Em quedo a Barcelona. I’m staying in Barcelona.

La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

Etiquetes: crecimiento personal, creixement personal, Ecuador, Equador, feelings, Itapoa Reserve, job: photographer, news, notícies, noticias, ofici: fotògraf, oficio: fotógrafo, personal growth, Reserva Itapoa, sensaciones, sensacions, travel, viajes, viatges