tot el que estic explicant aquí) i finalment he acabat vivint amb moltes menys coses que fa un any, en definitiva més lliure. Està essent un bon exercici. Serà que tinc tendències cap a la simplicitat voluntària? De ben segur. No sé com acabaré, però segur que feliç, amb menys preocupacions per coses que no s’ho mereixen i destinant més temps a les coses essencials.

Acabo amb una frase de Gandhi que ho resumeix tot: “hem de viure simplement per a que d’altres puguin simplement viure.”

Crisi, fotògrafs, obsolescència programada i decreixement. Crisis, photographers, planned obsolescence and degrowth (I)

25/04/2011

Fa temps que sento parlar de la crisi (i l’he patida).  Fa temps que també pateixo l’obsolescència programada sense ser-ne gaire conscient del seu abast. I fa temps que sento parlar del decreixement com la única opció per a la conservació del medi ambient, humanitat inclosa. I em pregunto, què en faig de tot això? Anem a pams.

Els fotògrafs, a més de viure la crisi, ens veiem afectats pel canvi de la fotografia analògica a la digital. Això ha propiciat l’augment dels fotògrafs professionals, de gent que ven fotografies a quatre duros i d’antics o potencials clients que s’ho fan tots sols. Com deia, això és a més de la crisi econòmica actual. I penso, d’una manera ben simple, que la causa de la crisi és la cobdícia. Cobdícia que arriba fins al punt de “programar” la fi de la vida útils d’alguns productes, cosa que té com a conseqüència l’augment de les vendes i dels residus. D’això se’n diu l’obsolescència programada, explicada molt bé al documental “Comprar, tirar, compar” dirigit per Cosina Dannoritzer.

Planta de selecció de residuos. Waste sorting plant

El creixement econòmic actual porta a l'augment dels residus. Current economic growth leads to increase the waste

Aquest és el panorama. Jo no sé si hi ha càmeres fotogràfiques que estiguin programades per a durar un temps determinat. Però tinc molt clar que els fotògrafs estem en aquesta roda del consumisme i del creixement. I la situació no és gens fàcil. En determinades especialitats fotogràfiques, com la fotografia esportiva i la de fauna, l’aparició de càmeres i objectius amb autofocus més ràpid i estabilitzador d’imatge faciliten molt la feina. Però per altra banda es compren objectius últim model quan per molt menys diners hi ha objectius de segona mà amb enfocament manual, escala de profunditat de camp i millor qualitat òptica que molts dels que fabriquen ara. I sense l’autofocus són perfectament vàlids per a molts treballs.

Objectiu AF Nikkor 50mm 1:1.8. AF Nikkor 50mm 1:1.8 lens

Trobo a faltar els vell objectius amb escala de profunditat de camp. I miss the old lenses with depth of field scale

Per a què (i no per què) volen créixer les empreses? No se n’adonen que el creixement il·limitat és impossible en un planeta amb recursos limitats? I que el creixement és la causa del repartiment desigual dels recursos del planeta? Quan parlo de recursos em refereixo a allò bàsic per viure: aigua, menjar i un lloc per jeure en condicions, cosa que no tenen milers de milions d’éssers humans. El creixement de la població del planeta, l’esgotament dels recursos no renovables i fins i tot d’alguns de renovables han sigut alguns dels fonaments del desenvolupament del concepte de decreixement com a única solució als problemes socials i ambientals del planeta.

Aixeta sense aigua. Tap without water

L'aigua és un recurs essencial i limitat del planeta. Water is an essential and limited resource in the world

Què podem fer els fotògrafs per ajudar a solucionar aquests problemes? M’imagino que la majoria de fotògrafs som autònoms que no pensem en créixer un 10 % anual si no que ja en tenim prou amb sobreviure. Però segur que podem posar el nostre granet de sorra. Per suposat evitant les compres compulsives, analitzant amb profunditat quin és el material que necessitem i quines característiques ha de tenir i valorant el mercat de segona mà. Només és un granet de sorra però és important. Les nostres fotografies també poden ajudar molt, divulgant les situacions inhumanes que pateix molta gent, els problemes ecològics del planeta i la natura que encara es conserva intacta o poc alterada. Què podem fer amb el decreixement? Per tal de solucionar els problemes socials i ambientals el decreixement hauria de ser quelcom consensuat i controlat que permetés una nova economia i repartiment dels recursos. Difícilment la suma d’accions individuals podria portar a un gran canvi. Simplement per que qui acumula més riquesa no li interessa decréixer. Però no està de més saber que a Catalunya el moviment decreixentista existeix: Xarxa pel Decreixement.

He pensat que l’opinió d’un fotògraf amb més de 30 anys d’experiència i llicenciat en Ciències Econòmiques podria enriquir molt aquest post, així que li he fet algunes preguntes a en Paco Elvira (continuarà al següent post).

Entrevista al fotògraf Valentí Zapater. Interview to photographer Valenti Zapater

17/01/2011

Publico ara l’entrevista que em va fer Nanely Zapata Meléndez el 30 d’octubre de 2010. Nanely és estudiant de la “Universidad Autónoma de San Luís Potosí” (Mèxic) i l’entrevista es va fer en directe via Facebook al meu mur. Aquí la teniu, en versió original, per tal que em coneixeu una miqueta més.

VALENTÍ ZAPATER

“UN HOMBRE ENAMORADO DEL PAISAJE”

Cova de Sa Campana, Escorca (Mallorca, Illes Balears). Sa Campana cave, Escorca (Majorica, Balearic Islands)
 
  Hoy tuvimos el honor de entrevistarlo para que nos hablara un poco acerca de su vida y su pasión por la fotografía.
El fotògraf Valentí Zapater. Photographer Valenti Zapater

Fotógrafo español nacido en Barcelona en 1966. Un hombre “enamorado del paisaje, paciente y apasionado”, que gracias a su trabajo podemos conocer las maravillas de la naturaleza y unos hermosos paisajes que deleitan nuestros ojos. ©J.Vidal - V.Zapater

 N: Hola, gracias otra vez por aceptarme esta entrevista. ¿Cómo te defines personalmente?

Valenti Zapater Barros: Enamorado del paisaje, paciente y apasionado. Necesito el aire libre, no puedo estar muchas horas encerrado. Tengo bastante constancia en mi trabajo, soy perseverante. 

N: ¿Cuales son los 3 momentos más importantes de tu vida?

Valenti Zapater Barros: Cuando empecé a hacer espeleología a los 17 años, supuso una liberación, la mayoría de edad, relacionarme con gente de muchas edades, trabajar en grupo. Supuso una puerta abierta a aprender muchas cosas. Luego con 31 años dejé mi trabajo de técnico de Medio Ambiente. Fue la oportunidad de tener tiempo para hacer lo que me gustaba y decidir que quería ser fotógrafo. Fue un momento de gran creatividad en el terreno personal. Y finalmente ahora, a los 44 años decido abandonar mi vida aquí (BARCELONA)  y me traslado a Ecuador. Queda sólo una semana y estoy seguro que se abrirán muchas puertas. 

N: ¿Por qué decidiste a abandonar tu vida en Barcelona? ¿Qué buscas encontrar en Ecuador?

Valenti Zapater Barros: Es difícil de explicar. Fue una decisión tomada con el corazón en dos segundos, sin pensar nada. Lo tuve muy claro. Luego vas reflexionando y quieres dar explicaciones racionales. Seguro que las habrá pero no pienso mucho en ello. Tengo claro que en Ecuador, cuando estuve el año pasado me fascinó la naturaleza, especialmente la selva, y también su gente. 

N: Ya como abordaste arriba a los 31 años decidiste dedicarte a la fotografía ¿Por qué disidiste esto? ¿Qué te inspiro?

Valenti Zapater Barros: Hice un curso de fotografía espeleológica con Iñaki Relanzón, un gran fotógrafo. También fue una cosa que vi muy clara la decisión fue inmediata. No sería casualidad, por eso, que medio año antes me había comprado una Nikon FM2. Luego vino la parte práctica. El dinero del paro me ayudó a mantenerme al principio, fui haciendo cursos de cuestiones prácticas de financiación, administración, temas comerciales…, en fin, todo lo necesario para trabajar como “freelance” . Aunque estos cursos ayudan, la realidad es que sólo se aprende con la práctica, con los aciertos y los errores. 

N: ¿Entonces desde pequeño te gustaba la fotografía, o le empezaste a tomar gusto poco a poco ya un poco más grande?

Valenti Zapater Barros: Siempre había trasteado con la vieja Werlisa de mis padres, hasta que la destrocé. Luego, creo que con unos 20 años me compré una Pentax K1000. Creo que tenía idea de componer, pero me faltaba técnica. No me preocupé mucho por aprender, compré algún libro básico y nada más. Pero guardo buenas fotos de aquel momento. Después de hacer el curso de fotografía espeleológica aprendí mucho y me preocupé mucho más por aprender, ahí se produjo el gran cambio. 

N: ¿Cuál es el fotógrafo que admiras más?

Valenti Zapater Barros: Varios de ellos, pero me gusta mucho Michael Kenna. 

N: ¿Y cuál ha sido la fotografía que ha causado más impacto en tu vida, la que más te ha llamado la atención?

Valenti Zapater Barros: Varias de un libro chino que recoge una exposición que se llamó “Tradition and new”, no recuerdo ahora más detalles.

Cova d'Izaba. Izaba cave

"Pintar con luz"

N: ¿Qué es la mejor parte de ser fotógrafo?

Valenti Zapater Barros: En mi caso es el contacto con la naturaleza y la posibilidad de dejar abierto el grifo de la creatividad y que corra abundantemente, sin obstáculos.  

N: ¿Para ti que es la fotografía? ¿Cómo la definirías?

Valenti Zapater Barros: La fotografía es pintar con luz. Bueno, no es una frase mía y es más bien una definición. Para mí la fotografía es una manera de expresarme, de comunicarme.  

N: ¿Cómo crees que ha sido tu evolución en la fotografía?

Valenti Zapater Barros: Ahora mismo añoro proyectos personales del pasado, antes tenía más tiempo para ello y es lo que realmente me llena. Fue una muy buena etapa intermedia, después de los inicios en que tuve que situarme profesionalmente y hacerme conocer.  Ahora son momentos difíciles por la crisis económica y el cambio a digital, pero sigo adelante y creo que este cambio de vida que explicaba será un revulsivo, pues tengo más inquietudes creativas que nunca. 

N: Ya que abordas este tema ¿Cómo consideras la evolución de lo analógico a lo digita? ¿Cómo es que te has ido adaptado a este cambio?

Valenti Zapater Barros: Tomé la decisión en 2005, pues pensé que era la única manera de aprender. Y así ha sido. He ido abandonando poco a poco el analógico, creo que ya hace más de un año que no utilizo las diapositivas. Pero la fotografía digital está en pañales. Le queda mucho por evolucionar y lo iremos viendo en los próximos años, las posibilidades son inmensas.  Pero por otra parte echo de menos aquellos paisajes con Velvia en un día de lluvia, aquel contraste y aquella saturación y profundidad que en digital es muy difícil, por no decir imposible (por ahora) de conseguir. 

N: ¿Qué opinas que te llamen “fotógrafo de naturaleza”, que significa para ti esto?

Valenti Zapater Barros: Me gusta, es lo que soy. Pero ante todo soy fotógrafo, sin más. Es el problema de las etiquetas, que a veces te encasillan. 

N: ¿Pero Crees o alguna vez has pensado que con tus fotografías puedes llegar a implementar una nueva cultura sobre el medio ambiente?

Valenti Zapater Barros: Puedo ayudar a que se conozca y se respete la naturaleza, es mi granito de arena. 

N: ¿Te gusta mucho la fotografía del paisaje? ¿Qué es lo que te llama la atención de estos temas?

Valenti Zapater Barros: Creo que por una parte es el contacto con la naturaleza. Y por otra encaja con mi manera de hacer las cosas, pacientemente, cuidando los detalles, esperando el momento adecuado. Vamos, con trípode y buscando el punto de vista y la mejor luz. El paisaje me lo permite. En fin, que soy un perfeccionista. 

N: Entonces ¿Planeas tus tomas? ¿Cómo eliges tus lugares para fotografiar?

Valenti Zapater Barros: Depende mucho del momento y del objetivo a conseguir. Acostumbro a hacer las dos cosas. Es decir, en trabajos de encargo o personales, muy a menudo, busco puntos de vista que me interesen. Luego veo cual puede ser la mejor hora, incluso la mejor época del año. Pero entre esos momentos planeados me puedo encontrar sorpresas y entonces hay que actuar rápido. Por otra parte hay algunas tardes que simplemente me apetece salir a pasear con la cámara, a dejarme ir, sin nada planeado, A veces no hago ninguna foto otras veces hago unas cuantas. 

Amanecer desde Guang Ming Ding (Pico de la Cumbre Luminosa), hacia Tian Du Feng (Pico de la Capital Celestial), Huangshan, China. Dusk from Guang Ming Ding (Bright Summit Peak) to Tian Du Feng (Heavenly Capital Peak), Huangshan, China.

“Los paisajes de Huang Shan, en China. Son increíbles, las rocas, el mar de nubles, los árboles retorcidos... Por algo los poetas y pintores chinos iban allí, a inspirarse. Pero también es muy importante el momento personal. Entonces me permití quedarme dos semanas en esas montañas, "solo", dedicándome a la fotografía.”

N: ¿Y Que lugares más has tenido la oportunidad de visitar y/o fotografiar?

Valenti Zapater Barros: Honduras, Ecuador, Perú, República Democrática del Congo, Marruecos, Túnez, los Alpes… Y también lo que tengo más cerca, sobre todo los Pirineos y la Costa Brava, entre otros sitios. 

  N: ¿Has considerado venir México?

 Valenti Zapater Barros: Algún día me gustaría ir a fotografiar el Yucatán, los cenotes y, por supuesto, el Sótano de las Golondrinas. Aunque estoy seguro que tenéis muchas más maravillas. 

N: ¿Cuál crees que ha sido el mayor obstáculo para dedicarte a la fotografía?

Valenti Zapater Barros: Yo mismo, por supuesto. 

N: ¿Por qué?

Valenti Zapater Barros: En esta vida hemos venido a aprender sobre nosotros, los obstáculos que nos encontramos por el camino suelen ser cuestiones que no sabemos manejar y el obstáculo nos da la oportunidad de aprender. Y no niego que haya factores externos. 

N: ¿Te ha costado mucho llegar hasta donde estas ahorita (a nivel profesional)?

Valenti Zapater Barros: Pues por una parte sí, trabajo, constancia, especialmente en aquellas cosas que no me gustan. Pero por otra parte el tener muy claro que es mi camino me ha ayudado mucho. 

N: ¿Cuales son las “cosas que no te gustan”?

Valenti Zapater Barros: La parte no fotográfica que explicaba antes que tienes que aprender para trabajar como profesional liberal: contabilidad, finanzas, temas comerciales, etc. 

N: ¿Consideras que tus 2 pasiones son la Fotografía y la espeleología?

Valenti Zapater Barros: Sí, y la naturaleza está en medio, como algo transversal, que lo une todo. 

N: ¿Cómo complementas la fotografía con la espeleología y la biología?

Valenti Zapater Barros: Todo se complementa y se entremezcla. Cuando hacemos exploraciones espeleológicas la fotografía es muy importante para poder explicar que hay bajo tierra. Lo mismo pasa con la biología. Por otra parte los conocimientos que tengo de espeleología y biología me permiten crear proyectos fotográficos de ambos temas e incluso escribir sobre ello. 

N: ¿Has tenido alguna dificultad al tomar las fotografías en las cuevas (cavidades subterráneas)? Alguna anécdota de la que te acuerdes.

Valenti Zapater BarrosEs difícil tomar fotografías en cuevas, ¡ahí sí que pintas con luz! El cálculo de la exposición con varios flashes y varios disparos es complejo, pero la experiencia ayuda mucho. Realizando fotografías en cuevas no recuerdo ninguna anécdota, pero si te sirve una vez, en un cañón, iba descendiendo yo solo cuando se me enganchó la mochila en una rama y me tiró al agua con todo el equipo. Por suerte salí rápido y no se mojó nada. 

N: Con las diversas experiencias que tienes ¿Tienes algún “truco” cuando realizas tus tomas?

Valenti Zapater BarrosSeguro que tengo trucos muy personales y no le doy importancia, ahora mismo no recuerdo ninguno. Y evidentemente vas aprendiendo cosas de otros fotógrafos. Siempre llevo encima un cordino (cuerda fina) y un pequeño mosquetón para colgar la mochila del trípode y que éste no se mueva. Una vez el viento me llegó a tirar el trípode con la cámara y el flash y, claro, la zapata del flash se rompió. 

N: ¿Crees que la foto es una vida con estilo o un estilo de vida?

Valenti Zapater Barros: Jaja, un estilo de vida. 

N: ¿Qué les dirías a las personas que se están iniciando en esta profesión?

Valenti Zapater Barros: Que si les apasiona adelante. Encontrarán dificultades y tendrán que hacer cosas poco o nada apasionantes, pero compensa. Que hagan caso al corazón pero que no dejen de lado la razón. Al fin y al cabo es una forma de ganarse la vida, una profesión, y si no cobras suficiente por ello no funciona. 

N: ¿Algún consejo que gustarías darles a los “nuevos fotógrafos”? Y algo que quisieras comentar para finalizar.

Valenti Zapater Barros: Sobre todo que no dejen de hacer obra personal. Aunque sea poco a poco, pero sin dejarlo. Y para acabar que la mejor fotografía sale cuando vives el presente mirando a través de la cámara. 

N: ¡GRACIAS!

Treballar per a les revistes. Working for magazines

01/09/2010
Llegint la revista "That's Shanghai" a una terrassa de la ciutat xinesa. Reading "That's Shanghai" magazine in a sidewalk cafe from the Chinese city

Llegint la revista "That's Shanghai" a una terrassa de la ciutat xinesa. Reading "That's Shanghai" magazine in a sidewalk cafe from the Chinese city

Treballar per a les revistes és una feina dura i difícilment rendible. Aquesta és una generalització que faig fruit de la meva experiència i que explicaré a continuació.

Primer de tot cal dir que em refereixo a la majoria de les revistes, i no a totes. La forma de treballar d’aquestes revistes (que les que trobem habitualment al quiosc) és que paguen pel contingut publicat, no per la feina feta. És a dir, quan als fotògrafs ens encarreguen un reportatge s’acorda un preu per tantes fotos a publicar o per un número de pàgines determinat en base a les tarifes habituals de la revista. Evidentment tot és negociable i hi poden haver excepcions. En aquests casos es paga el mateix independentment de les despeses que hagi tingut el fotògraf i dels dies de feina invertits.  Tan és si el reportatge s’ha realitzat a la Xina o a Catalunya. Per tot plegat, si es vol amortitzar econòmicament un reportatge s’ha de publicar 2 o 3 vegades, com a mínim. Una altra cosa és que compensi per altres motius, com l’interès de divulgar un tema, l’ampliació de l’arxiu fotogràfic o el pur plaer de fotografiar i publicar.

Portada de la revista Muntanya 874, Huang Shan (Xina). Fotografia de Valentí Zapater. Muntanya 874 magazine cover about Huang Shan (China). Photography by Valenti Zapater

Portada de la revista Muntanya 874, Huang Shan (Xina). Fotografia de Valentí Zapater. Muntanya 874 magazine cover about Huang Shan (China). Photography by Valenti Zapater

Al principi, quan vaig començar a treballar de fotògraf, em feia molta il·lusió veure les meves fotografies a les revistes. Ara conservo la mateixa il·lusió del principi però ja fa temps que he vist que haig de posar altres coses a la balança abans d’acceptar o proposar un reportatge, com és la possibilitat de recuperar la inversió feta. D’una primera etapa de proposar reportatges vaig passar a una altra en que van augmentar molt les propostes de les revistes cap a mi: les propostes anaven en les dues direccions. Hi va haver algun moment en que possiblement el 80 % de la meva dedicació era aquesta, sense temps material per a intentar vendre de nou els reportatges que ja havia fet i amb poc temps per fer altres tipus de feines. El cas és que una situació així és insostenible des del punt de vista econòmic. Si més no amb la majoria dels reportatges que faig, que requereixen recollida prèvia de dades, fer contactes i un temps d’elaboració en camp relativament llarg si es volen aconseguir bons resultats. A més del posterior treball de despatx d’edició i arxiu.

Està clar que d’aquesta en vaig aprendre i ja fa temps que m’organitzo de manera diferent. Em segueixo movent amb la il·lusió, però abans de fer un nou reportatge que vulgui amortitzar econòmicament avaluo si podré posar temps i diners per fer-ho. En altres paraules, avaluo si les altres feines rendibles econòmicament em permetran finançar la inversió de temps, diners i viatges, o bé si el reportatge és rendible per sí sol. I també avaluo si tindré temps per intentar publicar-lo més d’una vegada, tenint en compte que al meu calendari de treball ja m’he reservat temps per vendre altres reportatges ja publicats. I és que la tasca comercial requereix unes bones hores de telèfon, correu electrònic i visites.

Portada de la revista "El Mundo de los Pirineos" núm 66. Fotografia de Valentí Zapater. Pirineos #66 magazine cover about Nuria Valley (Pyrenees). Photography by Valenti Zapater

Portada de la revista "El Mundo de los Pirineos" núm 66. Fotografia de Valentí Zapater. Pirineos #66 magazine cover about Nuria Valley (Pyrenees). Photography by Valenti Zapater

Hi ha altres formes d’organitzar-se que poden ajudar, com la realització de més d’un reportatge aprofitant un mateix viatge: això pot permetre repartir les despeses i les hores de treball. Per altra banda l’increment de l’arxiu del fotògraf i la cessió dels drets de les fotografies per a usos diversos també pot ajudar, però l’arxiu fotogràfic i la seva comercialització en la era digital requereixen molta dedicació i és un tema complex que donaria per a escriure uns quants posts.

En resum, i especialment pels fotògrafs que comencen, abans de fer un reportatge cal avaluar bé per què el fem i, tenint en compte els objectius, si paga la pena invertir-hi temps i diners.

La marca del fotògraf / The tagged photographer

23/03/2010

mosaic, mosaico

Estic perdut. Què soc? Fotògraf de natura? D’esports de muntanya? Quina imatge haig de donar? La del fotògraf que soc, que vull ser, que vull vendre, que volen els meus clients?

Recordo a les jornades de la Garriga “Vivir de la fotografía en el siglo XXI” quan Tino Soriano parlava de la marca pròpia, del personatge del fotògraf. O Siqui Sánchez, amb la seva paràbola de l’ós panda i els fotògrafs generalistes o especialistes. Més o menys és el que s’anomena marca personal en desenvolupament personal.  Ja fa temps que hi pensava, tant en l’estil fotogràfic com en els àmbits de treball, però ara em referiré bàsicament als àmbits.

De fet alguns em classifiquen com a fotògraf de natura, però suposo que d’altres com a fotògraf d’esports de muntanya o fins i tot d’aventura. En Jordi Vidal, un amic fotògraf, em qualifica com a fotògraf de natura i aventura. Sona bé, no? De fet a la meva web hi ha més aviat això últim, d’esport i d’aventura, cosa que crec que en aquest bloc, més proper a la realitat i més sincer, s’anirà equilibrant. O no… Ben mirat la realitat és complexa, polièdrica.

La natura em captiva, em fa viure, m’emociona. És on em sento millor i, com a fotògraf, el paisatge natural és el que més m’agrada. El paisatge i la natura són, doncs, les paraules clau. Però de paisatges també hi ha de no naturals, com els urbans, i prou que m’agrada fotografiar-los. Ben diferent de la natura, no?

Bé, el cas és que només amb els paisatges naturals no m’hi guanyo la vida, ni que hi afegís els rurals i urbans. Per això, i ja des dels meus inicis, he treballat fent reportatges de competicions d’esports d’aventura, i per això em paguen, que és prou important. I entre una cosa i l’altra queden els reportatges de turisme i viatges, on el paisatge i les activitats a la natura hi poden tenir un paper important, però també els retrats i els interiors. Ah, i gairebé m’oblidava d’una veritable especialització a cavall de la natura i l’esport: la fotografia sota terra, que em proporciona més plaers que no pas diners.

Plat d'arròs amb patates, verdures i pasta a un menjador del mercat d'Aguascalientes (Machupicchu, Cusco, Perú). Rice, potatoes, vegetables and pasta dish at Aguascalientes market restaurant  (Machupicchu, Cusco, Perú)

Plat d’arròs amb patates, verdures i pasta a un menjador del mercat d’Aguascalientes (Machupicchu, Cusco, Perú). Rice, potatoes, vegetables and pasta dish at Aguascalientes market restaurant (Machupicchu, Cusco, Perú)

Al llarg dels anys m’he anat adonant d’altres cares d’aquest políedre, algunes fins i tot m’arriben a sorprendre i només són conegudes per la gent que m’acompanya amb la càmera. I és que quan viatjo m’agrada molt fotografiar plats. No arribo al nivell de Paco Elvira, qui primer cuina i després fotografia els seus propis plats. A jutjar per les fotografies i les opinions dels comensals han d’estar ben bons. En el meu cas acostumo a fotografiar plats senzill en qualsevol mercat del món i faig servir la tècnica que Paco Elvira anomena fàcil, que consisteix a col·locar el plat a la vora d’una finestra amb llum indirecta, amb la particularitat que m’agrada especialment quan faig la fotografia a contrallum, sovint agafant l’ambient de l’entorn. De vegades aquests plats es cuinen en cases o refugis aïllats a la muntanya i sense llum. En aquest cas opto per il·luminar el plat amb un potent llum de LED, fotografiant també a contrallum. En fi, veient el que m’agrada aquest tipus de fotografia em sembla que inauguraré un nou apartat al meu web titulat “plats del món”.

I és que, al cap i a la fi, soc FOTÒGRAF.

Amanida de ventresca de tonyina amb bouquet i caviar vermell. Restaurante Asador Portuondo, Mundaka, Bizkaia (Euskadi, Espanya). Tuna belly salad with a bouquet and red caviar. Restaurante Asador Portuondo, Mundaka, Bizkaia (Euskadi, Spain).

Amanida de ventresca de tonyina amb bouquet i caviar vermell. Restaurante Asador Portuondo, Mundaka, Bizkaia (Euskadi, Espanya). Tuna belly salad with a bouquet and red caviar. Restaurante Asador Portuondo, Mundaka, Bizkaia (Euskadi, Spain).


%d bloggers like this: