Els meus dessitjos, des del cor. My wishes from the heart.

Riu i cascada a la Reserva Itapoa. Esmeraldas, Ecuador. River and fall in Itapoa Reserve. Esmeraldas, Ecuador

Desitjo pels propers dies, setmanes, mesos i anys un món amb menys destrucció, menys crítiques, amb més construcció, més fets. Només són els fets, el que pugui fer cadascú, el granet de sorra que es posa cada dia, el que ens condueix a un món millor. Hi ha un parell d’exemples que m’inspiren.

Un de col·lectiu en el que estic implicat, la Cooperativa Integral Catalana (CIC). La CIC és una “iniciativa en transició per a la transformació social des de baix, mitjançant l’autogestió, l’autoorganització i el treball en xarxa”.

Un altre exemple, ara llunyà en la distància però proper en el cor, és la Itapoa Tropical Rainforest Reserve i el seu impulsor, Raúl Nieto. “Itapoa és un projecte d’investigació i conservació del bosc humit tropical situat al nord-oest d’Equador”. Aquesta reserva és, per a mi, la natura verge en estat pur. Gairebé una utopia. Una utopia a la que mai s’arriba però que marca el camí a seguir.

Adéu, Paco Elvira. Good bye, Paco Elvira.

És en aquests moments de dolor i incredibilitat quan penso: per què no li vaig fer mai un retrat? Ara no tinc una fotografia d’ell per posar aquí, en el meu bloc, com a homenatge i com un adéu, i me n’adono realment d’un dels valors de la fotografia. Fotografies que ens ajuden a recordar i ens fan sentir més propers a familiars, amics i coneguts. Fotografia com aquesta de Laura Guerrero, un dels millors retrats, al meu parer, d’en Paco Elvira, que reflecteix bondat i discreció.

Corria l’any 1999 quan el vaig conèixer al curs sobre “Gran reportatge” que impartia a l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca. Feia poc que treballava com a fotògraf professional i en Paco ja tenia una trajectòria reconeguda i d’ell en podia aprendre molt, com així va ser. Miro ara aquells apunts i em venen records d’aquelles classes, on també hi era Lídia Carbonell, una altra fotògrafa que començava. Apunts que encara són molt vàlids en qüestions sobre com organitzar un gran reportatge.

Més tard vam coincidir a la revista Públic, de la que n’era l’editor gràfic. En Paco em va encarregar un reportatge sobre l’abocador del Garraf, allò que oficialment s’anomena “dipòsit controlat de residus”, una bestiesa que mai s’hauria d’haver fet. El cas és que durant la realització d’aquest reportatge vaig aprendre molt amb en Paco. No va quedar del tot satisfet amb les primeres diapositives i amb paciència em va anar explicant el que necessitava i vaig haver de tornar per completar el reportatge. Públic va ser una idea excel·lent i arriscada, reportatges en profunditat sobre temes que poca gent tocava. Allò que més m’agrada. No sé si va ser per problemes pressupostaris, per pressions polítiques o per tot plegat, el cas és que aquella excel·lent revista no va trigar massa en desaparèixer. Com en Paco. Si més no és la percepció que tinc en aquests moments, tot i que, pensant-ho fredament, ha tingut una vida fotogràfica llarga que segur que va viure intensament. Fins l’últim instant al penya-segat de la Falconera, un lloc que ell estimava especialment. Paco també era un enamorat dels ocells, als quals fotografiava de tant en tant.

Paco, m’acomiado de tú amb aquesta fotografia d’àliga harpia, recordo que et va agradar especialment per què devies imaginar la meva emoció en veure aquest animal que vola lliure com ara ho fas tú.

Àguila harpia. Harpy eagle.

Avui comença la primavera dins meu. Today the spring begins inside me.

Exemplar de lliri dels Pirineus (Iris latifolia) albí. Rare withe English Iris.

Avui comença la primavera dins meu. Ho deia el passat dilluns 20 de febrer al Facebook. No recordo haver passat mai un hivern tan poc actiu físicament. Enguany el cos m’ha demanat caminades, passejos per la platja i molta, molta reflexió. I m’he deixat endur. En comptes d’entrenar els músculs he entrenat el cervell i l’ànima. Així és l’hivern, una època on les llavors, amagades sota terra, es preparen per germinar. Llavors que han estat triades curosament durant la tardor, època de collita i de selecció. Sentia desig d’escriure un post la primera setmana de l’any amb els típics bons propòsits de l’any, però hi havia quelcom que em frenava. Ara ho tinc més clar. No és quelcom que hagi sortit d’un dia per un altre, és el resultat d’un procés continu d’evolució personal, la última fase de la qual va començar l’agost de 2011 quan em vaig retirar 3 dies al monestir de Poblet, seguint un impuls intern que em deia que necessitava posar en ordre algunes idees. Boli, llibreta i res més. El mòbil apagat. Vaig voler, però, tenir un petit record i, a banda d’un dibuix a llapis, vaig fer algunes fotos amb la súper càmera de 0,3 Mp del meu mòbil. Em sembla que és la única vegada que l’he feta servir.

Cel·la al monestir de Poblet. Cell in the monastery of Poblet.

El cas és que aquelles idees endreçades a Poblet han anat fent xup-xup. No hi ha res de nou dins meu, més que res ha sortit a la superfície la preocupació que duia sempre a sobre de les injustícies que hi ha al món i la voluntat de fer quelcom més per construir #un_món_millor.

Tot plegat comença a agafar forma i em trobo involucrat en uns projectes ben interessants.

Per una banda estic treballant amb l’ONG World-Nature en dues vessant. Una vessant és la dels viatges de natura i fotografia que abans feia amb una agència de viatges i que ara, amb World-Nature, destinen una part del seu cost a projectes de conservació i cooperació de l’organització. Per altra banda també hi ha viatges que estan relacionats directament amb aquests projectes. Un d’ells és el de la reserva Itapoa, al Chocó equatorià, del qual en soc responsable a World-Nature, l’altra vessant del meu treball.

Cascada a la reserva Itapoa, Esmeraldas, Equador. Waterfall in Itapoa Reserve.

Per altra banda he tingut la sort de conèixer a la gent de l’associació sense ànim de lucre Nova i l’extraordinari treball que estan fent al Consens de Barcelona. Es tracta, en definitiva, de posar a l’abast de tothom les eines, la coordinació i l’organització per construir un món habitable per a tothom. És una tasca ben complexa però porten anys treballant-hi i estan ben organitzats. Col·laboro en tot el que puc per donar a conèixer la iniciativa i a més estic organitzant una exposició fotogràfica per il·lustrar les 7 transicions i les 3 accions urgents necessàries per assolir l’objectiu.

En definitiva molts dels treballs que faré a partir d’ara es recolzaran en tres pilars:

• Fotografia
• Viatges de natura i fotografia
• Projectes de conservació, cooperació i globals per aconseguir un món habitable per a tots els éssers amb salut, pau i llibertat.

Sento que dins meu hi ha coherència entre principis, pensament, paraula i acció i això em proporciona molta energia i satisfacció.

Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

QUITO: PRIMERES SENSACIONS. FIRST IMPRESSIONS OF QUITO

El primer que m’ha sorprès en arribar a Quito és la circulació: endreçada i gens caòtica. És clar que es formen cues a les hores punta, però no són exagerades. Hi contribueixen dos fets: el “pico y placa” i el transport públic. El “pico y placa” és la restricció que es fa a les hores punta (“pico”) en funció de la matrícula (“placa”). Els “quiteños” diuen que l’aplicació d’aquesta norma va fer millorar molt la circulació. El transport públic és, en part, similar a molts llocs de Sudamèrica: multitud d’autobusos de tots els colors i mides amb algú penjant de la porta, oberta, cridant les destinacions. Realment em costa molt acostumar-m’hi estant acostumat, com a barceloní, a les línies amb numeració i destinacions ben indicades a les parades.

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

Però el que marca realment la diferència a Quito són les 4 línies d’autobusos amb carril exclusiu i tancat per una vorada ben alta: Metrobus, Ecovía, Trolebus (elèctric amb catenària) i Suroriente. Són com un metro en superfície: autobusos llargs separats per pocs minuts i amb andanes d’accés on s’ha de pagar per entrar ($0,25). Com Quito és una ciutat estreta i allargada (40 km) les línies, que circulen en paral·lel per les grans avingudes, permeten un accés fàcil i molt ràpid a gran part de la ciutat. Fins i tot al centre històric circulen per carrers d’un sol carril, exclusius. Aquí Barcelona té alguna cosa a aprendre, no hi ha hagut mai la valentia de sacrificar prou el transport privat en benefici del públic.

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

El carril bici a Quito, per contra, està poc desenvolupat. Però com a mínim existeix a la banda nord de la ciutat més propera al centre, bàsicament a l’avinguda Amazonas i rodalies. A la resta de la ciutat es fa ben complicat anar en bici, per no dir que és un suïcidi. Com a opció menys arriscada alguns opten per circular pel carril exclusiu del bus, en contra direcció, així veuen quan ve i s’aparten (si és que no ve un altre per darrera en el carril correcte). El diumenge, però, és un dia especial: es pot circular en bicicleta de punta a punta de Quito gràcies a que una sèrie d’avingudes queden tancades als vehicles a motor. I així és, milers de “quiteños” surten al carrer, ansiosos per circular per una ciutat, en part, lliure de cotxes i més segura.

I no m’estranya gens aquesta multitud de ciclistes. Una de les coses que més nosa em fan és el fum dels autobusos: van sempre amb el pedal a fons, competint entre ells i exhalant una fumera molt desagradable.

Però passem a qüestions més saboroses. És un plaer baixar a la fruiteria de la cantonada i omplir la bossa de pinya, plàtans, maracuià, mango, papaia, alvocat, maduixes, granadilla, “tomate de árbol”, xirimoia, guanabana, guaiaba, “naranjilla”… I més encara gaudir-les durant l’esmorzar, en forma de suc o a caixalades: el gust no té res a veure amb la fruita tropical que trobava a Catalunya. Al migdia és un bon moment per dinar a la infinitat de llocs populars on, per $1,5-2,0 es pot menjar un bol gran de sopa ben variada i generalment condimentada amb coriandre fresc, un suc de fruita i un bon plat on mai hi falta l’arròs, acompanyat d’una mica de carn i una guarnició variada on hi poden haver verdures, llegums, amanides, patates, etc. I sempre, al costat, un platet amb ají ben picant per condimentar-ho.

Molt bo tot plegat, però trobo a faltar un bon l’oli d’oliva i el formatge!

Gaudir de la fotografia o gaudir de la natura? Enjoy photography or enjoy nature?

Moltes vegades, abans de sortir a la muntanya, em faig una sèrie de preguntes:

• Me’n vaig a gaudir de la fotografia o de la natura?
• Vaig a fer fotos a la muntanya o vaig a fer muntanya i m’enduc la càmera?

Aquest procés acostuma a durar dècimes de segon, però és molt important. I encara ho és més si no vaig sol. En els reportatges que acostumo a fer d’activitats de muntanya els meus amics ja saben el pa que s’hi dóna, que vaig a treballar i que toca aguantar el flaix, tornar a baixar i a pujar vàries vegades per repetir la fotografia, estar una hora quiets sota terra a 3º C i 100 % d’humitat per fer una sola foto, etc. D’altres vegades me’n vaig sol o amb altres fotògrafs al camp amb l’únic objectiu de gaudir de la fotografia, sense més.

Espeleòleg en front d'una cascada de gel a la cova glaçada de Peñaforca, Pirineus. Osca, Aragó, Espanya. Caver and icefall in Peñaforca ice cave, Pyrenees. Huesca, Aragon, Spain

Per altra banda, quan l’objectiu no és fotogràfic la càmera passa a un segon pla. Si sé que podré seguir el ritme del grup i em ve de gust agafo una part de l’equip, més lleuger o més pesant. Però si no la càmera es queda. L’altre dia, per exemple, vam anar amb en Javier Garrido a fer el pic d’Alba i el Vallibierna amb esquís. Ja sabia jo que ni llastrant-lo amb pedres podria seguir el seu ritme, així que la càmera es va quedar al cotxe.

Però encara és més important per a ami plantejar-me si vull gaudir al 100 % de la natura i dels que m’envolten. Davant un espectacle natural sublim, d’aquells que no es pot perdre l’oportunitat de fotografiar, darrera la càmera em perdo una part de l’espectacle. L’elecció és dura però important. El cas més evident que recordo és el de la pluja d’estels de novembre de 1999 (les Leònides), la més intensa del segle XX, amb un pic de 5000 a 10000 meteors per hora. Segur que en Frikosal ens podria explicar detalls ben interessants. L’espectacle i la bona companyia prometien, així que la càmera es va quedar a casa. Crec que era un dimarts i al dia següent treballàvem, així que no podíem anar gaire lluny, però la contaminació lumínica de Barcelona feia molta nosa. Així que vam anar al camí que puja del coll d’Estenalles al coll d’Eres, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i ens vam estirar dins dels sacs de ploma per tal de “dormir à la belle étoile”. L’espectacle va ser un dels més emocionants que recordo mai a la natura i sense la càmera, malgrat les temperatures sota zero de la nit i la forta gebrada de la matinada. Tant és així que ens vam despertar amb els sacs ben blancs, de tants estels que havien caigut.