Crisi, fotògrafs, obsolescència programada i decreixement. Crisis, photographers, planned obsolescence and degrowth (II)

(Ve de l’anterior post). He pensat que l’opinió d’un fotògraf amb més de 30 anys d’experiència i llicenciat en Ciències Econòmiques podria enriquir molt aquest post, així que li he fet algunes preguntes a en Paco Elvira:

• V: Què penses de l’obsolescència programada en general?
• P: Ens trobem amb un  problema, que el sistema capitalista ha de produir i vendre, i vendre, si la roda s’atura tot el sistema deixa de funcionar. Aleshores dins de tot aquest sistema segur que hi ha enginyers i tècnics que programen una obsolescència per tal que tota la roda continuï amb tot el que això representa, que podem veure televisors, cotxes, electrodomèstics, etc, que tinguin un temps de durada que podria ser molt més gran. Es parla de que les primeres bombetes que es van fabricar duraven 100 anys i ràpidament van introduir les modificacions per tal que tinguessin un període de vida molt més curt.
• V: I en referència al material fotogràfic, creus que això es fa d’una forma tan calculada?
• P: No, però abans les càmeres fotogràfiques, com algunes Nikon i Leica que encara conservo, eren per a tota la vida. Ara no cal, els avanços són tan grans que les càmeres queden obsoletes en un període molt curt. Després hi ha una sèrie de coses on es veu la trampa: quan surten les càmeres digitals t’obliguen a canviar tots els flashos quan no hi ha cap raó, un flash analògic podria funcionar perfectament amb una càmera digital, de fet només és un contacte, prems el botó i el flash es dispara. D’això han fet que ens haguéssim de comprar uns flashos diferents, és clarament una estratègia de negoci sense cap raó.
• V: En quant a això que comentes que el món digital avança molt fem una suposició: tens una càmera de 12 Mp que seria més que suficient per publicar en revistes, que des de fa uns anys és una càmera perfectament vàlida, d’aquí a 10 anys també ho hauria de ser, no?
• P: Jo crec que amb això dels megapíxels ens han enganyat molt perquè s’ha fet durant molt de temps de dir que necessitàvem molts megapíxels quan no era veritat. Aquí hi tenen molt a veure les òptiques, hi ha càmeres compactes amb molts Mp que no servien. El que sí que hi ha una sèrie d’aspectes que han evolucionat molt ràpidament, per exemple els ISO alts. És un dels grans avanços en fotografia. Jo que per exemple tinc Nikon hi ha unes Nikon amb molts Mp, professionals, com la D300, però ara hi ha càmeres que poden costar una quarta part, del segment aficionat, que a ISO alts funcionen moltíssim millor.
• V: A banda de les càmeres digitals que comentes, tens encara material dels anys 80 o anterior, bàsicament de funcionament mecànic, que facis servir?
• P: Sí, va haver un moment que veia que em donaven molts pocs diners i guardo càmeres com la Nikon F3, Leica, Nikon FM2, totes aquestes les guardo, tinc un equip 6×6 Bronica.
• V:I les òptiques?
• P: Amb això de les òptiques hi ha una història molt curiosa, que les marques han fet molta propaganda que necessitaves tot digital, però jo realment amb òptiques analògiques de la última generació treballo perfectament amb les càmeres digitals.
• V: Anem a temes més generals. Quina penses que és la causa de la crisi econòmica actual?
• P: La crisi econòmica actual, per una banda es deu a aquest model capitalista del que hem parlat, en que tot està basat en el consumisme. A la que el consumisme s’atura i per alguna raó la gent deixa de comprar cotxes i electrodomèstics, la roda s’atura, les fàbriques entren en pèrdues i acomiaden la gent. I per altra banda l’especulació brutal que uns pocs han fet amb els productes financers i els bancs. Increïblement, després d’haver portat al primer món a la vora del col·lapse econòmic i financer, s’ha emprat el diners públics per salvar els bancs que eren els culpables de la situació i ara continua tot igual. Ara a Espanya hi ha un cas flagrant i representatiu, s’ha anunciat que una empresa com Telefónica, que ha tingut uns guanys de 10.000 milions d’euros, han repartit unes primes milionàries als directius i han dit que faran un ERE del 20% de la plantilla. Això és intolerable.
• V: Sí, aquest cas és un escàndol. Tot plegat, aquesta crisi, no només a Espanya, quina relació creus que pot tenir amb els problemes socials i humanitaris, bàsicament la gent que mor de gana al planeta?
• P: Aquesta és una altra, per que les matèries primeres com les relacionades amb l’alimentació s’està especulant amb ellesen borsa i això fa que estiguin pujant de preu. Hi ha gent que està fent molts diners però això fa que morin milions de persones, és al·lucinant. Crec que és la causa de les revoltes que han sortit a països del Magreb i països àrabs. És tot una cadena, uns dictadors corruptes però que interessen a Occident per una sèrie de raons, amb ma de ferro aturen qualsevol protesta. Mentre tant Occident s’està rentant les mans i segueix fent els seus negocis. El petroli s’hauria d’haver substituït fa temps per energies alternatives i renovables. Motors d’aigua, d’hidrogen, però tot això està aturat fa temps pel guanys d’uns pocs que són les grans multinacionals petrolieres.
  

  Nen de la República Democràtica del Congo, un dels països més pobres del món però més rics en recursos naturals. Child of de Democratic Republic of Congo, among the poorest in the world, but one of the richest countries in the world regarding natural resources

• V: Què penses sobre el decreixement econòmic com a solució a la crisi econòmica actual, en particular, i als problemes ecològics i humans del planeta en general?
• P: Evidentment seria la solució, però estem en el problema de sempre, l’economia mundial depèn d’uns pocs que són els que precisament no volen de cap manera que es faci això, aquest és el gran problema. Està clar quines són les solucions però és molt difícil portar-les a terme.
• V: Quines penses que serien les solucions?
• P: Les solucions són clares: un repartiment de la riquesa, decreixement, consum tolerable, aquestes serien les solucions. Hi ha molta gent que ho sap però hi ha uns pocs que controlen l’economia mundial amb les seves decisions i no volen. Volen seguir com estem ara. Veient tot el que està passant, veus la solució, que és possible, però estic desesperançat de veure que és molt difícil per a la gent de a peu produir aquests canvis, no sé com s’hauria de fer.
• V: Sí, realment és decebedor, és el que deies, hi ha unes empreses que ho controlen tot i estan guanyant molts diners i volen continuar amb això.
• P: Ho controlen tot. En uns països per que hi ha una dictadura, en països com els nostres els polítics ens estan fallant i els hem votat nosaltres.
• V: És complicat, és que a més això és perjudicial per a aquestes empreses per que a la llarga hi ha aquestes crisis. Si no hi ha un canvi radical a nivell mundial, per que això ha de ser totalment consensuat, aleshores vindran crisis molt més grosses, anirem a pitjor fins que alguna d’aquestes sigui tan grossa que ens faci canviar per nassos.
• P: Sí, per força.
• V: Espero que no sigui així.

Torno al principi. La idea d’escriure aquest post va venir després de veure el documental “Comprar, tirar, compar”. Però l’olla ja bullia. El fet de venir a viure a Equador ha suposat remoure coses que em preocupaven des de fa temps (tot el que estic explicant aquí) i finalment he acabat vivint amb moltes menys coses que fa un any, en definitiva més lliure. Està essent un bon exercici. Serà que tinc tendències cap a la simplicitat voluntària? De ben segur. No sé com acabaré, però segur que feliç, amb menys preocupacions per coses que no s’ho mereixen i destinant més temps a les coses essencials.

Acabo amb una frase de Gandhi que ho resumeix tot: “hem de viure simplement per a que d’altres puguin simplement viure.”

Etiquetes: crisi, crisis, job: photographer, ofici: fotògraf, oficio: fotógrafo