Archive for the ‘reportatges, reportajes, reports’ Category

Inauguració exposició fotogràfica ObjectiuBCN. Inauguration ObjectiuBCN photo exhibition

04/03/2015

 

Pateix el síndrome de sensibilitat química múltiple.  Escriviu text o una adreça d'un lloc web o bé traduïu un document. She suffers from multiple chemical sensitivity syndrome

Pateix el síndrome de sensibilitat química múltiple.
She suffers from multiple chemical sensitivity syndrome

 

El proper dimarts 10 de març de 2015 s’inaugura l’exposició d’ObjectiuBCN 2014 al Centre Cívic Can Felipa, a les 19.30. Hi esteu convidats, per suposat.

 

Inauguració exposició ObjectiuBCN al Centre Cívic Can Felipa

 

És una exposició dels que hem participat en aquest projecte al Centre Cívic Can Felipa. Cada centre cívic té la seva pròpia exposició, a la web d’ObjectiuBCN podeu consultar les dates.

La fotografia que he posat al principi és la que més m’agrada del treball que he realitzat, titulat Un altre consum. Però no estarà a l’exposició. Els projectes fotogràfics poden prendre camins insospitats, i l’edició gràfica i els resultats també. La primera idea era fer un reportatge sobre les associacions de consum ecològic, responsable i de proximitat. A mesura que anava escrivint sobre el projecte i fent i revisant fotografies sortien noves oportunitats i idees, i el projecte anava prenent forma, alhora que anava canviat. La persona que vaig fotografiar pateix el síndrome de sensibilitat química múltiple i, de retruc, fibromiàlgia i fatiga crònica. No ha tingut més remei que aprendre a fer ella mateixa tots els productes elaborats que necessita (alguns d’alimentació, la majoria de neteja, higiene personal i cosmètica i alguns de manteniment de la llar). És un cas extrem d’autoconsum i té molta relació amb la filosofia de les associacions que estava fotografiant.

Aquesta fotografia podria explicar una història, potser junt amb d’altres. Però no la història que volia explicar, que finalment he resumit amb 11 fotografies. Són els misteris dels reportatges i de l’edició gràfica. Ens porten per camins insospitats, s’obren moltes portes, en travessem unes, en deixem unes altres. Qui sap si hi tornarem a passar.

Cercant inspiració: Alta Garrotxa i Cap de Creus. Searching for inspiration: Alta Garrotxa and Cap de Creus

03/02/2014

El número de març – abril de 2014 de la revista El Mundo de los Pirineos ha sigut alhora un repte i un descobriment per a mi. M’he encarregat de la redacció del monogràfic i del text i fotografies de les rutes (tant les del monogràfic com les rutes Pyrene&Acción) i de l’entrevista al personatge pirinenc. Al final us explico com he trobat la inspiració per a tanta lletra.

Portada de la revista "El mundo de los Pirineos" nº 98. Foto: Roger Rovira.

Portada de la revista “El mundo de los Pirineos” núm 98. Foto: Roger Rovira.

Ha sigut un repte per l’extensió i varietat del text que he hagut de redactar. I un descobriment perquè sempre hi ha quelcom de nou per conèixer. L’Alt Empordà és una comarca prou coneguda i que ja havia tractat en dues ocasions a la revista: un reportatge central sobre la part pirinenca de la comarca i un altre sobre les cales secretes del Cap de Creus. Malgrat això una comarca tan variada i interessant sempre té sorpreses amagades: els cetacis al Cap de Creus i el projecte NINAM, les cales Culip, Agulles, Portaló i Galladera, la ciutat de Figueres més enllà de Dalí…

Cala Fornells al vespre. Fornells cove at nightfall. Foto: Valentí Zapater

Cala Fornells al vespre. Fornells cove at nightfall. Foto: Valentí Zapater

Però la cosa no s’acaba aquí: ens hem estès cap al nord i cap a l’oest. La Marenda, el tram de costa situat al nord de Portbou, era absolutament desconegut per a mi. I ha sigut un plaer conèixer-la. Camins de ronda, vinyes i vins, aigües transparents i pobles encisadors són alguns dels ingredients. El més interessant, però, ha sigut descobrir els tòpics de Cotlliure: la seva llum i els seus colors són una realitat impactant que s’ha de viure i sentir.

Cotlliure i la seva llum. Collioure and its light. Foto: Valentí Zapater.

Cotlliure i la seva llum. Collioure and its light. Foto: Valentí Zapater.

I cap a l’oest l’Alta Garrotxa, un espai natural que m’ha captivat per l’extensió dels seus boscos atapeïts, envoltats d’altes cingleres i profunds engorjats. La ruta circular de 5 dies, publicada a la revista, m’ha permès capbussar-me en l’Alta Garrotxa i conèixer la seva essència. Si us agrada caminar us la recomano vivament.

L'Alta Garrotxa des de El Mont. Alta Garrotxa seen from El Mont. Foto: Valentí Zapater

L’Alta Garrotxa des de El Mont. Alta Garrotxa seen from El Mont. Foto: Valentí Zapater

Com he trobat inspiració per a tanta lletra? En la fase prèvia a la visita dels llocs la recollida d’informació sobre la zona és essencial. Recollida d’informació que de vegades és més productiva a una biblioteca que a un cercador d’internet. Però a més m’he anat nodrint a base de vídeos, llibres i revistes. Vídeos gràcies a les televisions a la carta (bàsicament TV3 i RTVE). Si haig de destacar algun és el documental “Entre el cel i la terra. La guerra dels Aiguamolls“, que explica la gestació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Revistes com Descobrir Catalunya i el seu número 58 sobre la plana del Rosselló. I l’Alta Garrotxa? Ben complicat. Poca informació. El més interessant i alhora inspirador ha sigut llegir la novel·la “La punyalada”, de Marià Vayreda, que descriu perfectament aquells paisatges i les formes de vida en una trama on l’amor, els bandolers i les misèries humanes són a cada pàgina.

Sobre el terreny, portava a sobre una llibreta a on, a més d’anotar qüestions pràctiques, posava lletres a sensacions que envaïen el cor i frases que em venien pel cap, especialment en els moments on caminava sense rumb, deixant-me endur per la intuïció. Aquests moments són essencials per a poder escriure. No n’hi ha prou amb visitar museus, botigues, restaurants, llocs emblemàtics, i prendre nota d’horaris, rutes, localitzacions i demès. Calen moments no planificats, oberts, sense rumb. És creant el buit, deixant espai, quan arriba la inspiració. I això també ho he fet al despatx, a l’hora d’escriure. En moments de bloqueig ha sigut millor deixar-ho córrer i anar a fer un tomb.

Aprofito per donar les gràcies a les persones que m’han ajudat a fer més fàcil el treball de camp, en especial als Amics de Sant Aniol d’Aguja, a Miquel Àngel Quiles i a Tomàs Admetlla i Salvatella (el pirinenc entrevistat).

Espero que us agradi la revista i espero les vostres opinions, l’heu llegida? Què hi trobeu a faltar? Coneixíeu l’Alta Garrotxa?

Com explicar una història amb imatges? The photographer’s story, by Michael Freeman

18/04/2013

Com fer un reportatge fotogràfic? Explicar una història amb imatges és un dels grans reptes de la majoria de fotògrafs i un dels àmbits en els que acostumem a anar més coixos. Podrem tenir bon ull fotogràfic, construir composicions atractives, captar l’instant decissiu, dominar la tècnica fotogràfica, les càmeres i els programes informàtics per aconseguir, finalment, una fotografia que transmeti allò que volem. Però molt sovint cal anar més enllà i explicar una història amb imatges. I no és gens fàcil.

Doble pàgina d'obertura del reportatge "Los Caminos del Inca" a la revista National Geographic d'abril de 2008. Fotografies de Valentí Zapater. "The Inca Trails" National Geographic feature (april 2008 issue). Photography by Valenti Zapater

Doble pàgina d’obertura del reportatge “Los Caminos del Inca” a la revista National Geographic d’abril de 2008. Fotografies de Valentí Zapater. “The Inca Trails” National Geographic feature (april 2008 issue). Photography by Valenti Zapater

Conscient d’aquesta dificultat fa anys que estic a l’aguait de llibres i cursos per millorar la meva narrativa fotogràfica. I la veritat és que hi ha ben poques fonts, a banda de l’autoaprenentatge conscient que es pot fer visitant exposicions i llegint llibres i revistes, cosa absolutament obligada per a qualsevol fotògraf que vulgui progressar. Finalment, però, ha aparegut un llibre que omple el buit sobre el tema: The photographer’s story, de Michael Freeman. Anem a veure que s’hi cou al seu interior.

A la primera part el llibre desgrana les diferents parts d’un reportatge. De manera molt resumida són introducció, desenvolupament, clímax i desenllaç. Bé, això és extensiu a molts tipus de narrativa, com pugui ser el cinema o una novel·la. El cas és que explica amb detall aquestes parts posant nombrosos exemples de reportatges seus i d’altres autors. I no falta aquí una anàlisi detallada d’un clàssic de W. Eugene Smith com és Country Doctor, publicat a la revista LIFE el 1948.

A la segona part classifica els reportatges de forma bastant simple: persones, llocs, com es va fer?, productes, activitats, col·leccions, institucions i conceptes. Per explicar-ho posa i analitza reportatges seus com a exemple. Després tracta un aspecte força interessant, el tema del reportatge i també el que ell anomena “agenda“, que potser podriem traduïr com a intenció, és a dir, el missatge subjacent d’un reportatge, que pot venir donat, per exemple, per interessos polítics, econòmics, etc. Finalment parla del guió fotogràfic, aquella eina imprescindible que desenvolupem per organitzar un reportatge: una llista d’esdeveniments del lloc que volem fotografiar (festes populars, per exemple), indrets interessants, contactes, etc. En un post sobre el reportatge de les cales del cap de Creus parlo una mica sobre el tema.

A la tercera part, finalment, parla de la tria de fotografies en casos de suports molt diferents, des de les revistes a les tauletes tàctils.

El mèrit d’aquest llibre és que, pel que jo sé, és el primer en recollir els aspectes essencials a tenir en compte per fer un reportatge fotogràfic. Li manca, però, aprofundir en els aspectes purament narratius, allò que ens explica un conjunt de fotografies més pel seu contingut que no pas per la seva estètica. Quines fotografies triem per transmetre el nostre missatge? Quines eines i mètodes hi ha per fer-ho? Per sort, a més dels llibres hi ha els cursos. I a casa nostra tenim un grapat de bons professionals. Alguns dels que han tractat aquest tema són David Airob, Rafa Badia i Maria Rosa Vila. He treballat amb ells o bé he assistit a algún dels seus tallers, i us puc assegurar que se n’aprèn molt. Maria Rosa està últimament molt activa i està impartint el seu taller d’edició gràfica arreu, combinat amb tallers d’altres persones i temàtiques.

Així que ja sabeu, sigui amb un llibre, amb un curs o, millor, amb totes dues coses, ja no hi ha excusa per no aprendre edició gràfica. Per cert, coneixeu algún altre llibre o curs sobre el tema?

Horts urbans. Urban gardens. Huertos urbanos.

19/02/2013

(CAT/EN/ES)

CAT. La primera vegada que vaig passar pel davant dels horts municipals de Can Cadena vaig quedar bocabadat de la imatge que tenia davant meu: en primer pla uns horts ben verds amb jubilats treballant-hi, en segon terme els massos i l’església de Sant Martí de Provençals (s. XV) i com a fons uns impressionants blocs dels anys 60 de 15 pisos d’alçada.

Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, Espanya).

Horts urbans a Can Cadena, Barcelona. Can Cadena urban gardens in Barcelona

Repeteixo, com a imatge em va impressionar i vaig pensar que ho havia de fotografiar. Així que vaig demanar els permissos corresponents i durant alguns matins de maig de 2012 m’hi vaig dedicar. El resultat són 12 fotografies que resumeixen aquest treball, tot i que també he creat una galeria fotogràfica sobre els horts urbans. Després d’un temps em miro les fotografies amb uns altres ulls. Ara mateix són per a mi un petit exemple de les transicions que ha de tenir la ciutat per caminar cap a un món millor. Dic petit (però positiu!) exemple en contraposició als horts comunitaris, que tenen més capacitat transformadora per què arriben a més persones. I quan parlo de transició em refereixo en el mateix sentit que ho fa Barcelona Consensus i Barcelona en Transició. Més concretament en el marc de la “transició a la sostenibilitat ambiental“. En fi, he recollit una mica d’informació que us deixo aquí més o menys endreçada, amanida amb algunes fotografies.
Els horts urbans són tan antics com les ciutats i satisfan un bon grapat de necessitats socials. Després d’una primera onada d’horts i barraques durant la immigració a Barcelona dels anys 50 i 60 del s. XX, s’inicia una segona etapa més reivindicativa a partir dels anys 90. En el context actual de crisi els horts urbans han pres importància per la possibilitat de proporcionar aliments de qualitat a baix cost i pel seu paper com a llocs de reivindicació, de transformació social i de l’espai urbà. Dins dels horts urbans, els municipals, gestionats en aquest cas per l’ajuntament de Barcelona des de 1997, són espais tancats amb clau que només es poden visitar els dissabtes, a més de les visites programades de les escoles. Els horts comunitaris, en canvi, són espais oberts a tothom i autogestionats, nascuts en el si de moviments reivindicatius. A Sant Martí de Provençals, darrera dels blocs de 15 pisos s’amaga el poc que queda d’un poble absorbit per la gran urb de Barcelona i també un hort municipal. A Can Cadena, a un dels tres massos que queden de Sant Martí de Provençals, és on es troba aquest hort. Les parcel·les dels horts municipals s’adjudiquen a “persones més grans de 65 anys empadronades al districte on està situat l’hort, les quals han d’estar capacitades físicament per al treball agrícola i, en el moment de sol·licitar un hort, no conviure amb algú que sigui adjudicatari d’una parcel·la”.

Aged man watering. Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Abuelo regando. Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Avi regant. Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, España)

Avi regant a Can Cadena. Aged man watering in Can Cadena.

Cada matí a les 8, puntualment, s’obren les reixes de Can Cadena i la gent gran usuària de les parcel·les entra per fer les tasques diàries de l’hort municipal. L’escassedat d’aigua fa que sovint es generin moments d’espera pel torn de regar. Malgrat tot, després de mesos de treball, si no diari dia sí dia no, els jubilats obtenen la recompensa, el fruit dels horts urbans.

After months of work, if not daily every two days, retirees get the reward, the fruit of urban gardens. Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Después de meses de trabajo, si no diario día sí día no, los jubilados obtienen la recompensa, el fruto de los huertos urbanos. Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Després de mesos de treball, si no diari dia sí dia no, els jubilats obtenen la recompensa, el fruit dels horts urbans. Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, Espanya).

Jubilat recollint patates. Retired picking potatoes

Enllaços:

Podeu veure més fotografies a la meva galeria fotogràfica sobre els horts urbans.

EN.

Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, Espanya).

Horts urbans a Can Cadena, Barcelona. Can Cadena urban gardens in Barcelona

Urban gardens are as old as cities and it fulfils many social needs. After a first wave of urban gardens and shacks because of immigration in Barcelona during the 50s and 60s of the 20th century, began an evolution of construction of urban gardens during the 90s, more reclaiming and aligned with social needs. Urban gardens today helps people to overcome crisis and, even more important, are places of reclaiming, places of social transformation and places of urban space transformation. Within urban gardens, the municipal ones, in this case managed by the City of Barcelona since 1997, are enclosed spaces that can only be visited on Saturdays, in addition to scheduled visits of schools. Community gardens, however, are open spaces to everyone and self-managed, born within protest movements.

The legacy of an old village, Sant Martí de Provençals, absorved by the city of Barcelona, are hidden behind blocks of 15th floors, there are just three country houses surrounded by the urban gardens called Can Cadena. The plots of municipal gardens of Can Cadena are awarded to “adults older than 65 years registered in the district where the garden is located, who must be physically trained for farm work and not living with someone awarded with a plot at the time of applying for a garden”.

Aged man watering. Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Abuelo regando. Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Avi regant. Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, España)

Avi regant a Can Cadena. Aged man watering in Can Cadena.

Every day at 8:00 a.m. the iron gates of Can Cadena are opened and the  retired people, now “young farmers”, go to perform the daily tasks of the municipal gardens. Water scarcity often creates spare times for irrigation turn. After months of work, like it was a daily job, the “young farmers” get the reward, the fruit of urban gardens.

After months of work, if not daily every two days, retirees get the reward, the fruit of urban gardens. Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Después de meses de trabajo, si no diario día sí día no, los jubilados obtienen la recompensa, el fruto de los huertos urbanos. Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Després de mesos de treball, si no diari dia sí dia no, els jubilats obtenen la recompensa, el fruit dels horts urbans. Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, Espanya).

Jubilat recollint patates. Retired picking potatoes

Links:

ES. La primera vez que pasé por delante de los huertos municipales de Can Cadena me quedé boquiabierto de la imagen que tenía enfrente: en primer plano unos huertos bien verdes con jubilados trabajando, en segundo término las masías y la iglesia de Sant Martí de Provençals (s. XV) y de fondo unos impresionantes bloques de los años 60 de 15 pisos de altura. Repito, como imagen me impresionó y pensé que lo tenía que fotografiar. Así que pedí los permisos correspondientes y durante algunas mañanas me dediqué a ello. El resultado son 12 fotografías que resumen este trabajo, aunque también he creado una galería fotográfica sobre los huertos urbanos. Después de un tiempo me miro las fotografías con otros ojos. En estos momentos son, para mí, un pequeño ejemplo de las transiciones que debe tener la ciudad para caminar hacia un mundo mejor. Digo pequeño (¡pero positivo!) ejemplo en contraposición a los huertos comunitarios, que tienen más capacidad transformadora ya que llegan a muchas más personas. Y cuando hablo de transición me refiero en el mismo sentido que lo hace Barcelona Consensus y Barcelona en Transición. Más concretamente en el marco de la “transición hacia la sostenibilidad ambiental“. En fin, he recogido algo de información que os dejo aquí más o menos ordenada y aliñada con algunas fotografías.

Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, Espanya).

Horts urbans a Can Cadena, Barcelona. Can Cadena urban gardens in Barcelona

Los huertos urbanos son tan antiguos como las ciudades y satisfacen muchas necesidades sociales. Después de una primera oleada de huertos y barracas durante la inmigración en Barcelona de los años 50 y 60 del s. XX, se inicia una etapa más reivindicativa a partir de los años 90. En el contexto actual de crisis los huertos urbanos han tomado importancia por la posibilidad de proporcionar alimentos de calidad a bajo coste y por su papel como lugares de reivindicación, de transformación social y del espacio urbano. Dentro de los huertos urbanos, los municipales, gestionados en este caso por el ayuntamiento de Barcelona desde 1997, son espacios cerrados que sólo se pueden visitar los sábados, además de las visitas programadas de las escuelas. Los huertos comunitarios, en cambio, son espacios abiertos a todo el mundo y autogestionados, nacidos en el seno de movimientos reivindicativos. En Sant Martí de Provençals, detrás de los bloques de 15 pisos se esconde lo poco que queda de un pueblo absorbido por la gran urbe de Barcelona y también un huerto municipal. En Can Cadena, en una de las tres masías que quedan, se encuentra este huerto. Las parcelas de los huertos municipales se adjudican a “persones mayores de 65 años empadronadas en el distrito donde está situado el huerto, las cuales tienen que estar capacitadas físicamente para el trabajo agrícola y, en el momento de solicitar un huerto, no convivir con alguien que sea adjudicatario de una parcela”.

Aged man watering. Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Abuelo regando. Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Avi regant. Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, España)

Avi regant a Can Cadena. Aged man watering in Can Cadena.

Cada mañana a las 8, puntualmente, se abren las rejas de Can Cadena y las personas mayores usuarias de las parcelas entran para realizar las tareas diarias del huerto municipal. La escasez de agua hace que a menudo se generen momentos de espera para el turno de riego. A pesar de todo y después de meses de trabajo, si no diario día sí día no, los jubilados obtienen la recompensa, el fruto de los huertos urbanos.

After months of work, if not daily every two days, retirees get the reward, the fruit of urban gardens. Can Cadena urban gardens in Barcelona (Catalonia, Spain). Después de meses de trabajo, si no diario día sí día no, los jubilados obtienen la recompensa, el fruto de los huertos urbanos. Huertos urbanos de Can Cadena en Barcelona (Catalunya, España). Després de mesos de treball, si no diari dia sí dia no, els jubilats obtenen la recompensa, el fruit dels horts urbans. Horts urbans de Can Cadena a Barcelona (Catalunya, Espanya).

Jubilat recollint patates. Retired picking potatoes

Enlaces:

Podéis ver más fotografías en mi galería fotográfica sobre los huertos urbanos.

Què s’ha cremat a l’incendi de l’Alt Empordà de juliol de 2012 (i II). What has been burned in the fire of the Alt Empordà, July 2012 (2)

02/08/2012

Continua de la primera part.

Ara ja tenim imatges més precises del que s’ha cremat a l’incendi de l’Alt Empordà de juliol de 2012. La banda més oriental va agafar de ple l’Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera. Aquesta és una imatge d’abans de l’incendi, on es pot veure, al fons, el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera, que va ser afectat en el seu extrem més occidental.

Espai d'interès Natural dels Estanys de la Jonquera

Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera. General view of La Jonquera Lakes, an area of natural interest.

L’interès natural d’aquest espai rau en l’existència de zones humides, que són ben rares en aquesta zona i acullen un grapat d’espècies interessants, tant vegetals com animals.

Estanys de Canadal

Estanys de Canadal entre la boira. Canadal lake in the fog.

Els estanys, a més, estaven envoltats d’una ufanosa sureda.

Estany de Canadal i sureda

Estanys de Canadal i alzines sureres. Canadal lake and cork oak trees.

Tot aquest bosc s’ha cremat.

Sureda, alcornocal, cork oak wood

Sureda a l’Espai d’Interès Natural Estanys de la Jonquera. Cork oak wood, La Jonquera, Alt Emporda.

Aquesta zona, a més, es caracteritza per l’abundància de monuments megalítics, igual que la zona, també cremada, d’Agullana i Darnius.

Domen dels Estanys II

Dolmen dels Estanys II, Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera.

Estanys, suredes, dolmens i masos. El pagès del Mas de Canadal, de ben segur, l’únic que veu sense cremar és la serra de l’Albera com a teló de fons.

Mas de Canadal

Mas de Canadal, al fons Les Alberes. Mas de Canadal, typical farmhouse, in the background Alberes mountains.

Què s’ha cremat a l’incendi de l’Alt Empordà de juliol de 2012 (I). What has been burned in the fire of the Alt Empordà, July 2012 (1)

26/07/2012

Els anys 2009 i 2010 vaig voltar molt per l’Alt Empordà per fer dos reportatges per a la revista El Mundo de los Pirineos: un sobre les cales secretes del Cap de Creus i un altre sobre l’Alt Empordà, més centrat a la muntanya.

Vaig conèixer paisatges d’excepcional bellesa i valor natural i empordanesos que treuen profit de la terra, com passa amb els cirerers a Terrades o el poc que queda de la indústria del suro a Agullana. També vaig conèixer gent que ofereixen els seus serveis als viatgers i turistes aprofitant l’esplendorosa natura de la comarca, com la casa rural Can Massot de Darnius o l’hotel i restaurant La Quadra de Maçanet de Cabrenys.

De tot això gairebé no en queda res, excepte, per sort i a dia d’avui, la banda occidental i més boscosa, cap a Maçanet de Cabrenys. I el pitjor de tot és que han mort persones per culpa d’algú que va llençar una cigarreta.

A continuació faré un repàs fotogràfic del que s’ha cremat i del que no, prenent com a referència aquesta imatge, i amb fotografies dels anys 2004 i 2010. Comencem per l’oest.

Aquest és el paisatge típic de l’Alta Garrotxa, una zona boscosa i de difícil accés a cavall del nord de les comarques de la Garrotxa i l’Alt Empordà, catalogada com a Espai d’Interès Natural. La gran por era que l’incendi arribés a aquesta zona i, per sort, sembla ser que no ho farà.

Paisatge típic de l'Alta Garrotxa.

Paisatge típic de l’Alta Garrotxa. Typical landscape from Alta Garrotxa.

Des de la collada de Can Nou (a l’est del Puig de Bassegoda), mirant cap a l’est, es veu la vall de la Muga des d’Albanyà cap a l’est. Des d’aquí possiblement es vegi el límit de la zona cremada.

Alzinar a l'Alta Garrotxa

Alzinar a l’Alta Garrotxa. Oak wood from Alta Garrotxa

Ja ens anem apropant al foc. Des del Roc del Pou, a la serra de les Salines, es veu el santuari de la Mare de Déu de les Salines en segon terme i, al fons, Maçanet de Cabrenys (centre) i l’embassament de Boadella. Des d’aquests dos punts cap al fons (est), s’ha cremat pràcticament tot. Per sort l’incendi no s’ha endinsat a l’Espai d’Interès Natural del Massís de les Salines.

Serra de les Salines i santuari. Les Salines Sierra and sanctuary.

L’embassament de Boadella, vora el límit de l’incendi, que va venir de la dreta (est).

Embassament de Boadella. Embalse de Boadella

Embassament de Boadella des de Santa Magdalena. Boadella reservory from Santa Magdalena

La serra de Santa Magdalena, al sud de l’embassament de Boadella, és on, ara mateix (dijous 26 de juliol), s’està treballant a fons per tal que l’incendi no revifi. Aquesta és la banda nord.

Serra de Santa Magdalena

Banda nord de la serra de Santa Magdalena. North face of Santa Magdalena mountain.

La banda sud de la serra de Santa Magdalena, amb el poble de Terrades als peus. D’aquí cap a l’esquerra (est), s’ha cremat tot.

Excursionistes pujant a Santa Magdalena

Excursionistes pujant a Santa Magdalena. Hikers climbing Santa Magdalena mountain.

El poble de Terrades, al límit occidental de l’incendi.

Terrades, Alt Empordà

El poble de Terrades, Alt Empordà. General view of Terrades,.Alt Emporda

De ben segur que s’han cremat molts dels cirerers que hi ha a Terrades i Llers, una de les riqueses agrícoles de la zona.

recol·lecció de cireres

Recol·lecció de cireres a Terrades. Harvesting cherries in Terrades

El poble de Darnius, com Terrades, al límit occidental de l’incendi.

Darnius, Alt Empordà

Darnius des de l’Auleda, Alt Empordà. Darnius from Auleda, Alt Emporda.

Les suredes del municipi d’Agullana, al bell mig de l’incendi. L’alzina surera, per sort, es una espècie que queda protegida del foc per l’escorça gruixuda. A més, els individus que sobreviuen (no es estrany que ho facin la meitat) tenen la capacitat de rebrotar, a diferència d’altres espècies d’arbres, com tots els pins autòctons de Catalunya. A banda de la riquesa forestal dels municipis de Darnius i Agullana la zona és ben coneguda per l’abundància de monuments megalítics.

Sureda, alcornocal, cork forest

Properament seguiré aquest repàs amb la banda est de l’incendi, a l’altra banda de l’autopista AP-7, on hi ha l’Espai d’Interès Natural dels Estanys de la Jonquera. Aquí teniu la continuació.

Fotògrafs i escriptors i el treball en equip. Photographers, writters and teamwork.

22/03/2012
Pepe Baeza a la 5a edició de Caja Azul

Pepe Baeza a la 5a edició de Caja Azul. Foto: http://www.marceloaurelio.com

La última (5ª) edició de Caja Azul em va donar molt que pensar. En Pepe Baeza va explicar que cal fer un treball en equip amb persones expertes en ciències socials, que poden ajudar molt a la tasca d’escollir temes i enfocar-los. Un equip que es pot encarregar de proposar temes, recollir documentació, planificar, establir un calendari, etc. Tal i com em comenta Tino Soriano és així com treballa National Geographic, amb grans pressupostos (tot i que minvats per la crisi) i un equip d’experts en diversos temes, no només en ciències socials sinó també científics. I, salvant les distàncies, és com treballen algunes revistes, amb un consell de redacció i una sèrie d’assessors que proposen i desenvolupen temes. Tot i que cada vegada menys a causa de la reducció de les plantilles. A més a més els temps han canviat i cada vegada hi ha menys interès  per part dels grans mitjans de comunicació en els reportatges que expliquen el que passa al món: l’altre dia vaig trucar a la redacció d’un conegut diari per oferir-los el reportatge Yasuní-ITT, a l’altra banda del silenci per publicar-lo al suplement dels diumenges. Després d’uns dies em van respondre que gairebé ja no publiquen reportatges. I és ben cert, mirant la revista més aviat semblava l’aparador d’un centre comercial que no pas una d’informació general.

Com ens hem d’organitzar, doncs, els fotògrafs? I és que arribar al model que proposa en Pepe topa amb el problema del finançament, si més no inicial.

Anem a pams. Un reportatge complet consta de fotografia i text. Sempre m’ha agradat escriure, de fet vaig començar a publicar habitualment articles en revistes d’espeleologia el 1989, si no recordo malament, i fotografies el 1993 (i cobrant-les, per suposat!). O sigui que m’ho puc fer tot sol. Això funciona més o menys bé en els temes que domino i em permet més rendiment econòmic pels reportatges.

Exemples reportatges complets Valentí Zapater

Alguns exemples de reportatges complets (foto i text) publicats per Valentí Zapater. Some examples of photographic and written features published by Valenti Zapater.

Però no em vull pas enganyar. Una persona que ha dedicat uns quants anys de la seva vida a formar-se en l’escriptura i es dedica exclusivament a això té molts més números de fer la feina millor. Així que si la primera opció passa per fer-m’ho tot sol la segona passa per treballar en parella escriptor – fotògraf durant totes (o algunes de) les fases del reportatge: idea i preparació, treball de camp, edició i venda. És quelcom que ja he provat fa anys però de forma espontània, no planificada. Un exemple són els treballs fets amb en Ferran Alexandri per a la revista Muntanya com aquest sobre Fuerteventura.  O l’anteriorment esmentat Yasuní-ITT, a l’altra banda del silenci, amb David Biller, que va sortir publicat el gener de 2012 a la revista Wend Magazine. Tot i que el món de la premsa està cada vegada pitjor per publicar, el treball en equip és la garantia de fer un treball de més qualitat. I això a la llarga és imprescindible per produir un canvi en aquest sector tan malmès.

Reportatges d’iniciativa pròpia realitzats entre dos professionals i publicats a revistes: text d’un escriptor i/o periodista i fotografies de Valentí Zapater. Some examples of reports made by the initiative of two professionals: photographer (Valenti Zapater) and writer or journalist.

D’aquí, equip d’escriptor i fotògraf, a l’equip que proposava en Pepe, però, hi ha un pas ben gran. Seguirem caminant en la direcció. Ens veiem a la propera edició de Caja Azul.

Equador megadivers (II): l’Amazònia. Megadiverse Ecuador (II): the Amazon

28/09/2011

Aquesta és la 2ª part del resum del meu audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa. En aquest cas faré una aproximació a l’Amazònia equatoriana a través del viatge que vaig realitzar al Parc Nacional Yasuní per tal de fer el reportatge sobre la iniciativa Yasuní-ITT, “A l’altra banda del silenci”, amb el periodista especialitzat en temes d’energia David Biller.

El riu Yasuní vora Tambococha. Parc nacional Yasuní (Orellana, Equador). Yasuni River. Yasuni National Park (Orellana, Ecuador)

El riu Yasuní vora Tambococha. Parc nacional Yasuní (Orellana, Equador). Yasuni River. Yasuni National Park (Orellana, Ecuador)

Tota una nit en autobús, 12 h baixant pel riu Napo en barca col·lectiva, 7 h més remuntant el riu Yasuní… Esgotador, però no més que tots els tràmits per poder fer aquest reportatge. Per fi estem al poblat waorani de Kawymeno, lloc de contrastos. Motors de 200 CV per les barques són alguns dels regals que fan les empreses petrolieres als waorani per tenir-los del seu costat. No en va sota el Parc Nacional Yasuní hi ha quantitats ingents de petroli, fet que ha impulsat el govern equatorià a demanar diners a tot el món a canvi de mantenir aquestes reserves sota terra: és la iniciativa Yasuní ITT. Malgrat tot els Waorani segueixen en gran part la seva vida de sempre: surten a caçar amb les seves sarbatanes i dards impregnats amb curare, una neurotoxina que atura la respiració i s’elabora mitjançant un complicat procés de cocció de l’escorça d’una liana.

Waorani disparant la seva sarbatana. Parc Nacional Yasuní­ (Orellana, Equador). Waorani shooting his blowgun. Yasuni National Park (Orellana, Ecuador)

Waorani disparant la seva sarbatana. Parc Nacional Yasuní­ (Orellana, Equador). Waorani shooting his blowgun. Yasuni National Park (Orellana, Ecuador)

Una de les coses més plaents que es poden fer a l’Amazònia és remar pels rius, tot respectant el silenci. D’aquesta manera ens vam poder apropar a molts animals sense pertorbar-los. Els més espectaculars, sense dubte, van ser la llúdriga neotropical (Lontra longicaudis) i el dofí de riu (Inia geoffrensis).

Si remar pel riu és una experiència extraordinària, encara ho és més a les llacunes, on els espais s’amplien, les aigües són com un mirall a primera hora del matí i les postes de sol són extraordinàries. A banda dels formidables paisatges també es poden observar ocells propis d’aquests espais, com l’espectacular hoatzin (Opistocomus hoazin).

Opistocomus hoazin (hoatzin). Hatuncocha. Parc Nacional Yasuní (Orellana, Equador)

Opistocomus hoazin (hoatzin). Hatuncocha. Parc Nacional Yasuní (Orellana, Equador)

A banda dels rius i llacunes hi ha espais amb vegetació permanentment inundada i d’altres que s’inunden estacionalment (igapó i varzea respectivament), amb una flora peculiar adaptada a aquestes condicions.

Si els espais oberts de rius i llacs són bons per a l’observació i fotografia d’animals, al bosc de terra ferma les coses són ben diferents. Passejant amb calma podrem descobrir l’extraordinària varietat de formes i colors dels éssers petits com bolets, líquens i artròpodes. Els animals més grans hi són, i la garantia de veure’ls és tenir força paciència i disposar d’un bon guia: d’aquesta forma animals com el pècari de llavi blanc (Tayassu pecari) poden estar al nostre abast. Entretant, sense saber-ho, gairebé segur que alguna de les 6 espècies de felins que habiten el parc nacional Yasuní estarà seguint les nostres passes.

Rutes per l’Alt Empordà i Serra de Salines. Routes through Alt Emporda and Salines range

06/07/2011
El Mundo de los Pirineos nº 82. Foto: V.Zapater - www.shan.cat

El Mundo de los Pirineos núm. 82. Foto: V.Zapater - http://www.shan.cat

Ja ha sortit al carrer la revista “El Mundo de los Pirineos” amb el reportatge dedicat a l’Alt Empordà i la Serra de les Salines que vaig estar realitzant durant l’any passat. El reportatge es centra a la part menys coneguda de la comarca, l’extrem nordoccidental, amb les serres de les Salines i Bassegoda i els pobles que hi ha als seus peus, tant a la banda nord com a la sud. Sense deixar de banda, però, l’indispensable llegat històric de la comarca, des de les ciutats grega i romana d’Empúries fins tot allò relacionat amb Dalí.

Ha sigut gratificant conèixer la zona i més encara dissenyar, recórrer, fotografiar i escriure les rutes a peu del reportatge: ruta megalítica per Agullana i Darnius, Serra de Corsavell i Puig de Bassegoda, el Piló de Belmaig, Serra de les Salines i ermita de Santa Magdalena. Us recomano especialment la ruta que recorre la carena de la serra de les Salines pel seu contrast entre el vessant sud, mediterrani i cobert de sureres, i el vessant nord, amb fagedes i una petita avetosa.

El reportatge també inclou una guia per conèixer els següents pobles: Agullana, Els Banys d’Arles, Castelló d’Empúries, Costoja i Terrades. Així com una guia general de l’Alt Empordà.

La informació que conté el reportatge es complementa perfectament amb l’altre que es va publicar l’any 2010 sobre les cales del Cap de Creus, i tots dos són la parella ideal per gaudir de la natura i les caminades durant les vacances a l’Alt Empordà.

Vull donar les gràcies a tothom que m’ha ajudat a realitzar aquest reportatge, i molt especialment a la meva companya Moni, a Joaquim Monturiol i Sanés del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries, al Joan i l’Esmeralda del restaurant La Quadra, de Maçanet de Cabrenys, a la Roser de la casa de turisme rural Can Massot, de Darnius, a l’Isidre Felip i Isern i la seva dona, productors de cireres de Terrades, a Maurice, l’organista de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, a la Carme Gilabert i el personal que em va acompanyar a l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries i a tothom a qui no he citat.

Sant Jordi: un llibre i una rosa. Sant Jordi: a book and a rose

22/04/2011

Rosa, rose, flor, plant, planta, vermell, roig, rojo, red, love, amor, passion, pasión, passió, Sant Jordi

Per Sant Jordi us regalo un “llibre” i una rosa. Bé, no és un llibre, encara no en tinc cap, tot arribarà. És el reportatge que vaig publicar a la revista Muntanya núm. 874 sobre les muntanyes de Huang Shan, a Xina. Aquest lloc és un dels més fascinants del món per fotografiar el paisatge i per aquest motiu organitzo un viatge fotogràfic el mes de setembre d’enguany amb Orixà.  No només són meves les fotos si no també el text. M’agrada molt escriure i ho faig des de fa més de 20 anys.

Us podeu descarregar el reportatge d’aquí fins el dia 29 d’abril. Si arribeu més tard no us amoïneu, m’escriviu un email a info@shan.cat i us l’envio.


%d bloggers like this: