Nou bloc: shanphoto

No n’hi ha dos sense tres, de blocs!
El passat 15 de maig vaig estrenar el meu nou bloc en castellà Shanphoto. Però és que ja en tenia un altre, Fotoecuador!

I què faig ara, amb tres blocs? Shanphoto és, a partir d’ara, el meu bloc principal. L’he adaptat a les noves tendències i es pot llegir amb comoditat tant des d’una tablet com des d’un telèfon mòbil. Veig que em segueixen moltes persones d’arreu d’Espanya i d’Amèrica Llatina i és la meva resposta a les persones que s’interessen pel meu treball.

Això no vol dir, però, que abandoni aquest bloc. Aprofitaré per concentrar-me en temes relacionats amb els Països Catalans, que es també per on em moc més en aquesta etapa de la meva vida. I en la mesura de les meves possibilitats també l’aniré modernitzant. De la mateixa forma Fotoecuador seguirà el mateix camí, concentrant-se en els treballs que he fet a Equador.

Així que, ja sabeu, ens seguim veient per aquí. O per Shanphoto. O per Fotoecuador.

 

OBJECTIU MUNTANYA, per aprendre fotografia

 

Secció “Objectiu muntanya” de la revista Muntanya. “Objectiu muntanya” section in the magazine “Muntanya”.

 

OBJECTIU MUNTANYA és la nova secció sobre fotografia de la revista Muntanya, de la que m’encarrego personalment. En ella posaré tot el meu coneixement i experiència per aportar continguts originals que ajudin tots els amants de la fotografia a millorar els seus resultats, a aprendre una mica més cada dia. I jo també n’apendré, és clar. Una tasca així m’obliga a repassar notes i replantejar conceptes, a intentar mirar des de fora com treballo amb la càmera per transmetre-ho. Perquè hi ha petits detalls en el treball fotogràfic que sovint passen desapercebuts per rutinaris que són i sovint no surten als llibres ni als tutorials, però en canvi són força útils.

El nom “Objectiu muntanya” va néixer al mateix temps que el projecte prenia forma, observant alguns llibres sobre fotografia i muntanya de la biblioteca del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i dels meus prestatges amb en Ferran Alexandri, qui dirigeix la revista. Un d’ells, de la meva biblioteca, es diu “Obiettivo montagna”, de Joe Bensen, i explica el desenvolupament paral·lel de la fotografia i de l’alpinisme des dels seus inicis fins finals del segle XX. Alpinisme i fotografia, dues activitats que han anat de la mà al CEC des dels seus inicis, com es pot veure a l’arxiu fotogràfic de l’entitat, i que continuen de la mà a la revista Muntanya, editada des de l’any 1970 i hereva de l’antiga revista “Montaña”. Per altra banda a la meva pàgina web shan (shan vol dir muntanya en mandarí), pots trobar nombroses fotografies sobre el tema, però més especialment a la galeria fotogràfica dedicada a les muntanyes i a les galeries sobre esports de muntanya.

Si vols gaudir de la revista Muntanya tens nombroses opcions. Els números antics te’ls pots descarregar de l’hemeroteca digital del CEC o llegir-los al lector ISSUU de Muntanya. A més et pots descarregar alguns dels últims articles publicats de la web del CEC. Si vols estar al dia i prefereixes el paper (fa goig!) et pots subscriure a la revista Muntanya o bé comprar-la en algunes llibreries especialitzades.

Cercant inspiració: Alta Garrotxa i Cap de Creus. Searching for inspiration: Alta Garrotxa and Cap de Creus

El número de març – abril de 2014 de la revista El Mundo de los Pirineos ha sigut alhora un repte i un descobriment per a mi. M’he encarregat de la redacció del monogràfic i del text i fotografies de les rutes (tant les del monogràfic com les rutes Pyrene&Acción) i de l’entrevista al personatge pirinenc. Al final us explico com he trobat la inspiració per a tanta lletra.

Portada de la revista “El mundo de los Pirineos” núm 98. Foto: Roger Rovira.

Ha sigut un repte per l’extensió i varietat del text que he hagut de redactar. I un descobriment perquè sempre hi ha quelcom de nou per conèixer. L’Alt Empordà és una comarca prou coneguda i que ja havia tractat en dues ocasions a la revista: un reportatge central sobre la part pirinenca de la comarca i un altre sobre les cales secretes del Cap de Creus. Malgrat això una comarca tan variada i interessant sempre té sorpreses amagades: els cetacis al Cap de Creus i el projecte NINAM, les cales Culip, Agulles, Portaló i Galladera, la ciutat de Figueres més enllà de Dalí…

Cala Fornells al vespre. Fornells cove at nightfall. Foto: Valentí Zapater

Però la cosa no s’acaba aquí: ens hem estès cap al nord i cap a l’oest. La Marenda, el tram de costa situat al nord de Portbou, era absolutament desconegut per a mi. I ha sigut un plaer conèixer-la. Camins de ronda, vinyes i vins, aigües transparents i pobles encisadors són alguns dels ingredients. El més interessant, però, ha sigut descobrir els tòpics de Cotlliure: la seva llum i els seus colors són una realitat impactant que s’ha de viure i sentir.

Cotlliure i la seva llum. Collioure and its light. Foto: Valentí Zapater.

I cap a l’oest l’Alta Garrotxa, un espai natural que m’ha captivat per l’extensió dels seus boscos atapeïts, envoltats d’altes cingleres i profunds engorjats. La ruta circular de 5 dies, publicada a la revista, m’ha permès capbussar-me en l’Alta Garrotxa i conèixer la seva essència. Si us agrada caminar us la recomano vivament.

L’Alta Garrotxa des de El Mont. Alta Garrotxa seen from El Mont. Foto: Valentí Zapater

Com he trobat inspiració per a tanta lletra? En la fase prèvia a la visita dels llocs la recollida d’informació sobre la zona és essencial. Recollida d’informació que de vegades és més productiva a una biblioteca que a un cercador d’internet. Però a més m’he anat nodrint a base de vídeos, llibres i revistes. Vídeos gràcies a les televisions a la carta (bàsicament TV3 i RTVE). Si haig de destacar algun és el documental “Entre el cel i la terra. La guerra dels Aiguamolls“, que explica la gestació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Revistes com Descobrir Catalunya i el seu número 58 sobre la plana del Rosselló. I l’Alta Garrotxa? Ben complicat. Poca informació. El més interessant i alhora inspirador ha sigut llegir la novel·la “La punyalada”, de Marià Vayreda, que descriu perfectament aquells paisatges i les formes de vida en una trama on l’amor, els bandolers i les misèries humanes són a cada pàgina.

Sobre el terreny, portava a sobre una llibreta a on, a més d’anotar qüestions pràctiques, posava lletres a sensacions que envaïen el cor i frases que em venien pel cap, especialment en els moments on caminava sense rumb, deixant-me endur per la intuïció. Aquests moments són essencials per a poder escriure. No n’hi ha prou amb visitar museus, botigues, restaurants, llocs emblemàtics, i prendre nota d’horaris, rutes, localitzacions i demès. Calen moments no planificats, oberts, sense rumb. És creant el buit, deixant espai, quan arriba la inspiració. I això també ho he fet al despatx, a l’hora d’escriure. En moments de bloqueig ha sigut millor deixar-ho córrer i anar a fer un tomb.

Aprofito per donar les gràcies a les persones que m’han ajudat a fer més fàcil el treball de camp, en especial als Amics de Sant Aniol d’Aguja, a Miquel Àngel Quiles i a Tomàs Admetlla i Salvatella (el pirinenc entrevistat).

Espero que us agradi la revista i espero les vostres opinions, l’heu llegida? Què hi trobeu a faltar? Coneixíeu l’Alta Garrotxa?

Nova pàgina de Facebook, per què? New Facebook page, why?

(aquí en castellano)

Finalment m’he decidit a crear la meva pàgina de Facebook ja que així arribaré a més gent i em plouran les ofertes de treball. Així que anem al gra, aquí està. Ja sabeu, cliqueu “M’agrada” i feu-ho ràpid, ja que (i ara ve la típica amenaça) em dedicaré a esborrar a tothom que no conegui del meu perfil personal i desapareixereu per sempre més del mapa.

En fi, anem a puntualitzar. Fa uns anys que vaig crear el meu perfil personal de Facebook per motius estrictament professionals. No sé si existien les pàgines o simplement no m’interessaven. Més endavant sí que vaig veure molt clar que no m’interessava crear una pàgina, quan vaig anar afegint pàgines que m’agradaven i veia que era difícil seguir-les si no era entrant al mur de cada una, una per una. Aquí se’m van treure ben ràpid les poques ganes que tenia. Per què crear una pàgina si la gent no serà capaç de seguir-la, com em passa a mi? Així que vaig seguir amb el perfil personal de Facebook. Però els anys passen i les coses canvien. El motiu principal pel qual creo la pàgina és per separar les qüestions més personals diferents de les relacionades amb la fotografia. Un motiu secundari és que m’agrada provar coses noves de tant en tant. No està de més aprendre i fer coses noves que, a més, són com un petit revulsiu que dóna energia i alimenta la creativitat. També es veritat que veig que és més fàcil seguir les pàgines amb les llistes d’interessos (que faig servir molt), l’opció de rebre avisos cada vegada que algú hi posa una nova entrada i l’opció de seguir (opció per defecte per tal que les notícies apareguin al mur quan l’algoritme de Facebook ho decideix, o sigui, quan li dóna la gana).

En fi, que es parla molt d’altres raons per crear una pàgina de Facebook, com tenir estadístiques molt fines de qui visita la pàgina, poder tenir més de 5000 seguidores i que sigui més fàcil de seguir (no cal esperar a que s’accepti la sol·licitud d’amistat). No és el meu cas. Conec fotògrafs que creen una pàgina per motius semblants als meus, per separar les qüestions personals de les professionals. D’altres no tenen més remei que fer-ho, com en Tino Soriano, que va arribar a les 5000 amistats i el 10 de setembre de 2012 va crear la seva pàgina oficial. A dia d’avui (24/01/2014) ja té 4474 seguidors.

Per altra banda està clar que ara, un cop dins de la meva pàgina de Facebook, em trobo coses interessants, com poder programar les entrades. Ara mateix haig de marxar uns dies fora i ho faré servir. I segur que en trobaré més, de coses interessants. Però anar més enllà, pensar que això serà la bomba, no ho tinc gens clar, està per veure. Hi ha gent que comenta que Facebook presenta les estadístiques de forma que el propietari de la pàgina es vegi impulsat a pagar pels serveis de promoció de Facebook. Això és molt fàcil si les estadístiques es presenten amb retard. No sé si serà veritat, però el que està clar és que a Facebook l’interessa que paguem.

En fi, aquí estic, per separar les qüestions més personals diferents de les relacionades amb la fotografia. I per aprendre.

Per cert, si voleu seguir-me, després de clicar a “M’agrada”, posant el ratolí a sobre del mateix lloc apareix “Afegir a la meva llista d’interessos”.

Cliqueu allà i apareixerà un desplegable amb les llistes que heu creat, m’afegiu a la que creieu convenient (per exemple, Fotografia o Fotògrafs).

Si no ho heu fet mai és un bon moment per començar: al mateix desplegable cliqueu “Nova llista…”, quedarà seleccionada la meva pàgina,

feu “Següent” i poseu el nom de la llista (Fotografia o Fotògrafs, per exemple) i seleccioneu si voleu que la llista sigui privada o pública.

Premeu “Fet” i ja haureu acabat. Quan vulgueu veure les últimes notícies sobre fotografia podeu anar a les vostres llistes, que estan al vostre perfil, a la columna de l’esquerra, a baix de tot (hi posa “INTERESSOS”).

Una altra opció és obrir el mateix desplegable d’abans posant el ratolí a sobre de “M’ha agradat” i clicant “Rep els avisos”.

D’aquesta forma us apareixerà un avís en vermell a dalt de tot a l’esquerra, a la bola del món, quan publiqui quelcom nou.

I vosaltres, quina experiència teniu amb la vostra pàgina de Facebook? Com feu per seguir les pàgines que us interessen?

Taller de fotografia a Barcelona (tardor 2012). Photography workshop in Barcelona

Aquesta tardor impartiré un taller de fotografia al Centre Cívic Can Castelló, a Barcelona. És un taller que ja fa anys que es realitza i estaré sustituïnt l’excel·lent fotògrafa i professora Lídia Carbonell. La majoria dels alumnes el fan trimestre rera trimestre i van evolucionant, malgrat això sempre es fa un repàs de conceptes bàsics a l’inici del curs per tal que els nouvinguts es posin al dia, tant si són nous en la fotografia com si volen consolidar una bona base teòrica.

La Torre Agbar i el Pont de Calatrava des del Pont del Treball, Barcelona. Agbar tower and Calatrava bridge from Treball bridge, Barcelona.

El nucli principal del taller serà el reportatge i els temes fotogràfics es triaran tenint en compte els interessos dels alumnes. L’estructura bàsica del programa serà la següent: 1h30 de teoria, 2 h de pràctiques i 1h30 comentant i aprenent sobre les fotografies fetes. És una estructura que vaig adoptar fa pocs anys i he vist que s’aprèn molt i cansa poc.

Per a inscripcions us podeu adreçar al Centre Cívic Can Castelló, C/ Can Castelló, 1-7, 08021 Barcelona, Tel.: 932417874, E-mail: infocastello@esport3.org, fins el 21 de setembre. El preu és de 96.80 €, les places són limitades i s’esgoten de seguida! Més informació sobre les inscripcions.

Us deixo amb el programa, us espero!

TALLER DE FOTOGRAFIA: RETRAT I REPORTATGE
CENTRE CÍVIC CAN CASTELLÓ
18 d’octubre a 20 de desembre de 2012
Professor: Valentí Zapater

Dijous 18 d’octubre, 10:30 – 12:30
Presentació del curs, els alumnes i el professor.
Teoria. La composició: què ens agrada i no de una fotografia?
Porteu les tres fotografies que més us agradin per comentar-les!

Dijous 25 d’octubre, 10:30 – 12:30
Pràctiques: la composició.

Dijous 8 de novembre 10:30 – 13:30
Aprendre de les fotografies que hem fet
Teoria: repàs de conceptes bàsics: pel·lícula i sensors; la càmera; el trio: diafragma, velocitat i ISO.

Dijous 15 de novembre, 10:30 – 12:30
Pràctiques: ús dels conceptes bàsics.

Dijous 22 de novembre 10:30 – 13:30
Aprendre de les fotografies que hem fet.
Teoria: el reportatge.

Dijous 29 de novembre, 10:30 – 12:30
Pràctiques: reportatge.

Dijous 13 de desembre 10:30 – 13:30
Aprendre de les fotografies que hem fet.
Teoria: les persones i l’entorn.

Dijous 20 de desembre, 10:30 – 13:30
Aprendre de les fotografies que hem fet.
Cloenda.

Un fotògraf menys. One less photographer

S’ha acabat. No puc més. Me’n vaig. Un fotògraf menys…

Aquest sistema social, polític i econòmic és injust, tots (tots?) ho sabem. Fa més d’un any que li dono moltes voltes (abans també, però menys). Al novembre de 2011 vaig conèixer Nova – Innovació Social i el Consens de Barcelona, i això em va obrir un nou món d’alternatives al sistema.

En aquest camí vaig conèixer la Cooperativa Integral Catalana, una iniciativa que pretèn construir un sistema social, polític i econòmic més just i el la mesura del possible (i conseqüentment) fora de les regles del mercat i del control de l’Estat. Òbviament no és quelcom que es construeixi de la nit al dia i està en procès. Per posar un exemple, organitzar un nou sistema de sanitat no és fàcil, però s’està fent.

La vida ens porta per camins increïbles i bells. Camí a Xihai Grand Canyon, Huangshan, Xina. Life brings amazing and beautiful ways. Path through Xihai Grand Canyon, Huangshan, China.

Porto una temporada estudiant la documentació que proporciona la cooperativa a la seva pàgina web i finalment he donat el pas. M’he donat de baixa d’autònoms i m’he donat d’alta com a soci autònom a la cooperativa (hi ha diverses modalitats de soci per tal que tothom trobi el seu lloc). Però no, no deixo de treballar de fotògraf. Treballaré des de la cooperativa i col·laboraré en la seva construcció.  Oferiré els meus serveis en € i en moneda social virtual dins del sistema CES, una xarxa estesa per tot el món. Consumiré al màxim dins de la cooperativa i en moneda social. Compartiré, donaré i rebré. No sé quin serà el destí, però en el camí (transició) aprendré moltes coses i col·laboraré per construïr un món millor, d’això no en dubto pas.

Més informació:

• Per començar, el tríptic de difusió general de la Cooperativa Integral Catalana.
• Una guia en profunditat per aquells que es volen fer socis (en castellà).

Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa. Megadiverse Ecuador, from the Amazon to the coast

Us convido el proper dimecres 7 de setembre a la projecció – conferència Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa. L’acte tindrà lloc a l’Institució Catalana d’Història Natural a les 19 h, C/ Carme 47 de Barcelona. L’acte s’enmarca dins de les sessions de fotografia de natura de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura.

Equador és un dels 17 països megadiversos del món i el que compta amb més espècies per km2.
En aquest viatge fotogràfic pel centre d’Equador podrem veure els diferents paisatges i espècies que trobem des de l’Amazònia fins la costa, passant per la serra. Ens aturarem una mica més de temps al Chocó, una de les ecorregions més interessants i alhora amenaçades del país.

Rutes per l’Alt Empordà i Serra de Salines. Routes through Alt Emporda and Salines range

El Mundo de los Pirineos núm. 82. Foto: V.Zapater - http://www.shan.cat

Ja ha sortit al carrer la revista “El Mundo de los Pirineos” amb el reportatge dedicat a l’Alt Empordà i la Serra de les Salines que vaig estar realitzant durant l’any passat. El reportatge es centra a la part menys coneguda de la comarca, l’extrem nordoccidental, amb les serres de les Salines i Bassegoda i els pobles que hi ha als seus peus, tant a la banda nord com a la sud. Sense deixar de banda, però, l’indispensable llegat històric de la comarca, des de les ciutats grega i romana d’Empúries fins tot allò relacionat amb Dalí.

Ha sigut gratificant conèixer la zona i més encara dissenyar, recórrer, fotografiar i escriure les rutes a peu del reportatge: ruta megalítica per Agullana i Darnius, Serra de Corsavell i Puig de Bassegoda, el Piló de Belmaig, Serra de les Salines i ermita de Santa Magdalena. Us recomano especialment la ruta que recorre la carena de la serra de les Salines pel seu contrast entre el vessant sud, mediterrani i cobert de sureres, i el vessant nord, amb fagedes i una petita avetosa.

El reportatge també inclou una guia per conèixer els següents pobles: Agullana, Els Banys d’Arles, Castelló d’Empúries, Costoja i Terrades. Així com una guia general de l’Alt Empordà.

La informació que conté el reportatge es complementa perfectament amb l’altre que es va publicar l’any 2010 sobre les cales del Cap de Creus, i tots dos són la parella ideal per gaudir de la natura i les caminades durant les vacances a l’Alt Empordà.

Vull donar les gràcies a tothom que m’ha ajudat a realitzar aquest reportatge, i molt especialment a la meva companya Moni, a Joaquim Monturiol i Sanés del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries, al Joan i l’Esmeralda del restaurant La Quadra, de Maçanet de Cabrenys, a la Roser de la casa de turisme rural Can Massot, de Darnius, a l’Isidre Felip i Isern i la seva dona, productors de cireres de Terrades, a Maurice, l’organista de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, a la Carme Gilabert i el personal que em va acompanyar a l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries i a tothom a qui no he citat.

Centenari de Machupicchu i llibre “Machupicchu, canto de piedra”. Machupicchu centennial and book “Machupicchu, song of stone”

Portada del llibre "Machupicchu, canto de piedra". Cover of the book "Machupicchu, song of stone"

El 24 de juliol de 1911 Hiram Bingham va arribar al que es coneix avui com la ciutadella de Machupicchu. Si bé el poblat inca sembla ser que sempre havia sigut conegut per la gent local i que ja havia sigut visitat amb interès arqueològic abans de la visita de Bingham, va ser el nordamericà el que va donar a conéixer Machupicchu al món.

És amb motiu d’aquest centenari que el prestigiós editor i fotògraf peruà Walter Wust edita el llibre “Machupicchu, canto de piedra – Machupicchu, song of stone”. El llibre repasa la història de la ciutadella inca i descriu el seu entorn. A l’últim capítol que tracta sobre el seu present i el futur, Salvador Guinot, Director Tècnic d’Ukhupacha, i Manuel Ollanta, responsable d’Ukhupacha a Perú, expliquen els inicis i descobriments del projecte Ukhupacha a Machupicchu. Ukhupacha, mitjançant l’aplicació de les tècniques espeleològiques de progressió vertical, ha permès accedir a llocs del santuari històric fins ara impensables, fent notables descobriments com camins inques fins ara desconeguts pels arqueòlegs.

He treballat com a fotògraf des de l’any 2007 en aquest projecte i ara les fotografies realitzades il·lustren part d’aquest llibre.