Emigro a Equador: el buit. I emigrate to Ecuador: the void

Va ser molt ràpid. Només van ser dos segons i no va fer gens de mal.

–         I per què no marxem a Equador?

–         Vinga, som-hi!

Dos frases, tot esmorzant amb la Moni, i la decisió ja estava presa. No vam necessitar donar-li voltes.

Vesprada a la selva amazònica a la vora del riu Aguarico. Reserva de Producció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. Nighfall in Aguarico river, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Quan les coses surten del cor i s’escolten un no s’hi pot resistir. I si s’hi resisteix acostuma a fer mal. No és la primera vegada que prenc una decisió totalment trencadora. Un bon exemple és quan vaig decidir de ser fotògraf.

Aquestes situacions fan neteja i creen un buit beneficiós. Un espai buit que és una oportunitat per omplir-lo amb bones coses. Per què quan l’espai està ple es difícil que entri res, ni bo ni dolent. Un prestatge ben farcit de llibres no té espai per acollir aquell nou llibre de fotografia que ens hem acabat de comprar i que ens fa tanta il·lusió. Si més no l’hi podríem posar, però pagant el preu de treure’n un altre i no saber què fer amb ell. I el nou llibre quedaria diluït enmig de la resta.

Que jo recordi vaig ser plenament conscient del significat del buit, per primera vegada, l’hivern de 2009, quan em vaig trencar el dit gros de la mà dreta. Quan dic plenament conscient em refereixo a aprendre quelcom de nou, i això només es fa amb l’experiència, no pas llegint. Llegint o escoltant algú podem entendre coses, intel·lectualitzar-les, però no pas aprendre-les. El cas és que em vaig trobar tot sol a la sala d’urgències de l’hospital de Puigcerdà. Allà ho vaig entendre tot. Aquell buit físic representava el buit interior que se’m creava en aquell moment. Sense el dit gros no podria fer moltes de les coses que feia habitualment aquell hivern, com conduir, esquiar darrera dels esquiadors de muntanya amb la càmera o escriure. Era una oportunitat després d’una temporada de no parar ni un segon, obeint mecànicament els dictats de la meva ment xerraire sense parar-me a reflexionar què era el millor que podia fer en aquell dia per la meva vida, sense escoltar el cor. Vaig arribar a meditar mecànicament cada dia, tot un contrasentit. Fins i tot un dia que em vaig ficar al llit i vaig tancar els ulls vaig sentir dins de la meva ment el so que fa l’ordinador quan el tanco (“El Windows s’està tancant”…)

Un moment de soledat al vespre vora el riu Aguarico. Reserva de Procucció Faunística de Cuyabeno, Sucumbíos, Equador. A moment of solitude near Aguarico River bank, Amazonian Jungle. Cuyabeno Wildlife Reserve, Sucumbios, Ecuador

Crec fermament que la vida ens posa davant de les situacions que ens proporcionen l’aprenentatge necessari per continuar endavant i créixer com a persones. I així va ser amb aquella caiguda absurda que em va trinxar el dit. Al dia següent tenia previst fer esquí de muntanya, però no va ser possible. Vaig escoltar el meu cor i em vaig anar a ballar salsa. I vaig conèixer la Moni.

A Equador, irremeiablement, es crearà el buit. I l’anirem omplint a poc a poc, sense preses, amb allò que vingui més de gust i que més convingui. I deixant prou espai buit per a les sorpreses.

Aquesta oportunitat de créixer afectarà, per suposat, a la feina de fotografia. És evident que no podré fer els reportatges que faig aquí, tot i que sí que podré treballar amb el meu arxiu fotogràfic: m’enduc els tres discs durs d’1Tb cadascun.

L’any passat em va fascinar Equador. La gent amable, encantadora, treballadora i responsable. La natura exuberant i variada, no en va és el país amb més biodiversitat del món per km2. Des de les glaceres dels “nevados” al bosc tropical plujós, passant per les illes Galápagos. Al voltant de la natura hi ha molta activitat conservacionista i de divulgació. Estic convençut que les oportunitats sortiran.

Etiquetes: crecimiento personal, creixement personal, Ecuador, fotografia, personal growth, photography, travel, viajes, viatges