Escultura de fotògraf al carrer Laurinská de Bratislava (Eslovàquia), davant el restaurant Paparazzi. Photographer’s sculpture at Laurinská street, Bratislava (Slovakia), next to Paparazzi restaurant.
Això no és una recepta màgica ni res que se li assembli. Simplement us explicaré el procés que vaig seguir per triar una professió que m’omple, que porto a dins.
Era abril de 1997 i treballava com a tècnic de medi ambient a Taller d’Enginyeria Ambiental. Crec recordar que portava 5 anys i estava fart de la política de grans infrastructures i d’una feina en la que em trobava estancat i sense possibilitats de realització personal. Suposo que aquesta situació em va empènyer a llegir el llibre “Caminos hacia el progreso personal”, de Bryan Tracy. El primer resultat d’allò va ser un paperet on vaig apuntar que la meva professió m’havia de permetre allò que m’agrada, en resum: viure experiències a la natura i explicar-les. I també posava un objectiu a 10 anys vista que lligava amb tot allò: publicar a la revista National Geographic. En qualsevol cas, però, no parlava de fotografia.
Fotografiant els reflexes de l’aigua a L’Estagnol, vora el refugi de Ruhle (Pirineus, França). Taking pictures of reflections in l’Estagnol, near Ruhle hut (Pyrenees, France).
El paperet i el llibre van quedar oblidats, però les coses es van començar a moure: vaig aprofitar un moment de canvis a l’empresa per anar a l’atur, tenia molt clar que treballant no tindria temps de saber el que volia. Això va ser a l’agost de 1997, moment en què, “casualment”, em vaig comprar una Nikon FM2 i em vaig dedicar uns mesos a fer allò que m’agradava més en aquell moment, l’espeleologia, però sempre amb la càmera a sobre. A finals d’any vaig fer un curs de fotografia espeleològica, a càrrec de l’Iñaki Relanzón, moment en que vaig veure la llum: volia ser fotògraf. 10 anys després publicava el meu primer reportatge a National Geographic.
Està clar que per saber quina és la feina que t’agradaria fer has de saber primer què és allò que t’omple, i per això es necessita un temps per viure, per sentir, difícil amb la pressió del dia a dia.
D’aquí a 10 anys us explicaré com vaig sortir de la crisi.
Etiquetes: crecimiento personal, creixement personal, crisi, crisis, fotografia, job, personal growth, photography, trabajo, treball
Bloc de Valentí Zapater · · · Fotografia i viatges des del cor 
23/03/2010 a les 13:44 |
Hola Valentí! Ya fa un temps que et segueixo a twitter pero et soc sincer encara no havía visitat e teu bloc i m’agradat.
Amb aquest post em sento molt identificat, porto un temps estancat i la feina no m’omple gens, jo també em considero fotógraf de Muntanya i Natura i moltes vegades he pensat de fer un canvi important a la vida, de fet l’he començat aquest any estudiant fotografía a una escola pero sense deixar la feina, no se si la cosa funcionara, realment es pot viure d’aixó? Penso que la competencia en l’era digital es ferotge, pero la passió i l’ilusió no es perden je je, gracies per compartir la teva experiéncia i pel xute de motivació 😉 salutacions!!
23/03/2010 a les 13:57 |
Doncs si tens passió endavant! És el motor més important, però cal aprendre l’ofici i aquí no s’ensenya, em refereixo a com guanyar-se la vida. És a USA on hi ha més informació: llibres, blocs, webs, cursos, etc., així que endavant i ànims!
14/09/2010 a les 21:04 |
[…] Quan les coses surten del cor i s’escolten un no s’hi pot resistir. I si s’hi resisteix acostuma a fer mal. No és la primera vegada que prenc una decisió totalment trencadora. Un bon exemple és quan vaig decidir de ser fotògraf. […]
23/11/2011 a les 13:00 |
[…] a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o […]
30/11/2011 a les 16:47 |
[…] a vivir a otro país sin contrato de trabajo es un reto. Es como volver a empezar. Como cuando decidí ser fotógrafo. Hacer nuevos contactos y buscar nuevos proyectos. Se tarda unos años en llegar a una situación […]