La ciutat de Barcelona als peus de la Torre de Collserola. Collserola tower over Barcelona city.

Enyoro despertar-me amb el so del gran tinamú (Tinamus major). Sempre sonava puntualment a les 5 del matí, tant exòtic i especial. Em llevava silenciosament i pujava les escales fins l’observatori que Raúl, propietari de la reserva Itapoa, té muntat a la part de dalt de la casa. Si ell no hi era no trigava massa en arribar. Junts, en silenci, observàvem com s’anava aclarint i com s’anava succeint una rítmica successió de cants d’ocells, un darrera l’altra, cada espècie a la seva hora, cada matí igual però diferent degut a la gran biodiversitat de la zona. Alguns només els sentíem, d’altres els arribàvem a observar.

Fa unes setmanes que esperava que aquest moment tornés a arribar aviat, abans de cap d’any. Estava ben ansiós de tornar-hi. Però sentia que alguna cosa no encaixava, com si els engranatges estiguessin plens d’un oli ben brut i dens. Finalment ho he vist: no haig de marxar a viure a Equador. Poc a poc els engranatges han començat a moure’s suaument, sense sorolls estridents, i tot ha començat a encaixar.

Marxar a viure a un altre país sense cap contracte de feina és un repte. És com tornar a començar. Com quan vaig decidir ser fotògraf. Fer nous contactes i buscar nous projectes. Es triga uns anys en arribar a una situació més o menys estable. Però si no es prova no se sap. I així ho he fet i he vist, després d’un temps, que el projecte no encaixava amb la vida familiar.

No han sigut qüestions professionals, no. Per sort la decisió ha servit per consolidar els projectes més importants a Equador i descartar aquells que no anaven pel bon camí. Ara tinc més força que mai per impulsar aquests projectes que em permetran viatjar a Equador de tant en tant i gaudir del país amb els meus amics. I tenir present que les coses poden canviar demà mateix.

Els inescrutables camins de la vida. The inscrutable ways of life. Xihai Grand Canyon, Huangshan, China

Més important encara ha sigut el camí recorregut, ple de revolts tancats i cruïlles amagades. Per sort he circulat a una velocitat prudent, gaudint dels paisatges, deixant coses enrere i descobrint i recuperant de noves. He après a viure amb poc i permetent-me canvis que d’altra manera seria impossible fer-los. He desenterrat valors que tenia por que sortissin. I he recuperat moltes hores d’observació de fauna, com en els vells temps. Tot plegat em dóna molta energia per seguir endavant.

Enyoro aquells vespres a la selva de la serra de Canandé. S’anava fent fosc i poc a poc s’esborrava la imatge de la última espècie nova d’ocell que calia afegir a la llista de les que s’havien vist fins el moment a la Reserva Itapoa. El cel, entre les capçades dels gegantins arbres, passava de blau a lila fosc i contrastava amb el taronja de les nostres cares il·luminades pel foc. La mirada, la ment i l’ànima es perdien entre la vegetació i no volien sortir d’aquell paradís, una de les últimes selves plujoses tropicals del pacífic americà.

Riu i cascada a la Reserva Itapoa. Esmeraldas, Equador. River and fall in Itapoa Reserve.

5a i última part d’aquesta sèrie de posts que resumeixen l’audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa.

Els boscos del Chocó – Darién són els únics boscos plujosos tropicals del pacífic americà. Els trobem des d’Equador fins el sud de Panamà i constitueixen una de les zones més plujoses del món.

Des del punt de vista biològic el Chocó es caracteritza per una elevada biodiversitat (1250 espècies de plantes per km²) i una taxa molt elevada d’endemismes, de les més altes del món pel que fa als ocells.

A més la regió es considera un hotspot. Un hotspot és una regió biogeogràfica que és un important reservori de biodiversitat i està amenaçada. Concretament un hotspot ha de tenir un 0.5 % o 1500 espècies de plantes vasculars com a endèmiques i ha d’haver perdut més del 70 % de la seva vegetació primària. Desgraciadament el Chocó és un hotspot. Considerant també els boscos tropicals secs de la costa (hotspot Tumbes-Chocó-Magdalena), l’endemisme va del 3.9 % dels mamífers al 45.8 % dels peixos, passant pel 12.4 % dels ocells. Un exemple és el Trogon comptus, un ocell que només el podem trobar en algunes zones de l’oest d’Equador i Colòmbia.

Trogón del Chocó. Choco Trogon (Trogon comptus)

Al Chocó equatorià no hi havia hagut colonització fins els anys 60, quan va començar la construcció de carreteres i les prospeccions petrolieres i de minerals. A les zones planeres pràcticament no queda bosc, i les principals amenaces són les plantacions de palma africana (per produïr greixos vegetals i biodièsel), la tala de fusta il·legal i l’obertura de pistes que afavoreixen la colonització. Les grans fronteres de la destrucció són els rius i les serres, com el riu Canandé al peu de la serra del mateix nom. Fins aquí arriben les carreteres i molt poques pistes per vehicles el travessen.

Saltem a l’altra banda del riu Canandé per un pont peatonal de cables d’acer i fustes. A mesura que ens endinsem a les muntanyes van desapareixent les pastures i les plantacions. Ens acompanya el nostre amic Raúl Nieto, propietari de més de 100 ha de bosc, la Reserva Itapoa, que mira d’ampliar i protegir. Després de 7 h de caminar arribem al cor d’aquest petit paradís on hi ha una cabana amb l’espai adequat per cuinar i dormir després d’una excitant jornada d’observació de fauna.

En Raúl manté aquesta finca gràcies a les estades que hi organitza per turistes, als programes de voluntariat i a la petita plantació de cacau i cafè ecològic que té. Per sort no està sol i cada vegada hi ha més gent que compra selva per protegir-la, una lluita desigual contra les multinacionals de la fusta, la mineria i l’oli de palma. Encara hi ha esperança.

Una nit a la Reserva Itapoa ens fa pensar en els tresors que tenim al planeta. One night in Itapoa Reserve thinking about the wonderful world of Nature.

Si voleu conèixer el Chocó i altres zones d’Equador no dubteu a contactar amb mi a info@shan.cat. Us organitzaré un viatge de natura o fotogràfic a mida amb els millors guies locals, com Raúl, per conèixer de primera mà la natura equatoriana.

Filed under: audiovisuals, audiovisuales, slideshows, viatges, viajes, travel Tagged: audiovisuales, audiovisuals, biodiversitat, biodiversity, biologia, biology, Choco, Ecuador, endemism, endemisme, Equador, fauna, fotografia, Itapoa Reserve, photography, Reserva Itapoa, slideshows ]]> http://shanfoto.wordpress.com/2011/11/10/equador-megadivers-i-v-el-%e2%80%9cchoco%e2%80%9d-megadiverse-ecuador-and-v-the-%e2%80%9cchoco%e2%80%9d/feed/ 0 shanvalenti Reserva Itapoa Reserve Choco Choco_Trogon_comptus Dona il·luminada per foguera. Woman iluminated by a bonfire http://shanfoto.wordpress.com/2011/10/26/equador-megadivers-iv-la-costa-megadiverse-ecuador-iv-the-coast/ http://shanfoto.wordpress.com/2011/10/26/equador-megadivers-iv-la-costa-megadiverse-ecuador-iv-the-coast/#comments Wed, 26 Oct 2011 09:38:16 +0000 Valentí Zapater http://shanfoto.wordpress.com/?p=1073 ]]>

Platja de Tortuguita i bosc tropical sec, Parc Nacional Machalilla. Tortuguita Beach and dry tropical forest, Machalilla National Park

Aquí teniu la 4ª part del resum del meu audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa.

La zona litoral d’Equador, deixant de banda les planes interiors de la regió anomenada “costa”, té una enorme varietat de paisatges i ecosistemes, fins i tot si només tenim en compte la costa central, que és la zona que conec. Els boscos tropicals secs, els aiguamolls, els manglars, les platges i els penya-segats són els ambients que trobem aquí.

Només queda un 1 % de l’extensió original del bosc sec a Equador, i per això cal considerar extraordinària l’extensió que hi trobem al Parc Nacional Machalilla, vora Puerto López. Caminant per alguna de les seves rutes podem gaudir de la fotografia dels detalls del bosc o, si som silenciosos, podrem observar algun cérvol i, per suposat, nombroses espècies d’ocells.

Flors caigudes de Cordia lutea, Parc Nacional de Machalilla. Fallen flowers of Cordia lutea, Machalilla National Park.

A la costa del parc es pot gaudir de l’espectacle dels ocells marins, des dels pelicans i fragates (unes veritables especialistes en robar el peix als pescadors) fins les tres espècies de mascarells de l’illa de la Plata.

Sula granti (mascarell de Nazca) a l'illa de la Plata, Machalilla. Nazca booby, la Plata island, Machalilla.

Vora la costa hi ha zones humides d’importància internacional com els aiguamolls de la Segua. Tot seguint cap a l’oest el riu Chone, que forma aquests aiguamolls, hi trobem una zona de manglars, la reserva Isla Corazón: entre aquests dos llocs, la Segua i Isla Corazón, la varietat d’ocells aquàtics que es pot observar és extraordinària.

Si us decidiu per visitar Puerto López no deixeu d’acostar-vos a l’hosteria Itapoa. És un lloc senzill, tranquil i molt agradable portat per Maria i Raúl. Us hi podreu allotjar a les seves cabanes i gaudir d’una interessant conversa amb els propietaris, tot acompanyat per un deliciós esmorzar amb la xocolata de producció ecològica que Raúl conrea a la reserva Itapoa.

En el proper i últim post d’Equador megadivers parlaré sobre el Chocó equatorià, concretament sobre els boscos tropicals humits de l’oest d’Equador i de la tasca que està fent Raúl a la reserva Itapoa per conservar-los.

El Cotopaxi des de la Reserva Ecològica Antisana. Cotopaxi from Antisana Ecological Reserve

Aquí teniu la 3ª part del resum del meu audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa.

En aquest viatge imaginari des de l’Amazònia, a mesura que ens desplacem cap a l’oest es guanya en alçada i anem passant diferents pisos de vegetació que aporten una extraordinària diversitat. És així que arribem a la serra, on hi ha el límit del bosc cap als 3000 m. Aquí el temps és extraordinàriament canviant i inestable, més plujós a l’hivern (de novembre a maig). A Quito, per exemple, diuen que hi plou 13 mesos a l’any.

Per sobre del límit del bosc hi ha el pàram, formació majoritàriament herbàcia dominada per gramínies; no m’estendré en la seva descripció, ja que ho vaig fer anteriorment en un post sobre la Reserva Ecològica Antisana i el projecte Cóndor. Només cal afegir que els espais oberts de la serra son el territori de cacera de moltes rapinyaires i un bon lloc per observar-les. Així, el caracara curiquingue (Phalcoboenus carunculatus) es pot veure gratant el terra a la cerca de cucs i l’aligot variable (Buteo polyosoma), més esquerp, observant el pàram per caçar algun conill.

Buteo polyosoma (gavilán variable, variable hawk, aligot variable). Reserva Ecològica Antisana. Pintag (Pichincha, Ecuador)

El que més m’ha sorprès del pàram, però, són uns retalls de bosc ben curiosos. I direu, no estem per sobre del límit del bosc? Sí, però en algunes zones protegides i de difícil accés creixen aquests boscos de conte de fades, els boscos de l’arbre de paper. Aquesta curiosa distribució fa pensar que és el resultat de la intervenció humana en un indret on la fusta és molt preuada.

Els boscos d’arbre de paper (gènere Polylepis) són màgics: arbres centenaris de troncs retorçats, coberts de molsa, líquens i falgueres, perforen la boira com un tirabuixó, intentant esquinçar-la per fugir de la humitat i el fred. Boscos màgics que m’han captivat i que encara no he pogut conèixer amb profunditat.

Bosc de Polylepis sp. (arbre de paper) a la boira. Reserva Yanacocha. Quito (Pichincha, Equador). Polylepis sp. (paper tree) wood into the fog.

Per sobre dels boscos d’arbres de paper, més enllà dels 4300 m, les condicions es fan cada vegada més dures a causa de les contínues nevades i glaçades. Tot i així encara hi trobem algunes plantes, veritables especialistes de l’alçada, com les espècies de Culcitum (orelles de conill), que es protegeixen del fred, la sequedat i els canvis de temperatura amb uns pèls espessos. És amb aquesta protecció que arriben més a munt dels 4800 m.

Culcitum sp (orelles de conill). Reserva Ecològica els Ilinizas. El Chaupi (Cotopaxi, Equador). Culcitum sp. Ilinizas Ecological Reserve.

Per sobre d’aquesta alçada, poc a poc, van desapareixent les plantes i domina el món mineral, les glaceres i els cràters dels volcans. Terra, gel i foc, testimonis d’una lluita eterna que en aquesta fracció de temps de vida del Planeta està perdent el gel, que recula de forma evident al seu refugi de les alçades.

Glacera a la Reserva Ecològica Antisana. Glacier from Antisana Ecological Reserve

El riu Yasuní vora Tambococha. Parc nacional Yasuní (Orellana, Equador). Yasuni River. Yasuni National Park (Orellana, Ecuador)

Tota una nit en autobús, 12 h baixant pel riu Napo en barca col·lectiva, 7 h més remuntant el riu Yasuní… Esgotador, però no més que tots els tràmits per poder fer aquest reportatge. Per fi estem al poblat waorani de Kawymeno, lloc de contrastos. Motors de 200 CV per les barques són alguns dels regals que fan les empreses petrolieres als waorani per tenir-los del seu costat. No en va sota el Parc Nacional Yasuní hi ha quantitats ingents de petroli, fet que ha impulsat el govern equatorià a demanar diners a tot el món a canvi de mantenir aquestes reserves sota terra: és la iniciativa Yasuní ITT. Malgrat tot els Waorani segueixen en gran part la seva vida de sempre: surten a caçar amb les seves sarbatanes i dards impregnats amb curare, una neurotoxina que atura la respiració i s’elabora mitjançant un complicat procés de cocció de l’escorça d’una liana.

Waorani disparant la seva sarbatana. Parc Nacional Yasuní­ (Orellana, Equador). Waorani shooting his blowgun. Yasuni National Park (Orellana, Ecuador)

Una de les coses més plaents que es poden fer a l’Amazònia és remar pels rius, tot respectant el silenci. D’aquesta manera ens vam poder apropar a molts animals sense pertorbar-los. Els més espectaculars, sense dubte, van ser la llúdriga neotropical (Lontra longicaudis) i el dofí de riu (Inia geoffrensis).

Si remar pel riu és una experiència extraordinària, encara ho és més a les llacunes, on els espais s’amplien, les aigües són com un mirall a primera hora del matí i les postes de sol són extraordinàries. A banda dels formidables paisatges també es poden observar ocells propis d’aquests espais, com l’espectacular hoatzin (Opistocomus hoazin).

Opistocomus hoazin (hoatzin). Hatuncocha. Parc Nacional Yasuní (Orellana, Equador)

A banda dels rius i llacunes hi ha espais amb vegetació permanentment inundada i d’altres que s’inunden estacionalment (igapó i varzea respectivament), amb una flora peculiar adaptada a aquestes condicions.

Si els espais oberts de rius i llacs són bons per a l’observació i fotografia d’animals, al bosc de terra ferma les coses són ben diferents. Passejant amb calma podrem descobrir l’extraordinària varietat de formes i colors dels éssers petits com bolets, líquens i artròpodes. Els animals més grans hi són, i la garantia de veure’ls és tenir força paciència i disposar d’un bon guia: d’aquesta forma animals com el pècari de llavi blanc (Tayassu pecari) poden estar al nostre abast. Entretant, sense saber-ho, gairebé segur que alguna de les 6 espècies de felins que habiten el parc nacional Yasuní estarà seguint les nostres passes.

4 de les 11 ecorregions d'Equador. 4 from 11 ecoregions in Equador

Arran del meu audiovisual Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa, m’he plantejat fer una sèrie de posts resumint el que explico en aquesta projecció – conferència. Aquests posts també els aniré posant en castellà al meu bloc sobre Equador. Per altra banda si qualsevol entitat desitja que passi l’audiovisual ho faré amb molt de gust, per a més informació escriviu-me a info@shan.cat.

Equador és un dels 17 països megadiversos del món i el que compta amb més espècies per km2. El concepte de megadiversitat està basat en el nombre total d’espècies d’un país i el seu grau d’endemisme. La majoria d’aquest països són tropicals i tenen una gran extensió, fets que afavoreixen un gran nombre d’espècies: contra més gran és un país més probabilitat hi ha que tingui ambients diferents i més espècies. Però Equador, amb una extensió que és la meitat de la de la península Ibèrica, està en aquest grup de països megadiversos junt amb d’altres molt més grans com Brasil, Xina i Austràlia.

És tan gran la varietat d’ambients que es dóna en aquest petit territori que si mirem el número d’espècies per km2, Equador es situa al cap de la llista i molt per sobre dels altres països megadiversos.

La divisió geogràfica clàssica d’Equador, però, es fa en quatre zones: Amazònia, Serra, Costa i illes Galàpagos. Aquesta divisió, que és la que s’utilitza per promocionar el turisme, ja ens diu alguna cosa sobre la diversitat del país, però no és suficient. Seria més una divisió molt bàsica tenint en compte el relleu i la ubicació, com es pot intuir en aquest mapa de relleu:

Mapa de relleu d'Equador. Relief map of Ecuador

Un mapa d’ecorregions ens apropa molt més a aquesta realitat, on destaca l’heterogeneïtat de la costa: boscos secs, manglars, prats inundats i els boscos plujosos tropicals. Aquests boscos, ben diferents dels amazònics, són una joia extraordinària per la seva biodiversitat i grau d’endemisme. Formen part de la ecorregió Chocó – Darien, una de les zones més plujoses del planeta.

El proper post sobre el tema serà Equador megadivers (II): l’Amazònia.

Us convido el proper dimecres 7 de setembre a la projecció – conferència Equador megadivers, de l’Amazònia a la costa. L’acte tindrà lloc a l’Institució Catalana d’Història Natural a les 19 h, C/ Carme 47 de Barcelona. L’acte s’enmarca dins de les sessions de fotografia de natura de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura.

Equador és un dels 17 països megadiversos del món i el que compta amb més espècies per km2.
En aquest viatge fotogràfic pel centre d’Equador podrem veure els diferents paisatges i espècies que trobem des de l’Amazònia fins la costa, passant per la serra. Ens aturarem una mica més de temps al Chocó, una de les ecorregions més interessants i alhora amenaçades del país.

Vacances. Holidays

Jo no estic de vacances. Però els meus blocs sí.

El Mundo de los Pirineos núm. 82. Foto: V.Zapater - www.shan.cat

Ja ha sortit al carrer la revista “El Mundo de los Pirineos” amb el reportatge dedicat a l’Alt Empordà i la Serra de les Salines que vaig estar realitzant durant l’any passat. El reportatge es centra a la part menys coneguda de la comarca, l’extrem nordoccidental, amb les serres de les Salines i Bassegoda i els pobles que hi ha als seus peus, tant a la banda nord com a la sud. Sense deixar de banda, però, l’indispensable llegat històric de la comarca, des de les ciutats grega i romana d’Empúries fins tot allò relacionat amb Dalí.

Ha sigut gratificant conèixer la zona i més encara dissenyar, recórrer, fotografiar i escriure les rutes a peu del reportatge: ruta megalítica per Agullana i Darnius, Serra de Corsavell i Puig de Bassegoda, el Piló de Belmaig, Serra de les Salines i ermita de Santa Magdalena. Us recomano especialment la ruta que recorre la carena de la serra de les Salines pel seu contrast entre el vessant sud, mediterrani i cobert de sureres, i el vessant nord, amb fagedes i una petita avetosa.

El reportatge també inclou una guia per conèixer els següents pobles: Agullana, Els Banys d’Arles, Castelló d’Empúries, Costoja i Terrades. Així com una guia general de l’Alt Empordà.

La informació que conté el reportatge es complementa perfectament amb l’altre que es va publicar l’any 2010 sobre les cales del Cap de Creus, i tots dos són la parella ideal per gaudir de la natura i les caminades durant les vacances a l’Alt Empordà.

Vull donar les gràcies a tothom que m’ha ajudat a realitzar aquest reportatge, i molt especialment a la meva companya Moni, a Joaquim Monturiol i Sanés del Museu d’Arqueologia de Catalunya – Empúries, al Joan i l’Esmeralda del restaurant La Quadra, de Maçanet de Cabrenys, a la Roser de la casa de turisme rural Can Massot, de Darnius, a l’Isidre Felip i Isern i la seva dona, productors de cireres de Terrades, a Maurice, l’organista de la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries, a la Carme Gilabert i el personal que em va acompanyar a l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries i a tothom a qui no he citat.