Adéu, Paco Elvira. Good bye, Paco Elvira.

És en aquests moments de dolor i incredibilitat quan penso: per què no li vaig fer mai un retrat? Ara no tinc una fotografia d’ell per posar aquí, en el meu bloc, com a homenatge i com un adéu, i me n’adono realment d’un dels valors de la fotografia. Fotografies que ens ajuden a recordar i ens fan sentir més propers a familiars, amics i coneguts. Fotografia com aquesta de Laura Guerrero, un dels millors retrats, al meu parer, d’en Paco Elvira, que reflecteix bondat i discreció.

Corria l’any 1999 quan el vaig conèixer al curs sobre “Gran reportatge” que impartia a l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca. Feia poc que treballava com a fotògraf professional i en Paco ja tenia una trajectòria reconeguda i d’ell en podia aprendre molt, com així va ser. Miro ara aquells apunts i em venen records d’aquelles classes, on també hi era Lídia Carbonell, una altra fotògrafa que començava. Apunts que encara són molt vàlids en qüestions sobre com organitzar un gran reportatge.

Més tard vam coincidir a la revista Públic, de la que n’era l’editor gràfic. En Paco em va encarregar un reportatge sobre l’abocador del Garraf, allò que oficialment s’anomena “dipòsit controlat de residus”, una bestiesa que mai s’hauria d’haver fet. El cas és que durant la realització d’aquest reportatge vaig aprendre molt amb en Paco. No va quedar del tot satisfet amb les primeres diapositives i amb paciència em va anar explicant el que necessitava i vaig haver de tornar per completar el reportatge. Públic va ser una idea excel·lent i arriscada, reportatges en profunditat sobre temes que poca gent tocava. Allò que més m’agrada. No sé si va ser per problemes pressupostaris, per pressions polítiques o per tot plegat, el cas és que aquella excel·lent revista no va trigar massa en desaparèixer. Com en Paco. Si més no és la percepció que tinc en aquests moments, tot i que, pensant-ho fredament, ha tingut una vida fotogràfica llarga que segur que va viure intensament. Fins l’últim instant al penya-segat de la Falconera, un lloc que ell estimava especialment. Paco també era un enamorat dels ocells, als quals fotografiava de tant en tant.

Paco, m’acomiado de tú amb aquesta fotografia d’àliga harpia, recordo que et va agradar especialment per què devies imaginar la meva emoció en veure aquest animal que vola lliure com ara ho fas tú.

Àguila harpia a la selva amazònica. Harpy eagle in the Amazonian jungle.

Àguila harpia. Harpy eagle.

Advertisements

Etiquetes: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: