Archive for the ‘sensacions, sensaciones, feelings’ Category

Adéu, Paco Elvira. Good bye, Paco Elvira.

03/04/2013

És en aquests moments de dolor i incredibilitat quan penso: per què no li vaig fer mai un retrat? Ara no tinc una fotografia d’ell per posar aquí, en el meu bloc, com a homenatge i com un adéu, i me n’adono realment d’un dels valors de la fotografia. Fotografies que ens ajuden a recordar i ens fan sentir més propers a familiars, amics i coneguts. Fotografia com aquesta de Laura Guerrero, un dels millors retrats, al meu parer, d’en Paco Elvira, que reflecteix bondat i discreció.

Corria l’any 1999 quan el vaig conèixer al curs sobre “Gran reportatge” que impartia a l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca. Feia poc que treballava com a fotògraf professional i en Paco ja tenia una trajectòria reconeguda i d’ell en podia aprendre molt, com així va ser. Miro ara aquells apunts i em venen records d’aquelles classes, on també hi era Lídia Carbonell, una altra fotògrafa que començava. Apunts que encara són molt vàlids en qüestions sobre com organitzar un gran reportatge.

Més tard vam coincidir a la revista Públic, de la que n’era l’editor gràfic. En Paco em va encarregar un reportatge sobre l’abocador del Garraf, allò que oficialment s’anomena “dipòsit controlat de residus”, una bestiesa que mai s’hauria d’haver fet. El cas és que durant la realització d’aquest reportatge vaig aprendre molt amb en Paco. No va quedar del tot satisfet amb les primeres diapositives i amb paciència em va anar explicant el que necessitava i vaig haver de tornar per completar el reportatge. Públic va ser una idea excel·lent i arriscada, reportatges en profunditat sobre temes que poca gent tocava. Allò que més m’agrada. No sé si va ser per problemes pressupostaris, per pressions polítiques o per tot plegat, el cas és que aquella excel·lent revista no va trigar massa en desaparèixer. Com en Paco. Si més no és la percepció que tinc en aquests moments, tot i que, pensant-ho fredament, ha tingut una vida fotogràfica llarga que segur que va viure intensament. Fins l’últim instant al penya-segat de la Falconera, un lloc que ell estimava especialment. Paco també era un enamorat dels ocells, als quals fotografiava de tant en tant.

Paco, m’acomiado de tú amb aquesta fotografia d’àliga harpia, recordo que et va agradar especialment per què devies imaginar la meva emoció en veure aquest animal que vola lliure com ara ho fas tú.

Àguila harpia a la selva amazònica. Harpy eagle in the Amazonian jungle.

Àguila harpia. Harpy eagle.

Anuncis

Avui comença la primavera dins meu. Today the spring begins inside me.

29/02/2012
Lliri dels Pirineus albí. Rare withe English Iris.

Exemplar de lliri dels Pirineus (Iris latifolia) albí. Rare withe English Iris.

Avui comença la primavera dins meu. Ho deia el passat dilluns 20 de febrer al Facebook. No recordo haver passat mai un hivern tan poc actiu físicament. Enguany el cos m’ha demanat caminades, passejos per la platja i molta, molta reflexió. I m’he deixat endur. En comptes d’entrenar els músculs he entrenat el cervell i l’ànima. Així és l’hivern, una època on les llavors, amagades sota terra, es preparen per germinar. Llavors que han estat triades curosament durant la tardor, època de collita i de selecció. Sentia desig d’escriure un post la primera setmana de l’any amb els típics bons propòsits de l’any, però hi havia quelcom que em frenava. Ara ho tinc més clar. No és quelcom que hagi sortit d’un dia per un altre, és el resultat d’un procés continu d’evolució personal, la última fase de la qual va començar l’agost de 2011 quan em vaig retirar 3 dies al monestir de Poblet, seguint un impuls intern que em deia que necessitava posar en ordre algunes idees. Boli, llibreta i res més. El mòbil apagat. Vaig voler, però, tenir un petit record i, a banda d’un dibuix a llapis, vaig fer algunes fotos amb la súper càmera de 0,3 Mp del meu mòbil. Em sembla que és la única vegada que l’he feta servir.

 Cel·la d'un monestir. Cell in a monastery

Cel·la al monestir de Poblet. Cell in the monastery of Poblet.

El cas és que aquelles idees endreçades a Poblet han anat fent xup-xup. No hi ha res de nou dins meu, més que res ha sortit a la superfície la preocupació que duia sempre a sobre de les injustícies que hi ha al món i la voluntat de fer quelcom més per construir #un_món_millor.

Tot plegat comença a agafar forma i em trobo involucrat en uns projectes ben interessants.

Per una banda estic treballant amb l’ONG World-Nature en dues vessant. Una vessant és la dels viatges de natura i fotografia que abans feia amb una agència de viatges i que ara, amb World-Nature, destinen una part del seu cost a projectes de conservació i cooperació de l’organització. Per altra banda també hi ha viatges que estan relacionats directament amb aquests projectes. Un d’ells és el de la reserva Itapoa, al Chocó equatorià, del qual en soc responsable a World-Nature, l’altra vessant del meu treball.

Cascada a la reserva Itapoa. Waterfall in Itapoa Reserve.

Cascada a la reserva Itapoa, Esmeraldas, Equador. Waterfall in Itapoa Reserve.

Per altra banda he tingut la sort de conèixer a la gent de l’associació sense ànim de lucre Nova i l’extraordinari treball que estan fent al Consens de Barcelona. Es tracta, en definitiva, de posar a l’abast de tothom les eines, la coordinació i l’organització per construir un món habitable per a tothom. És una tasca ben complexa però porten anys treballant-hi i estan ben organitzats. Col·laboro en tot el que puc per donar a conèixer la iniciativa i a més estic organitzant una exposició fotogràfica per il·lustrar les 7 transicions i les 3 accions urgents necessàries per assolir l’objectiu.

En definitiva molts dels treballs que faré a partir d’ara es recolzaran en tres pilars:

Sento que dins meu hi ha coherència entre principis, pensament, paraula i acció i això em proporciona molta energia i satisfacció.

Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

23/11/2011
Torre de Collserola. Collserola Tower, Barcelona

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Camí misteriós mysterious track

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

QUITO: PRIMERES SENSACIONS. FIRST IMPRESSIONS OF QUITO

03/12/2010

El primer que m’ha sorprès en arribar a Quito és la circulació: endreçada i gens caòtica. És clar que es formen cues a les hores punta, però no són exagerades. Hi contribueixen dos fets: el “pico y placa” i el transport públic. El “pico y placa” és la restricció que es fa a les hores punta (“pico”) en funció de la matrícula (“placa”). Els “quiteños” diuen que l’aplicació d’aquesta norma va fer millorar molt la circulació. El transport públic és, en part, similar a molts llocs de Sudamèrica: multitud d’autobusos de tots els colors i mides amb algú penjant de la porta, oberta, cridant les destinacions. Realment em costa molt acostumar-m’hi estant acostumat, com a barceloní, a les línies amb numeració i destinacions ben indicades a les parades.

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

Però el que marca realment la diferència a Quito són les 4 línies d’autobusos amb carril exclusiu i tancat per una vorada ben alta: Metrobus, Ecovía, Trolebus (elèctric amb catenària) i Suroriente. Són com un metro en superfície: autobusos llargs separats per pocs minuts i amb andanes d’accés on s’ha de pagar per entrar ($0,25). Com Quito és una ciutat estreta i allargada (40 km) les línies, que circulen en paral·lel per les grans avingudes, permeten un accés fàcil i molt ràpid a gran part de la ciutat. Fins i tot al centre històric circulen per carrers d’un sol carril, exclusius. Aquí Barcelona té alguna cosa a aprendre, no hi ha hagut mai la valentia de sacrificar prou el transport privat en benefici del públic.

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

Parada "La Y" del Trolebús de Quito. "La Y" trolley stop in Quito

El carril bici a Quito, per contra, està poc desenvolupat. Però com a mínim existeix a la banda nord de la ciutat més propera al centre, bàsicament a l’avinguda Amazonas i rodalies. A la resta de la ciutat es fa ben complicat anar en bici, per no dir que és un suïcidi. Com a opció menys arriscada alguns opten per circular pel carril exclusiu del bus, en contra direcció, així veuen quan ve i s’aparten (si és que no ve un altre per darrera en el carril correcte). El diumenge, però, és un dia especial: es pot circular en bicicleta de punta a punta de Quito gràcies a que una sèrie d’avingudes queden tancades als vehicles a motor. I així és, milers de “quiteños” surten al carrer, ansiosos per circular per una ciutat, en part, lliure de cotxes i més segura.

I no m’estranya gens aquesta multitud de ciclistes. Una de les coses que més nosa em fan és el fum dels autobusos: van sempre amb el pedal a fons, competint entre ells i exhalant una fumera molt desagradable.

Però passem a qüestions més saboroses. És un plaer baixar a la fruiteria de la cantonada i omplir la bossa de pinya, plàtans, maracuià, mango, papaia, alvocat, maduixes, granadilla, “tomate de árbol”, xirimoia, guanabana, guaiaba, “naranjilla”… I més encara gaudir-les durant l’esmorzar, en forma de suc o a caixalades: el gust no té res a veure amb la fruita tropical que trobava a Catalunya. Al migdia és un bon moment per dinar a la infinitat de llocs populars on, per $1,5-2,0 es pot menjar un bol gran de sopa ben variada i generalment condimentada amb coriandre fresc, un suc de fruita i un bon plat on mai hi falta l’arròs, acompanyat d’una mica de carn i una guarnició variada on hi poden haver verdures, llegums, amanides, patates, etc. I sempre, al costat, un platet amb ají ben picant per condimentar-ho.

Molt bo tot plegat, però trobo a faltar un bon l’oli d’oliva i el formatge!

Nou camí inca a Machupicchu. New inca trail to Machupicchu

11/05/2010

Escrit a Machupicchu el juliol de 2009.

 Desayuno en el comedor de los trabajadores de Machupicchu. Breakfast in the Machupicchu workers restaurant. Cusco, Peru.

Desayuno en el comedor de los trabajadores de Machupicchu. Breakfast in the Machupicchu workers restaurant. Cusco, Peru.

“05:30 h, comedor de los trabajadores de Machupicchu. Un tazón de crema de habas, uno o dos buenos platos de arroz con carne y verduras y mate de coca. Este es el desayuno que los empleados de mantenimiento y excavaciones de la ciudadela inca toman para soportar las duras jornadas de trabajo. Nosotros, al segundo día de trabajo, ya no dejamos de lado la crema de habas y apuramos el plato de arroz. Como espeleólogos de la Asociación Ukhupacha, estamos colaborando con el Instituto Nacional de Cultura de Perú (INC) en las investigaciones arqueológicas. Nuestras técnicas de progresión vertical están permitiendo el acceso a lugares antes inimaginables, donde los incas construían caminos vertiginosos y tambos o lugares de reposo y relevo de los chaskiq, los mensajeros del imperio.

Miembros del Proyecto Ukhupacha y del Instituto Nacional de Cultura de Cusco ascendiendo al cerro Machu Picchu en busca de nuevos caminos incas. Al fondo, la ciudadela prehispánica. Ukhupacha Project and Culture National Institute from Peru members climbing Machupicchu peak to explore new inca trails. At the background, the prehispanic citadelle.

Miembros del Proyecto Ukhupacha y del Instituto Nacional de Cultura de Cusco ascendiendo al cerro Machu Picchu en busca de nuevos caminos incas. Al fondo, la ciudadela prehispánica. Ukhupacha Project and Culture National Institute from Peru members climbing Machupicchu peak to explore new inca trails. At the background, the prehispanic citadelle.

Después del copioso desayuno iniciamos el ascenso al cerro Machupicchu, que con sus más de 3000 m de altura protege la ciudadela. A partir de aquí nuestros compañeros peruanos abren paso a golpe de machete entre la densa vegetación, descendiendo por la cara oeste de la montaña. Los arqueólogos del INC tienen indicios más que razonables de la existencia de un camino inca en este casi inexpugnable lado de la montaña. La vegetación, en cierto modo, ayuda a la progresión en el fuerte descenso, pero finalmente nos vemos obligados a instalar cuerdas para bajar más seguros.

Rápel de acceso para la exploración de un posible camino inca en la cara oeste del cerro Machu Picchu. Rappeling to explore a possible new inca trail in Machupicchu Peak's west face

Rápel de acceso para la exploración de un posible camino inca en la cara oeste del cerro Machu Picchu. Rappeling to explore a possible new inca trail in Machupicchu Peak's west face

El puesto de trabajo habitual de nuestros compañeros es el control de ascenso al Waynapicchu, la ruta montañera más solicitada de la ciudadela inca y también una de las más peligrosas por su verticalidad y aglomeraciones en lugares comprometidos. Pero ya hace años que recibieron nuestra formación en técnicas espeleológicas de progresión vertical y ahora son expertos en el manejo de cuerdas. Juntos, formamos un equipo compenetrado y complementado en cuanto a los conocimientos y habilidades de cada uno. Ellos, expertos conocedores del territorio y del manejo del machete. Nosotros, con más de 25 años de experiencia en la organización de expediciones espeleológicas. Todos, excelentes amigos.

Después de más de 150 m de descenso la intuición de los peruanos les hace detenerse y buscar indicios de camino por la zona. Ellos saben por donde discurrían los caminos y cómo se construían. Al cabo de pocos minutos se encuentra el primer muro de sustentación del camino. El estado de conservación es muy bueno, y ello permite con cierta facilidad recorrer todo el trazado. Hacia el norte el camino queda rápidamente cortado por un desprendimiento y no se sabe con certeza hacia donde se podría dirigir.

Muros del camino inca de la cara oeste del cerro Machu Picchu explorado por la Asociación Ukhupacha y el Instituto Nacional de Cultura de Cusco. Inca trail walls in Machupicchu peak's west face, explored by Ukhupacha Association and Culture National Institute from Cusco.

Muros del camino inca de la cara oeste del cerro Machu Picchu explorado por la Asociación Ukhupacha y el Instituto Nacional de Cultura de Cusco. Inca trail walls in Machupicchu peak's west face, explored by Ukhupacha Association and Culture National Institute from Cusco.

Hacia el sur… son más de las 12 y el arroz ya está en los pies. Es la hora del almuerzo y la fiambrera que nos han preparado en el comedor de los trabajadores queda rápidamente vacía. Más o menos lo mismo, arroz, patatas, y carne o tortilla con queso, todo acompañado con alguna verdura.

Reemprendemos la exploración hacia el sur, siempre a golpe de machete. El camino, colgado a 700 m de altura sobre el río Vilcanota, es variado y va adaptándose a las características del terreno para hacer la progresión fácil, a pesar de la sensación de vacío bajo los pies. Tendrá 1 m de ancho y está sustentado por muros de 4 a 5 m de altura. En 3 días de exploración conseguimos recorrer el camino al completo, conectándolo, hacia el norte, con el camino de ascenso al cerro Machupicchu y hacia el sur con Wairaqtampu, el tambo del viento. Han sido días emocionantes, pero esto no se acaba: Machupicchu esconde en sus entrañas numerosos sitios por descubrir, más que suficientes para una generación de espeleólogos y arqueólogos.”

Gaudir de la fotografia o gaudir de la natura? Enjoy photography or enjoy nature?

04/05/2010

Moltes vegades, abans de sortir a la muntanya, em faig una sèrie de preguntes:

  • Me’n vaig a gaudir de la fotografia o de la natura?
  • Vaig a fer fotos a la muntanya o vaig a fer muntanya i m’enduc la càmera?

Aquest procés acostuma a durar dècimes de segon, però és molt important. I encara ho és més si no vaig sol. En els reportatges que acostumo a fer d’activitats de muntanya els meus amics ja saben el pa que s’hi dóna, que vaig a treballar i que toca aguantar el flaix, tornar a baixar i a pujar vàries vegades per repetir la fotografia, estar una hora quiets sota terra a 3º C i 100 % d’humitat per fer una sola foto, etc. D’altres vegades me’n vaig sol o amb altres fotògrafs al camp amb l’únic objectiu de gaudir de la fotografia, sense més.

Espeleòleg en front d'una cascada de gel a la cova glaçada de Peñaforca, Pirineus. Osca, Aragó, Espanya. Caver and icefall in Peñaforca ice cave, Pyrenees. Huesca, Aragon, Spain

Espeleòleg en front d'una cascada de gel a la cova glaçada de Peñaforca, Pirineus. Osca, Aragó, Espanya. Caver and icefall in Peñaforca ice cave, Pyrenees. Huesca, Aragon, Spain

Per altra banda, quan l’objectiu no és fotogràfic la càmera passa a un segon pla. Si sé que podré seguir el ritme del grup i em ve de gust agafo una part de l’equip, més lleuger o més pesant. Però si no la càmera es queda. L’altre dia, per exemple, vam anar amb en Javier Garrido a fer el pic d’Alba i el Vallibierna amb esquís. Ja sabia jo que ni llastrant-lo amb pedres podria seguir el seu ritme, així que la càmera es va quedar al cotxe.

Però encara és més important per a ami plantejar-me si vull gaudir al 100 % de la natura i dels que m’envolten. Davant un espectacle natural sublim, d’aquells que no es pot perdre l’oportunitat de fotografiar, darrera la càmera em perdo una part de l’espectacle. L’elecció és dura però important. El cas més evident que recordo és el de la pluja d’estels de novembre de 1999 (les Leònides), la més intensa del segle XX, amb un pic de 5000 a 10000 meteors per hora. Segur que en Frikosal ens podria explicar detalls ben interessants. L’espectacle i la bona companyia prometien, així que la càmera es va quedar a casa. Crec que era un dimarts i al dia següent treballàvem, així que no podíem anar gaire lluny, però la contaminació lumínica de Barcelona feia molta nosa. Així que vam anar al camí que puja del coll d’Estenalles al coll d’Eres, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i ens vam estirar dins dels sacs de ploma per tal de “dormir à la belle étoile”. L’espectacle va ser un dels més emocionants que recordo mai a la natura i sense la càmera, malgrat les temperatures sota zero de la nit i la forta gebrada de la matinada. Tant és així que ens vam despertar amb els sacs ben blancs, de tants estels que havien caigut.

El trompetero (Psophia crepitans), Cuyabeno, Ecuador. Trumpeter (Psophia crepitans), Cuyabeno, Ecuador

19/04/2010

Aquesta entrada és tercera i última de la sèrie sobre sobre Equador, les altres dues van ser sobre Tandayapa i l’àguila harpia. Tot plegat ho vaig escriure l’agost de 2009.

“Cada día, muy temprano, el trompetero me viene a dar los buenos días. Con su sonido inconfundible se acerca a mis pies con las alas abiertas y la cabeza baja, moviéndose de aquí para allá en señal de afecto. Deja que acaricie su pequeña cabecita como si fuera un gato, y cuando deslizo los dedos cariñosamente por la cara y el cuello se pone de lado y cierra los ojos para disfrutar felinamente del contacto, retorciéndose de placer. Luego me picotea los dedos y continúa su ronda matutina con respeto, sólo con los que ya se han levantado.

Trompetero alagrís (Psophia crepitans) en la Comunidad de Pacuya, Reserva de Produccion Faunistica de Cuyabeno, Sucumbíos, Ecuador. Grey-winged trumpeter (Psophia crepitans) in Pacuya community, Cuyabeno Wildlife Refuge, Sucumbios, Eduador.

Trompetero alagrís (Psophia crepitans) en la Comunidad de Pacuya, Reserva de Produccion Faunistica de Cuyabeno, Sucumbíos, Ecuador. Grey-winged trumpeter (Psophia crepitans) in Pacuya community, Cuyabeno Wildlife Refuge, Sucumbios, Eduador.

El trompetero alagrís (Psophia crepitans) es un ave de la orden de los gruiformes que vive exclusivamente en zonas remotas de la Amazonia. Es una especie de hábitos terrestres que está en la Lista Roja de la UICN dentro de la categoría de riesgo bajo. Por eso nos sorprendió enormemente que nos viniera a recibir tan descaradamente cuando desembarcamos por primera vez en la comunidad de Pacuya, dentro de la Reserva de Producción Faunística de Cuyabeno. Pero resulta que es un ave que se adapta fácilmente a la domesticidad y convive, en libertad, sin cercos ni jaulas, con gallinas y otros animales domésticos.
Así, con su inconfundible sonido grave, nos vino a recibir y así se despidió. Es un buen colofón para la inolvidable experiencia de trabajar en el Proyecto de Conservación del Águila Harpía en Ecuador. Después de 3 semanas de convivencia con los amigos de SIMBIOE y de conocer la hospitalidad, amabilidad, educación y seriedad de los ecuatorianos, llego al control de seguridad del aeropuerto de Madrid. Un Guardia Civil discute, parece que con razón pero de malas maneras con un turista que quería poner una queja. Cuando el turista se va el de la benemérita le dice al compañero: “vamoh, me va a chuleá ehtte a mí…”. Presiento que ya estoy en Ehpaña…”

La emoción de ver el águila harpía / Emotion of viewing harpy eagle

15/03/2010

Aquesta entrada és la continuació de la primera que vaig fer sobre Ecuador (Tandayapa) i encara en quedarà una altra. Tot plegat ho vaig escriure l’agost de 2009.

Descendiendo en barca por el río Aguarico hacia la comunidad de Zábalo, en plena Reserva de Producción Faunística de Cuyabeno (selva amazónica de Ecuador). Going down Aguarico river to Zabalo community, in Cuyabeno Wildlife Reserve (Amazon jungle of Ecuador)

Descendiendo en barca por el río Aguarico hacia la comunidad de Zábalo, en plena Reserva de Producción Faunística de Cuyabeno (selva amazónica de Ecuador). Going down Aguarico river to Zabalo community, in Cuyabeno Wildlife Reserve (Amazon jungle of Ecuador)

Día de mezcla de emociones en la Amazonía de Ecuador. Han sido más de 5 h en barca río abajo, más de 100 km hasta la comunidad de Zábalo, en plena Reserva de Producción Faunística de Cuyabeno. Me levanto muy temprano por la mañana. Salgo de la mosquitera y bajo del piso de madera que nos separa un metro y medio del suelo, a menudo inundado. La barca nos lleva media hora más río abajo hasta un lugar cualquiera con una casita. Calzados con botas de agua, nos adentraremos todavía más en la selva. Casi no podemos seguir el ritmo de nuestro guía de hoy, Henry, que  con sólo 10 años conoce perfectamente los caminos donde nosotros, sin ninguna duda, nos perderíamos y tardaríamos horas o días en regresar. Henry, nieto del chamán Atanasio, pertenece a la comunidad cofán, la que habita esta zona de la Amazonía y nos acoge.

Niños y mujeres de la comunidad cofán bañándose al atardecer en el río Aguarico. Children and women of the Cofan community bathing in the Aguarico river at dusk.

Niños y mujeres de la comunidad cofán bañándose al atardecer en el río Aguarico. Children and women of the Cofan community bathing in the Aguarico river at dusk.

Después de casi una hora a ritmo cofán, Henry, muy callado, señala el árbol más alto de la zona, donde anida la rapaz más poderosa del planeta, el águila harpía. Este es nuestro objetivo en el día de hoy y de todo el viaje a Ecuador, pero el nido está vacío. El pollo ya vuela y no permanece todo el día en el nido. Siento que una de las ilusiones más grandes del viaje no se va a hacer realidad por el momento, ver a Cunsi Pindo, la señora de los monos, el espíritu del bosque. Los monos forman parte de la dieta del águila y, efectivamente, debajo del árbol encontramos cráneos y otros huesos de estos animales. Como existe cierta posibilidad de que el pollo vuelva al nido esperamos pacientemente. Aunque quizás no vea a Cunsi Pindo el viaje ha valido la pena, pienso.

Henry mostrandonos un cráneo de mono chorongo (Lagothrix lagotricha) bajo el nido del aguila harpia. Henry showing us a common woolly monkey skull (Lagothrix lagotricha) under the harpy eagle nest.

Henry mostrandonos un cráneo de mono chorongo (Lagothrix lagotricha) bajo el nido del aguila harpia. Henry showing us a common woolly monkey skull (Lagothrix lagotricha) under the harpy eagle nest.

De repente, el inconfundible grito del águila rompe el silencio. Calculamos que estará a más de 50 m, en otro árbol, imposible de ver. A pesar de todo el corazón me empieza a latir más rápido y, después de un rato, el pollo vuela hasta al nido y se deja ver. Alzo la cámara con el objetivo de 400 mm y me viene al corazón la emoción más grande que he sentido nunca al ver a un animal. Cunsi Pindo está ahí arriba, moviendo la cabeza graciosamente de un lado a otro, levantando la corona de plumas, observándonos despreocupada y curiosa. Estuve realizando fotografías del animal desde todos los puntos de vista y encuadres posibles, apurando el tiempo al máximo. Me hubiera gustado estar ahí arriba, con el águila, pero estaba en el suelo. Era el momento de dar gracias a la naturaleza por tener este privilegio, abrazando al gran árbol del nido. Casi sin darme cuenta sentí algo que me llenaba el corazón y me subía para fusionarme con el águila y todos los seres vivos del planeta y con todo el cosmos. Abandoné el lugar agradecido y con lágrimas en los ojos.

Pollo de águila harpía (Harpya harpyja) de unos 9 meses, Reserva de Producción Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Ecuador. 9 months harpy eagle chick in Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador.

Pollo de águila harpía (Harpia harpyja) de unos 9 meses, Reserva de Producción Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Ecuador. 9 months harpy eagle chick in Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador.

Tandayapa (Ecuador): primer paso con Ukhupacha para subir a los árboles / first step with Ukhupacha to climb trees

02/01/2010

Orquídea

Orquídea en Tandayapa (Oncidium serratum)

Estoy en el paraíso. Centenares de especies de aves, decenas de ellas colibríes, más de 500 especies de orquídeas, son una pequeña muestra de este punto caliente de la biodiversidad del planeta. Tandayapa, un valle cercano a Quito, salvado milagrosamente de la explotación maderera por sus escarpadas vertientes, nos recibe una tarde de agosto con la niebla entre los árboles y la algarabía de insectos, aves y sapitos. En el corazón de este bosque nublado nos acoge Juan Manuel Carrión, ornitólogo y artista propietario de la reserva privada Tambo Quinde. La vena artística de Juan Manuel se refleja en su vida. Sus dibujos de aves ilustran las mejores guías ornitológicas sobre Ecuador, y en las veladas de Tambo Quinde nos deleita tocando con la guitarra los tradicionales pasillos ecuatorianos. Estar con Juan Manuel en Tambo Quinde es estar en el paraíso.

Mientras caminamos hacia un árbol único que Juan Manuel nos quiere mostrar, recibimos clases magistrales sobre la fauna, flora y ecología del lugar. Después de un fuerte y sostenido ascenso, de 1800 a 2100 m, llegamos a un extraordinario ejemplar de matapalo de más de 30 m de altura. Esta  planta del género Ficus se caracteriza por que la dispersión de sus semillas la realizan algunas aves que las depositan en otros árboles. La semilla germina y sus ramas van descendiendo por el árbol en un abrazo mortal hasta que, con el tiempo, llega hasta el suelo. Es una estrategia para ocupar un lugar en el denso bosque. Este árbol es único en la zona y no se conoce a que especie pertenece.

Nuestro interés (el de la Asociación Ukhupacha) por los árboles es el motivo de nuestra estancia en Tambo Quinde, pero con un propósito especial: enseñar a los técnicos del Programa para la conservación del Águila Harpía en Ecuador, técnicas espeleológicas de progresión vertical para subir a los árboles. El primer paso lo estamos dando en este magnífico valle, primero en árboles pequeños, luego en este majestuoso Ficus, donde además podremos contribuir a su conocimiento si tenemos la suerte de encontrar flores que ayuden a su determinación. El segundo paso lo daremos en la Reserva de Producción Faunística Cuyabeno, donde vive el águila harpía. Esta rapaz anida en la parte más alta de los ceibos, árboles de más de 40 m de altura que sobresalen del dosel de la selva. Y es aquí donde las técnicas espeleológicas de progresión vertical pueden ser de gran ayuda para estudiar el águila.


%d bloggers like this: