Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

Equador megadivers (i V): el “Chocó”. Megadiverse Ecuador (V and last): the “Chocó”.

Riu i cascada a la Reserva Itapoa. Esmeraldas, Equador. River and fall in Itapoa Reserve.

5a i última part d’aquesta sèrie de posts que resumeixen l’audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa.

Els boscos del Chocó – Darién són els únics boscos plujosos tropicals del pacífic americà. Els trobem des d’Equador fins el sud de Panamà i constitueixen una de les zones més plujoses del món.

Des del punt de vista biològic el Chocó es caracteritza per una elevada biodiversitat (1250 espècies de plantes per km²) i una taxa molt elevada d’endemismes, de les més altes del món pel que fa als ocells.

A més la regió es considera un hotspot. Un hotspot és una regió biogeogràfica que és un important reservori de biodiversitat i està amenaçada. Concretament un hotspot ha de tenir un 0.5 % o 1500 espècies de plantes vasculars com a endèmiques i ha d’haver perdut més del 70 % de la seva vegetació primària. Desgraciadament el Chocó és un hotspot. Considerant també els boscos tropicals secs de la costa (hotspot Tumbes-Chocó-Magdalena), l’endemisme va del 3.9 % dels mamífers al 45.8 % dels peixos, passant pel 12.4 % dels ocells. Un exemple és el Trogon comptus, un ocell que només el podem trobar en algunes zones de l’oest d’Equador i Colòmbia.

Trogón del Chocó. Choco Trogon (Trogon comptus)

Al Chocó equatorià no hi havia hagut colonització fins els anys 60, quan va començar la construcció de carreteres i les prospeccions petrolieres i de minerals. A les zones planeres pràcticament no queda bosc, i les principals amenaces són les plantacions de palma africana (per produïr greixos vegetals i biodièsel), la tala de fusta il·legal i l’obertura de pistes que afavoreixen la colonització. Les grans fronteres de la destrucció són els rius i les serres, com el riu Canandé al peu de la serra del mateix nom. Fins aquí arriben les carreteres i molt poques pistes per vehicles el travessen.

Saltem a l’altra banda del riu Canandé per un pont peatonal de cables d’acer i fustes. A mesura que ens endinsem a les muntanyes van desapareixent les pastures i les plantacions. Ens acompanya el nostre amic Raúl Nieto, propietari de més de 100 ha de bosc, la Reserva Itapoa, que mira d’ampliar i protegir. Després de 7 h de caminar arribem al cor d’aquest petit paradís on hi ha una cabana amb l’espai adequat per cuinar i dormir després d’una excitant jornada d’observació de fauna.

En Raúl manté aquesta finca gràcies a les estades que hi organitza per turistes, als programes de voluntariat i a la petita plantació de cacau i cafè ecològic que té. Per sort no està sol i cada vegada hi ha més gent que compra selva per protegir-la, una lluita desigual contra les multinacionals de la fusta, la mineria i l’oli de palma. Encara hi ha esperança.

Una nit a la Reserva Itapoa ens fa pensar en els tresors que tenim al planeta. One night in Itapoa Reserve thinking about the wonderful world of Nature.

Si voleu conèixer el Chocó i altres zones d’Equador no dubteu a contactar amb mi a info@shan.cat. Us organitzaré un viatge de natura o fotogràfic a mida amb els millors guies locals, com Raúl, per conèixer de primera mà la natura equatoriana.

Equador megadivers (IV): la costa. Megadiverse Ecuador (IV): the coast

Platja de Tortuguita i bosc tropical sec, Parc Nacional Machalilla. Tortuguita Beach and dry tropical forest, Machalilla National Park

Aquí teniu la 4ª part del resum del meu audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa.

La zona litoral d’Equador, deixant de banda les planes interiors de la regió anomenada “costa”, té una enorme varietat de paisatges i ecosistemes, fins i tot si només tenim en compte la costa central, que és la zona que conec. Els boscos tropicals secs, els aiguamolls, els manglars, les platges i els penya-segats són els ambients que trobem aquí.

Només queda un 1 % de l’extensió original del bosc sec a Equador, i per això cal considerar extraordinària l’extensió que hi trobem al Parc Nacional Machalilla, vora Puerto López. Caminant per alguna de les seves rutes podem gaudir de la fotografia dels detalls del bosc o, si som silenciosos, podrem observar algun cérvol i, per suposat, nombroses espècies d’ocells.

Flors caigudes de Cordia lutea, Parc Nacional de Machalilla. Fallen flowers of Cordia lutea, Machalilla National Park.

A la costa del parc es pot gaudir de l’espectacle dels ocells marins, des dels pelicans i fragates (unes veritables especialistes en robar el peix als pescadors) fins les tres espècies de mascarells de l’illa de la Plata.

Sula granti (mascarell de Nazca) a l'illa de la Plata, Machalilla. Nazca booby, la Plata island, Machalilla.

Vora la costa hi ha zones humides d’importància internacional com els aiguamolls de la Segua. Tot seguint cap a l’oest el riu Chone, que forma aquests aiguamolls, hi trobem una zona de manglars, la reserva Isla Corazón: entre aquests dos llocs, la Segua i Isla Corazón, la varietat d’ocells aquàtics que es pot observar és extraordinària.

Si us decidiu per visitar Puerto López no deixeu d’acostar-vos a l’hosteria Itapoa. És un lloc senzill, tranquil i molt agradable portat per Maria i Raúl. Us hi podreu allotjar a les seves cabanes i gaudir d’una interessant conversa amb els propietaris, tot acompanyat per un deliciós esmorzar amb la xocolata de producció ecològica que Raúl conrea a la reserva Itapoa.

En el proper i últim post d’Equador megadivers parlaré sobre el Chocó equatorià, concretament sobre els boscos tropicals humits de l’oest d’Equador i de la tasca que està fent Raúl a la reserva Itapoa per conservar-los.

Equador megadivers (III): la serra. Megadiverse Ecuador (III): the “Sierra”

El Cotopaxi des de la Reserva Ecològica Antisana. Cotopaxi from Antisana Ecological Reserve

Aquí teniu la 3ª part del resum del meu audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa.

En aquest viatge imaginari des de l’Amazònia, a mesura que ens desplacem cap a l’oest es guanya en alçada i anem passant diferents pisos de vegetació que aporten una extraordinària diversitat. És així que arribem a la serra, on hi ha el límit del bosc cap als 3000 m. Aquí el temps és extraordinàriament canviant i inestable, més plujós a l’hivern (de novembre a maig). A Quito, per exemple, diuen que hi plou 13 mesos a l’any.

Per sobre del límit del bosc hi ha el pàram, formació majoritàriament herbàcia dominada per gramínies; no m’estendré en la seva descripció, ja que ho vaig fer anteriorment en un post sobre la Reserva Ecològica Antisana i el projecte Cóndor. Només cal afegir que els espais oberts de la serra son el territori de cacera de moltes rapinyaires i un bon lloc per observar-les. Així, el caracara curiquingue (Phalcoboenus carunculatus) es pot veure gratant el terra a la cerca de cucs i l’aligot variable (Buteo polyosoma), més esquerp, observant el pàram per caçar algun conill.

Buteo polyosoma (gavilán variable, variable hawk, aligot variable). Reserva Ecològica Antisana. Pintag (Pichincha, Ecuador)

El que més m’ha sorprès del pàram, però, són uns retalls de bosc ben curiosos. I direu, no estem per sobre del límit del bosc? Sí, però en algunes zones protegides i de difícil accés creixen aquests boscos de conte de fades, els boscos de l’arbre de paper. Aquesta curiosa distribució fa pensar que és el resultat de la intervenció humana en un indret on la fusta és molt preuada.

Els boscos d’arbre de paper (gènere Polylepis) són màgics: arbres centenaris de troncs retorçats, coberts de molsa, líquens i falgueres, perforen la boira com un tirabuixó, intentant esquinçar-la per fugir de la humitat i el fred. Boscos màgics que m’han captivat i que encara no he pogut conèixer amb profunditat.

Bosc de Polylepis sp. (arbre de paper) a la boira. Reserva Yanacocha. Quito (Pichincha, Equador). Polylepis sp. (paper tree) wood into the fog.

Per sobre dels boscos d’arbres de paper, més enllà dels 4300 m, les condicions es fan cada vegada més dures a causa de les contínues nevades i glaçades. Tot i així encara hi trobem algunes plantes, veritables especialistes de l’alçada, com les espècies de Culcitum (orelles de conill), que es protegeixen del fred, la sequedat i els canvis de temperatura amb uns pèls espessos. És amb aquesta protecció que arriben més a munt dels 4800 m.

Culcitum sp (orelles de conill). Reserva Ecològica els Ilinizas. El Chaupi (Cotopaxi, Equador). Culcitum sp. Ilinizas Ecological Reserve.

Per sobre d’aquesta alçada, poc a poc, van desapareixent les plantes i domina el món mineral, les glaceres i els cràters dels volcans. Terra, gel i foc, testimonis d’una lluita eterna que en aquesta fracció de temps de vida del Planeta està perdent el gel, que recula de forma evident al seu refugi de les alçades.

Glacera a la Reserva Ecològica Antisana. Glacier from Antisana Ecological Reserve

Vacances? Holidays?

Vacances. Holidays

Jo no estic de vacances. Però els meus blocs sí.

😉

Sant Jordi: un llibre i una rosa. Sant Jordi: a book and a rose

Per Sant Jordi us regalo un “llibre” i una rosa. Bé, no és un llibre, encara no en tinc cap, tot arribarà. És el reportatge que vaig publicar a la revista Muntanya núm. 874 sobre les muntanyes de Huang Shan, a Xina. Aquest lloc és un dels més fascinants del món per fotografiar el paisatge i per aquest motiu organitzo un viatge fotogràfic el mes de setembre d’enguany amb Orixà.  No només són meves les fotos si no també el text. M’agrada molt escriure i ho faig des de fa més de 20 anys.

Us podeu descarregar el reportatge d’aquí fins el dia 29 d’abril. Si arribeu més tard no us amoïneu, m’escriviu un email a info@shan.cat i us l’envio.

Suport casolà per monitor VESA 100×100. Homemade VESA 100×100 monitor mount

Un dels problemes amb el que em vaig enfrontar en el meu trasllat a Equador va ser el tema del monitor. Havia de trobar l’equilibri entre l’excés d’equipatge i poder treballar amb una gestió de color acurada. Finalment la solució va ser endur-me el meu monitor NEC Multisync LCD 1990SXi però sense el suport de sobretaula. I per suposat el calibrador Monaco Optix XR i el software corresponent.

Després d’alguns maldecaps per desmuntar el suport (és molt més fàcil del que sembla) vaig aconseguir encabir el monitor a  l’equipatge de mà, que al final va colar tot i l’excés de pes.

La següent història era com trobar un altre suport a Quito. Vaig veure que hi havia un estàndard anomenat VESA 100×100 o MIS-D 100 que s’aplica en suports murals però no trobava res de sobretaula. Es tracta d’un suport que encaixa amb els 4 forats de mètrica 4 situats darrera del monitor i formant un quadrat de 100 mm de costat. Finalment em vaig decidir per anar al soldador de la cantonada i li vaig explicar el que volia. Va agafar tres angles metàl·lics i els va soldar, fent així el suport VESA 100×100. I després va tenir la brillant idea de soldar el suport al peu d’una cadira d’oficina que tenia per allà en un munt de ferralla, amb la qual cosa el suport es converteix en giratori. Llàstima que el mecanisme per pujar i baixar la cadira no funcionava, però deixo aquí la idea per si a algú li serveix.

Suport per a pantalla VESA 100x100 de fabricació casolana al meu petit despatx de Quito. Homemade VESA 100x100 monitor mount

Detall del suport per a pantalla VESA 100x100 de fabricació casolana. Homemade VESA 100x100 monitor mount detail

Fotografies de Machu Picchu a la revista Altaïr. Photographs about Machu Picchu in Altair magazine

Machupicchu de nit en una doble pàgina de la revista Altaïr núm. 69. Machu Picchu at night in #69 Altaïr magazine double page

Ja feia anys que ho esperava amb il·lusió. Quatre anys viatjant a Perú (entre 2000 i 2009) per fotografiar temes molt específics d’arqueologia, especialment amb Ukhupacha. I molts anys seguint la revista Altaïr,  per a mi un referent en les revistes de viatges. Cada vegada que rebo un nou número és com obrir un regal i deixar-me sorprendre pel contingut. De vegades el mateix títol és una aposta original i arriscada que indica un contingut poc o gens tractat a les revistes. D’altres vegades, com és aquest el cas, un destí prou conegut. No he pogut fullejar la revista, ja que estic visquent a Equador, però estic segur que, com sempre, serà prou original. I aquí està el meu granet de sorra, una doble pàgina que crec també original, Machu Picchu de nit, a la revista Altaïr núm. 69. Com es va fer aquesta fotografia? Ho vaig explicar en una altra entrada, aquesta fotografia la vaig fer amb un frontal de LED Scurion 700. Per cert, espero tenir aviat un parell dels nous frontals Scurion 1300, amb una intensitat de llum de 1300 Lm i llum dia, especials per a fotografia i cinema.

Nou bloc sobre fotografia a Equador. New blog about photography in Ecuador

Pseudalopex culpaeus (lobo de páramo) en la Reserva Ecológica Antisana (Ecuador). Pseudalopex culpaeus (common south american fox) in Antisana Ecological Reserve (Ecuador)

Per tal de donar cabuda als treballs fotogràfics que estic realitzant a Equador he obert un nou bloc. Malgrat tot aquest bloc que esteu llegint el seguiré actualitzant amb la resta de coses que cregui interessant, com he fet fins ara. Espero que us agradi el nou bloc sobre Equador.

Restaurants vegetarians a Quito. Vegetarian restaurants in Quito

2on plat al restaurant vegetarià "Manantial" a Quito. Main course at "Manantial" vegetarian restaurant in Quito.

Per sort pels vegetarians fa anys que han canviat les coses a Quito. Fa temps que no és difícil menjar un menú vegetarià. Són una mica més cars que els convencionals, entre $2 y $3.5, i acostumen a tenir un format similar: sopa i plat principal, acompanyats de suc de fruites o infusió. Són una mica més complets i variats, hi solen afegir unes postres.

Aquí en teniu uns quants:

• Bhakti: 9 de Octubre N22-96 y Ramírez Dávalos
• Formosa: Andalucía y Luis Cordero
• Manantial: 9 de Octubre y Jerónimo Carrión
• El Maple: Joaquin Pinto E7-68 y Diego de Almagro
• Restaurant Quinua: Luis Cordero E3-31 y 9 de Octubre
• Sakti: Jerónimo Carrión E4-144 y Amazonas
• Veglife: Juan Gonzales y Corea (DietCenter)

Bon profit!